VERGE DE MONTSERRAT: 27 d' abril 

MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

                                                                           

La Plaça Montserrat d' Almenar és, sens dubte, la més vistosa del poble "de dalt", amb el seu desnivell enjardinat i la seva pujada cap al carrer del Castell. Fa anys, havia estat més coneguda com Plaça "del Fonset" en honor a la personalitat del popular Ildefons Cequiel que hi tenia la ferreria, taller imprescindible per arreglar les eines o ferrar les cavalleries, a més de ser un punt de trobada i relació dels pagesos del poble.

 

 

 

Però als nostres dies la plaça du el nom de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya i celebrada per moltes Montses i Montserrats. La imatge de la Mare de Déu, protegida entre les muntanyes durant segles, no només és sagrada, és també tot un símbol d’ identitat per a molts  catalans i catalanes, creients i no creients, perquè més enllà del símbol de fe religiosa, Montserrat s’ ha guanyat també el prestigi com a centre cultural, situat enmig d’ un espai natural únic, una obra d’ art de la natura.

L’ abadia de Montserrat, representada pels seus abats, ha tingut un pes important dins la història de Catalunya,  i s' ha anat guanyant també el respecte per la seva activitat en defensa de la llengua catalana desenvolupada pels monjos benedictins al llarg dels temps, fins i tot durant la dictadura franquista,  com va estar la creació de les Publicacions de l’ Abadia de Montserrat l’ any 1950. Per altra banda, els estudis bíblics dels monjos s' han difós  àmpliament amb la publicació de la popular Bíblia de Montserrat, una traducció pròpia. Tenen també ressò les publicacions infantils i revistes com Revista de Catalunya, fundada per Antoni Rovira i Virgili; la revista internacional de Filologia Caplletra dedicada a la llengua i cultura catalanes, amb especial atenció a la cultura valenciana; la revista Tretzevents o la popular Serra d’ Or.

 

La Mare de Déu de Montserrat és coneguda familiarment com “la Moreneta” pel color de la seva "pell". Anomenada també “verge bruna” en alguns documents, és una de les verges negres més famoses d’ Europa. L’ actual imatge que tots identifiquem és una talla de fusta de finals del segle XII. Representa la Mare de Déu en Majestat i l’ Infant Jesús assegut a la seva falda. Maria  sosté amb la mà dreta una esfera, que se sol interpretar com l’ orbe esfèric,  l’ univers , potser no precisament la Terra, ja que al segle XII  la cultura cristiana no havia admès que la Terra fos rodona,  encara que els antics grecs i romans sí que ho creien, per tant és una representació del cosmos, la creació, el volum perfecte des d’ un punt de vista més clàssic que cristià. Segons la tradició popular, es diu també que el seu color negre, més que morè, és el resultat de la transformació del vernís de la seva cara i de les mans a causa del pas del temps. Potser sí.

La Mare de Déu de Montserrat és també una de les principals verges trobades, amagades prèviament dins de la terra per protegir-les dels sarraïns. Una llegenda de tradició popular ens diu que set pastorets de Monistrol, pels volts de l’ any 880, van notar durant set dissabtes seguits, a plena nit, que de darrere de la muntanya sortia un resplendor com si sortís el sol, i van veure caure un gran nombre d’ estels que anaven a parar tots al mateix  punt. Dies més tard molts feligresos que es van dirigir a aquest lloc , amb la presència del rector d’ Olesa, van trobar la imatge dins de la cova, des d’ on provenien llums, resplendors i olors molt suaus i encisadors. Assabentat de l’ esdeveniment, el bisbe de Barcelona hi organitzà una processó amb la intenció de traslladar la Imatge. Però miraculosament es va fer tant pesant que no la van poder moure. Aquest fet s' interpretà com la voluntat de la Mare de Déu de restar en aquell indret. Així el bisbe hi manà construir una capella dedicada a Santa Maria.

A l’ entorn de la capella es va fundar, cap al 940, un monestir de monges benedictines de Santa Cecília en un latifundi, donació del comte Sunyer de Barcelona – fill petit de Guifré el Pilós-  d’ acord amb la seva esposa, la comtessa consort  Riquilda de Tolosa, segona esposa de Sunyer i personatge de gran influència, mare dels comtes Ermengol, Borrell i Miró.

Però resultava que a l'any 888  el comte Guifré el Pilós, pare del comte Sunyer,  havia fet una donació al monestir de Ripoll que incloïa algunes esglésies situades al cim i als peus de Montserrat, com Monistrol. El nom Monasteriolum (Monistrol), però, no apareix fins al 942 en un document de compra que fa un tal Cesari, fundador i primer abat de Santa Cecília. Transcorre  el temps i els comtes cristians, tots descendents de Guifré el Pilós , que es reparteixen els comtats de Catalunya,  manifesten també diferències per raons de herències i poder, i el 1025 Santa Cecília passa a dependre novament de Santa Maria de Ripoll amb l’ arribada  simbòlica d’ un monjo d’ aquell monestir  i, el mateix any 1025,  l’ abat Oliba hi  fundava el Monestir de Santa Maria de Montserrat al costat de l’ existent església de Santa Maria (segle IX), amb una petita comunitat de monjos benedictins vinguts també del monestir de Ripoll.

             Monument a l' Abat Oliba a Vic                         Monestir de Sant Miquel de Cuixà al Canigó (França)

 

Però, qui era aquest abat Oliba? i què havia succeït  mentrestant amb la propietat de la muntanya? En primer lloc, l’ abat Oliba era un noble, besnét de Guifré el Pilós i fill del comte Oliba Cabreta (nét  del mateix Guifré el Pilós i, per herència, comte d’ Urgell, Cerdanya, Besalú, Osona, Manresa i Girona), que repartí els comtats entre els seus fills i es va fer monjo benedictí al convent de Montecassino, a Itàlia, on morí. L’ abat Oliba, el seu fill, a l’ edat de 31 anys ( el 1002),  renuncià també als comtats de Berga i de Besalú que havia heretat del seu pare en favor de dos germans seus per ingressar a l’ orde benedictí de Ripoll. Per la seva condició de noble, aviat va ser nomenat abat de Sant Miquel de Cuixà,  de Sant Martí de Canigó i d’ altres monestirs. Fins que l’ any 1018 arribà a ser nomenat  bisbe de Vic i, després d’ un llarg plet amb la intervenció dels comtes de Barcelona  i  fins i tot del Papa Sergi IV, que el 1011 ja li havia concedit una butlla on s’ afirmava que la muntanya era propietat del monestir de Ripoll, l’ abat Oliba aconseguia finalment  la titularitat de la muntanya de Montserrat per al monestir de Ripoll el 1022.

 

Porta del Monestir de Santa Maria de Ripoll al Ripollès, Girona

Els comtes de Barcelona ja es veu que no van cedir fàcilment en aquest procés, però l’ abat Oliba va utilitzar tot el seu poder per reclamar i recuperar la propietat  de la muntanya. Fins que, el 1025, va aconseguir ser el primer abat del monestir de Montserrat. Hi va instal·lar la petita comunitat de monjos benedictins vinguts de Ripoll, monestir del qual depengué el de Montserrat  fins el 1409.

 

Antoni Batista, doctor en Ciències de la Comunicació, periodista, professor de la UAB, de la URV i professor del Màster en Estudis Històrics “Nació i ciutadania” de la UB, escriu al seu llibre Montserrat. Els misteris de la Muntanya Sagrada (pàgines 109-110)  que  “la troballa de la santa imatge de la Moreneta va tenir lloc cap al 880, just cinc anys després que el comte Guifré aviés d’ allí els moros. La talla original es va perdre i per tant han crescut nombroses interpretacions sobre com era i com es va localitzar. La versió més canònica és que, quan els berbers van conquerir Catalunya, la van amagar al que avui és la Santa Cova per evitar-li profanacions. Però com que la llegenda és imaginació i  la imaginació és lliure, existeix una altra llegenda apòcrifa, menys estesa per poc ortodoxa, probablement morisca. Ha estat castigada a no sortir d’ un manuscrit, diria que del XV.”

Segons aquesta versió,  els àrabs que van arribar a Montserrat eren capitanejats per Musa, i allà van trobar-hi els gots de Vitiza, que aleshores controlaven la Tarraconense. Es dóna el cas que el fill d’ aquell penúltim rei, Alamundo (o Olmundo),  tenia una filla que portava el nom de Sara. I Sara podia haver estat, doncs, la inspiradora de la imatge de la primera Moreneta, o, almenys, l’ origen del nom de Montserrat, Mont Sara. La influència de Sara va ser molt gran, perquè es va casar amb un nét del mateix Musa, Ibn Al Qutiyya, cronista del califat de Còrdova, al qual és segurament deguda la primera redacció d’ aquesta història. La primera  talla de la Mare de Déu de Montserrat podria haver estat  esculpida per un àrab o morisc de pell bronzejada, que l’ hauria pogut  representar negra, o morena,  qui sap si és certa o falsa aquesta llegenda. Els fets històrics que la sustenten i els temps quadren i l’ apropiació cristiana posterior d’ una imatge  visigòtica  no és tampoc impossible.

 

A part d’ aquesta interpretació, podem fer referència a un altre aspecte ben curiós. La imatge de la nostra Mare de Déu és similar a la de la deessa egípcia Isis asseguda amb el seu fill Horus  a la falda, representació de la fertilitat, o la mare protectora, de caràcter familiar, proper, que passà al culte dels romans i va arrelar  tant que es va fer molt popular pràcticament a totes les províncies de la Hispània romana, també a Tàrraco. Aquest és l’objecte de l’estudi del professor Jaime Alvar Ezquerra al seu llibre El culto a Isis en Hispania. La religión romana en Hispania, publicat pel CSIC, on es comparen alguns aspectes del culte a Isis a finals de l’ època romana i els inicis del culte a Maria com a Mare de Déu i, una vegada més, tornem a tenir una evidència del encreuament de cultures a la Mediterrània, el “món global” d’ aquells temps. I l’ altra gran deessa mare que els romans van integrar a la seva religió va ser Cibeles. Aquesta deessa va ser també una altra Gran Mare però procedent d’ Anatòlia. A través de l’ Imperi Romà el seu culte es va estendre fins a les nostres terres.

A la talla de la Moreneta hi podrien haver a la vegada algunes reminiscències de la influència d’aquesta deessa clàssica. Per exemple, la pinya que sosté el Nen va ser també símbol d’ Atis, l’ amant de Cibeles que es va donar mort i ella el va ressuscitar en forma de pi. (Com a curiositat, podem dir que la pinya és un element ornamental molt abundant a la famosa font de la Cibeles de Madrid). La corona de la Verge té la forma de les almenes d' una torre, similar a la corona torrejada de Cibeles. I el seu color negre  és com el de la pedra negra que els romans creien d’ origen celeste i l’ identificaven amb la Magna Mater, Cibeles.

 

Sobre la imatge actual de “la Moreneta”,  s’ interpreta que Maria sosté amb la mà esquerra l’ espatlla de l’ Infant, indicant que aquell rei omnipotent és fill seu. L’ Infant beneeix amb la mà dreta, i amb l’ esquerra sosté una pinya, signe de fecunditat i vida. Tot plegat provoca una impressió majestuosa però alhora maternal, afectuosa, propera a nosaltres.

 

I pel que fa a la muntanya de Montserrat, un massís muntanyós situat al mig de Catalunya, és un lloc singular. El seu nom “Montserrat” se' l associa als nostres dies a una serralada amb la forma de les dents d’ una serra. Aquesta idea és la que s’ ha acabat  fent més popular, la més fàcil.

Diferenciat dels altres sistemes muntanyosos, el massís de Montserrat forma part de la Serralada Prelitoral, situat als límits de les comarques del Bages, Anoia i el Baix Llobregat , orientat en direcció NO-SE. Té uns 10 km de llargada per 5 d’ amplada i descendeix bruscament fins al N, mentre que cap al S la baixada és més gradual. El cim més alt, el Sant Jeroni,  s' eleva a 1.236 metres d’ alçada. És sorprenent la combinació de roca nua i verdor exuberant amb els cims rocosos lleugerament inclinats els uns sobre els altres com si hagués quedat allí petrificada una batalla de titans.  La seva vegetació és típicament mediterrània, amb alzineres a la part baixa, sotabosc d’ arbusts, en gran part substituïts per pinedes de pi blanc amb àrees de romaní, bruc, ginesta i argelaga.  I des dels 900 metres d’ altura, i especialment a les obagues,  es troben els alzinars de muntanya amb matollars de boix i teix. La superfície “habitable” és mínima, amb els monestirs, serveis per a l’ acollida de visitants i els petits llogarrets de Sant Pau de la Guàrdia o el Bruc de Dalt.

 

 El cim del Sant Jeroni, a 1236 metres d' alçada

 

Montserrat és la nostra “Muntanya Sagrada”,  un espai natural amb carisma, com el Tibet  del Buda, o el Machu Pichu dels inques, o el mont Fuji de les tribus primitives del Japó. I més a prop nostre,  el mític Olimp i les muntanyes sagrades gregues: el mont Athos. Les divinitats semblen trobar-se bé a les altures.

També la Bíblia ens parla de nombrosos fets relacionats amb la presència divina, tant a l’ Antic Testament com al Nou. És el cas del mont Sió, punt de reunió que proposen els profetes Isaïes i Miquees, o el mont Sinaí, que situat al nord-est d’ Egipte,  la muntanya on Moisés va rebre les Taules de la Llei amb els Deu Manaments. D’ altra banda, diversos episodis de la vida de Jesús de Natzaret tenen lloc en muntanyes, com el Sermó de la Muntanya, amb les Benaurances. Al mont Tabor hi té lloc la Transfiguració, que celebrem per Sant Salvador. Jesús trobava com a lloc idoni per a la meditació i la pregària el mont de les Oliveres, que va ser també el lloc de la seva detenció. I finalment, va ser crucificat al Gòlgota, “el turó de la calavera”, i el punt de trobada final de reunió que proposa, un cop ressuscitat, és una muntanya de la seva Galilea, com diu l’ evangeli de Mateu (28,16).

 

Els mateixos monjos benedictins, des de la fundació de l’ orde per San Benet l’ any 529 a la muntanya de Montecassino (Itàlia), han demostrat la seva preferència pels llocs alts, buscant l’ elevació de l’ ànima o l’ allunyament dels bens materials. Un dels molts exemples pot set el monestir benedictí de Subiaco, a la província de Roma, al qual està encara adscrita la comunitat de monjos de Montserrat.

La bellesa de Montserrat és, sense exagerar, extraordinària, sempre variant, ja que la llum canviant al llarg del dia i de les estacions de l’ any  ens ofereix una visió sempre nova, d’ un encant difícil d' explicar. Podríem dir que és tot un ecosistema espiritual.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                    Pujada al Cambril de la Mare de Déu per la Porta Angèlica

I què cal fer per venerar la imatge de “la Moreneta”? Cal arribar a l’ estança del tron de la Mare de Déu, que va ser  ofert pels catalans el  27 d’ abril de 1947, durant les festes d’ entronització de la Mare de Déu, festes de gran transcendència  per a la cultura catalana ja que el ple franquisme dels temps més durs, essent abat Aureli Maria Escarré i Jané (1941-1966), Montserrat va esdevenir un centre d’ acolliment del catalanisme ja que amb aquesta celebració, el 1947,  el català reapareixia  amb força en un acte públic en el qual hi van estar compromesos molts catalans, fins i tot laics, agrupats en forma de Comissió Abat Oliba, ideada per l’ abat Escarré, que organitzà els actes d’ aquella diada memorable utilitzant la llengua catalana per transmetre les informacions i durant els actes: un fet  valent en aquells moments, no sense oposicions per part d’ alguns bisbes catalans franquistes, que també n' hi havia.

L’ estança de la Mare de Déu de Montserrat, que es pot contemplar des de la nau de la basílica, és adornada per un retaule de plata repujada format per dos relleus treballats per Ramon Sunyer Clarà (1899-1963), un dels orfebres noucentistes més destacats de Barcelona, i  unes motllures que els uneixen, realitzades pels també destacats orfebres, els germans Alfons i Pere Serrahima i Bofill, segons el projecte de l’ escultor Joaquim  Ros i Bofarull (1906-1991),  que representen la Nativitat i la Visitació de Maria. Damunt la imatge de la Mare de Déu, uns àngels de l’ escultor Martí Llauradó i Mariscot (1903-1957) sostenen la reproducció de la corona, del ceptre i del lliri que el poble català li oferí el 1881 (les peces originals, en les quals intervingueren  Francesc de Paula del Villar i Lozano, Joan Suñol i Joaquim Cabot, són exposades al Museu). La imatge de la Mare de Déu, talla policromada dels segles XII-XIII, reposa sobre un bloc de pedra polida de la muntanya de Montserrat i està protegida per un baldaquí i un cristall oval.

Al costat dret de la sala del tron, hi ha el cambril circular, obra projectada per l’ arquitecte Francesc de Paula del Villar i Lozano (1828-1901) , que va ser construït entre 1876 i 1885 en un estil pre-modernista que utilitza elements decoratius gòtics i romànics. En la seva execució hi intervingué en bona part  l’ arquitecte Antoni Gaudí (1852-1926) i finalment el fill del primer arquitecte, Francesc de Paula del Villar i Carmona (1860-1927). La volta és decorada amb uns frescos de Joan Llimona, que representen els pelegrins de Montserrat acollits per la Mare de Déu.

 

Són espais sagrats de gran simbolisme, que han aconseguit l’ atmosfera pròpia gràcies a la conjunció d’un gran nombre d’ importants arquitectes, dibuixants, pintors, escultors i mestres artesans, creadors  dels vitralls,  mosaics, canelobres d’ alabastre, les làmpades de bronze, els forjats, l’ ebenisteria, els enrajolats de marbres: tota una síntesi de grans artistes i artesans dels segles XIX i XX  per enriquir l’ estança de la “Moreneta”, per donar brillantor solemne a la visita o pelegrinatge a Montserrat i a la seva festivitat.

 

L’ abril de 1880 es van celebrar les festes del Mil·lenari. El bisbe de Barcelona, Josep Maria Urquinaona (1814-1883), va impulsar la idea de la coronació de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat i la seva proclamació com a Patrona de Catalunya. El Papa Lleó XIII va escoltar la petició i donà la concessió de la coronació canònica de la imatge el 8 de desembre de 1880. A continuació, els cristians van ser convidats a contribuir-hi amb l’ ofrena d’ una corona, símbol  de la devoció del poble català, iniciativa que va obtenir una clara resposta popular.

El 14 de juliol de 1881, el Papa Lleó XIII declarava  la Mare de Déu de Montserrat Patrona de Catalunya i concedia el títol de Basílica Menor a l’ Església que té dedicada. El dia 11 de setembre del mateix any, festa del Sant Nom de Maria, la imatge va ser coronada pel legat pontifici, el cardenal Benavides, arquebisbe de Saragossa.

Les festes de la coronació van tenir un ressò inesperat. A partir d’ aleshores les parròquies de molts indrets de Catalunya  van reprendre l’ antiga tradició de les romeries a la muntanya de Montserrat i la devoció a “la Moreneta” va adquirir una creixent popularitat que quedà reflectida en dites i refranys populars que tots hem escoltat  de petits: “No és ben casat qui no ha estat a Montserrat” o puntualitzant: "No és ben casat qui no ha dut la dona a Montserrat"!

 

I any rere any, ja el dia 26, el Santuari s’ omple de gent de totes les edats. Es crea un ambient de germanor amb actuacions musicals, lectures i càntics de salms, que culminen amb la celebració de l’ Eucaristia de la Vetlla .

La Diada de la Mare de Déu de Montserrat, el 27 d’ abril,  en plena primavera esclatant, està presidida per les celebracions litúrgiques, amb  la intervenció dels cants de l' Escolania de Montserrat,  d’ origen medieval,  i la música del seu gran orgue, inaugurat el març de 2010, un dels orgues més importants de Catalunya i d’ Europa, construït  per Albert Blancafort al taller d’ organistes Blancafort de Collbató.  Però el moment especialment sublim de la Diada és el cant del Virolai, l’ Himne dedicat a la Mare de Déu. I com que els seus primers versos  comencen per “Rosa d’ abril, Morena de la serra...”,  també se' l coneix amb el nom de  “Rosa d’ abril”. A la festa no hi poden faltar tampoc la música de cobla, les sardanes o les exhibicions de colles castelleres, amb molt jovent i molta alegria.

                                                                   L' Escolania de Montserrat canta el Virolai

                                          

La lletra del Virolai  va ser composta per Mn. Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902), sacerdot però sobretot, com va dir el bisbe Josep Torras i Bages, “Príncep dels poetes catalans”,  autor d’ obres com L’Atlàntida (1876) , Canigó (1886), Montserrat  (1889) i de cançons i poemes que van adquirir una extraordinària popularitat, com L’emigrant  i el Virolai, publicat en el programa del certamen artístic i musical celebrat amb motiu de les festes del Mil·lenari de Montserrat, el 1880. En el mateix programa s’ oferia el premi d’ un flabiol d’ or amb esmalts a la millor melodia popular que s’ adaptés al text de Verdaguer.
El 25 d’ abril del mateix any, la melodia guanyadora -enmig d’una setantena de composicions– va ser la del músic i compositor barceloní  Josep Rodoreda i Santigós (1851-1922), autor de quasi quatre-centes obres de diferents gèneres, moltes d’ elles amb diversos guardons, i que va ser també l’ autor de l’ Himne de l’ Exposició Universal de Barcelona de 1888 i continuador de la tasca iniciada per Anselm Clavé, mort el 1874, com a impulsor del moviment coral a Catalunya.

 

La lletra del Virolai diu així:

 

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau;
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.

Doneu consol a qui la pàtria enyora,
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.

Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;

feu-ne, si us plau, el vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, els que us vegin!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.

Cedre gentil, del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és Jesucrist, el Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sient per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.

 

El Virolai ens transmet emoció i, per circumstàncies històriques, va anar esdevenint també tot un símbol de catalanisme. Fins al punt que, en temps de la dictadura, quan no era legal cap himne català, no es va poder prohibir un himne a Santa Maria.

I és que Montserrat, amb els símbols de fe,  sembla estar per damunt dels poders diversos, ens du cap a terrenys espirituals, d’ identitat cultural des dels orígens incerts i misteriosos del que entenem o sentim com cultura catalana,  llegat que, per damunt de tot, ens pertany.

 

 

Text: Magda Español Raidó

 

Bibliografia :

Jaime ALVAR EZQUERRA: El culto a Isis en Hispania. La religión romana en Hispania. CSIC. Ministerio de Cultura, 1981.  ISBN 84-7483-238-1

Antoni BATISTA : Montserrat. Els misteris de la Muntanya Sagrada.  Raval Edicions SLU, Mina. Barcelona 2008.  ISBN  978-84-96499-91-1

Anna Maria GAYA i FUERTES: La nostra cultura. Art, festes, llegendes i tradicions populars a Lleida. Edicions de la Universitat de Lleida, Institut de Ciències de l’ Educació. Lleida, 2008 . ISBN  978-84-8409-251-3