Sevilla amb CARMEN de Mérimée

 

CARMEN, de PROSPER MERIMÉE

 

Edición y traducción de Luis López Jiménez y Luis-Eduardo López Esteve

Ediciones Cátedra, S.A., 1989

 

Carmen és el llibre més famós de l’ escriptor francès Prosper Merimée (París, 1803 – Cannes, 1870), una novel·leta, escrita el 1845, breu en número de pàgines però enorme en contingut i repercussió ja que representa el naixement del mite de Carmen, el gran mite hispànic... creat per un francès!

 

Bastants anys després, el 1875, un altre francès, Georges Bizet, composà la música de l’ òpera Carmen, amb llibret d’ Henri Meilhac i Ludovic Halévy. S' estrenà a París i és també l’ obra mestra per excel·lència de Bizet.

I fins als nostres dies, Carmen és sinònim d' èxit. Anem-ho a comprovar!

Comença la “Ruta de Carmen”, la de Mérimée!

 

ARRIBEM A SEVILLA:

 

"Des d’ Almenar", prenem la N-230 en direcció a Lleida. Després, la N-II i... bon viatge! Ens veiem a Sevilla! 

A Sevilla, ens instal·lem al barri de Triana, prop del Puente de San Telmo. Des de la seva passarel·la, tot creuant el riu Guadalquivir, contemplem una vista imponent del centre de Sevilla, amb la famosa Torre del Oro en primer pla, relacionada amb la llegenda del rei Pedro I el Cruel segons la qual aquí hi tenia les seves cortesanes joves i divertides, mentre la seva "santa" esposa, Maria Padilla, l' esperava als Reales Alcázares. Però Sevilla està plena d' històries i llegendes, les deixarem de banda i ens centrarem en la ciutat de Carmen.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El nostre allotjament és als Apartamentos Turísticos Resitur, al carrer Salado, 5.

Per què hem triat aquest lloc? Sense ser un establiment del tot recomanable, és correcte i està ben situat: prop del centre del barri de Triana, on es trobava la famosa taverna (“figón” a la novel·la) de “Lillas Pastia”. Lillas (Tomás en caló), “un viejo vendedor de pescado frito, gitano, negro como un moro...”, és el taverner que parla en caló a la Carmen. I Triana segueix sent un barri popular on és fàcil trobar establiments similars on menjar el típic “pescaíto frito”. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Però Carmen no comença a Triana. Si seguim l' ordre del relat de Mérimée, ell mateix es presenta com a narrador i personatge a la primera part de la novel·la, un arqueòleg que, l’ any 1830, va per camins d’ Andalusia en companyia del seu guia. Està fent recerques sobre la localització de la batalla de Munda (17 de març de 45 aC), l’ última batalla de la Segona guerra civil romana entre cesarians i pompeians, que va tenir lloc prop de l’ antiga colònia romana de Munda, dins de la Bètica, en una ubicació encara avui discutida, lloc de victòria per a Juli César. El narrador coneix un jove paisà amb un accent estrany. Després sabrem que és basc. Es posen a parlar, fumen uns cigarros i arriben a la “venta del Cuervo”. El guia mostra preocupació: el desconegut pot ser un contrabandista o pitjor. Efectivament, s’ assabenta que el desconegut és don José Navarro, un bandit perseguit, la justícia ofereix 200 ducats a qui el denuncii. Durant el bon sopar que els serveixen, don José canta un “zorcico” en basc, ple de nostàlgia. Se’ n van a dormir i, a mitja nit, el narrador es desperta per les picades de les xinxes. Surt a l’ aire lliure i veu el guia, que va a denunciar el bandit per cobrar la recompensa. Tot seguit, el narrador (Mérimée) desperta don José perquè fugi i li fa prometre que no es venjarà del guia. Quan arriben els llancers, don José ja ha fugit: està en deute amb Mérimée.

 

I Carmen, quan apareix? A la segona part, el narrador continua la seva recerca a Còrdova, a la biblioteca dels Dominics. Una tarda, passejant prop del riu, troba la “Carmencita” –“voilà, la Carmencita!”- que li vol endevinar el futur amb les seves arts i encants personals. Van a prendre un gelat a una “neveria” (“apenas hay en España pueblo que no tenga nevería”, què curiós!) Després, van a casa de Carmen. Mérimée s’ adona que ella no perd de vista el seu magnífic rellotge: tot pot ser una trampa...  I així és, no triga gens a entrar un delinqüent tapat. Ella li ordena que talli el coll al foraster. Però el delinqüent resulta ser el mateix don José que li deu la vida. Ara és ell qui salva el narrador. Això sí, quan arriba a casa s’ adona que la Carmencita li ha robat el rellotge.

 

Uns mesos més tard, el narrador torna a passar per Còrdova i, al mateix convent, s’ assabenta a través d’ un frare que don José Navarro serà executat “demà passat”, rebrà el càstig exemplar de la justícia pels seus nombrosos crims. El narrador li porta cigarros i li pregunta si el pot ajudar. Don José només li demana una missa per a la seva ànima, que "per favor" vagi a portar la medalla que du sempre al coll a una bona dona de Pamplona i que li digui que ha mort, però no com. Al dia següent, don José li explica la seva trista aventura: la història de Carmen.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                   Universidad de Sevilla

 

Ja som a Sevilla, a la “Fábrica de Tabacos”, “ese gran edificio, extramuros, cerca del Guadalquivir”. Es tracta de l’ edifici, obra de Van der Brocht, construït entre 1728 i 1756, avui dia seu de la Universitat de Sevilla. Allí és on treballaven quatre-centes o cinc-centes dones, que quan feia calor “se aligeraban de ropa, sobre todo las jóvenes”. Aquests detalls “picants” animen de tant en tant el relat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

        

        Fábrica de Tabacos

 

 

 

I "un divendres", a l’ entrada de la fàbrica, el caporal de cavalleria que hi fa la guàrdia, don José Lizarrabengoa, basc, coneix Carmen, una guapa cigarrera gitana. Ella, descarada i provocadora, li llença una flor groga de càssia que du a la boca i ell fa la “tonteria” d’ agafar-la, guardar-la a la guerrera i no deixar de pensar en la noia.

Només tres hores després, Carmen, que gasta mala “bava”, es baralla a mort, amb una navalla de tallar les puntes dels cigarros, contra una altra obrera i la fereix. Hi ha sang, crits i horror. Criden la guàrdia i, quina casualitat!, el mateix don José estira Carmen pel braç, la porta al lloc de guàrdia i el seu sergent li ordena que dugui la “fera” a la presó, acompanyada de dos soldats més.

Durant el camí, ella fa veure que és mansa, no para d’ entabanar don José amb les seves arts, fins que, arribats a la calle Sierpes , el carrer on va estar ubicada la famosa Cárcel Real de Sevilla fins el 1835, Carmen s’ escapa i don José és arrestat i degradat.

 

Mérimée no especifica els llocs exactes d’ aquest trajecte de Carmen amb els soldats. Havien de ser els següents, però el 1830 Sevilla era una ciutat amb muralles i portes:


La Fábrica de Tabacos, avui Universitat de Sevilla. Calle San Fernando, 4. A l' època de Carmen  era fora de les muralles. Per concertar una visita: http://institucional.us.es/vrelinstitu/visitas-la-universidad.

Hotel Alfonso XIII, Carrer San Fernando, 2 . És l' hotel més famós de Sevilla, construït per a l' Exposició de 1929. A l' època de Carmen hi havia els "jardines de Eslava" del Palacio de San Telmo. I darrere, la muralla amb la "Puerta de Jerez", d' estil almohade, deteriorada i petita, per on segur que van entrar a la ciutat Carmen i els soldats.

 

La Casa Palacio Guardiola , a Puerta de Jerez, 5. Construïda pels comtes de Aguiar el 1889,  en un estil Regionalista, prop de l' antiga "Puerta de Jerez", al nou eixample creat amb l' enderroc de l'antiga muralla.Tour virtual: http://www.casa-guardiola.com/tourvirtual/

 

Archivo General de Indias, a l’ Avda. de la Constitució. Construït sota el regnat de Felip II per l’ arquitecte Juan de Herrera, conserva més de 43.000 documents originals, que permeten consultar més de tres segles d’ historia. Visites diàries: http://www.andalucia.org/es/turismocultural/visitas/sevilla/monumentos/archivo-de-indias/

 

La Catedral, Patio de los Naranjos i Giralda: un conjunt impressionant, d’ un valor històric i sentimental extraordinaris. Són llocs de visita obligada, a través del web següent obtindreu tota informació i la possibilitat d’ una visita virtual: http://www.catedraldesevilla.es/

 

Sortim a la Calle Alemanes, amb les seves vistoses cafeteries, com la Don Juan. Continuem en direcció a la Plaza San Francisco, on podrem admirar la façana d’ estil plateresc del segle XVI de l’ Ajuntament de Sevilla. Donem tot el tomb cap a la Plaza Nueva, i admirem la façana neoclàssica del segle XIX. Edifici notable, conté nombrosos relleus, pintures i escultures, que fan referència a la mítica fundació de la ciutat per Hèrcules i Juli Cèsar. http://www.icas-sevilla.org/visita-guiada-casa-consistorial/

 

Durant tot el trajecte, Carmen ha intentat seduir el caporal don José que s’ està jugant el càrrec. Ara ja entrem a la famosa Calle Sierpes, de la qual diu Mérimée que “merece perfectamente el nombre por las revueltas que da”, on estava la famosa presó situada al solar que avui dia ocupa l’ edifici de Caixa Bank: què curiós!

 

Carmen aconsegueix fugir pels carrers estrets de la zona i el “badoc” de don José acaba al calabós del cos de guàrdia, sense el grau de caporal. Amb tot, no deixa de pensar en la gitana Carmen ni d’ olorar la flor de càssia groga que li va llençar. També nosaltres deixem escapar Carmen per un instant, mentre prenem un cafè i un "dulce" típic a La Confiteria La Campana.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Pan de Alcalá de Guadaíra

 

 

 

 

Carmen no triga a reaparèixer. És per portar a don José “un pan de Alcalá” (el famós pa d' Alcalá de Guadaíra). Dins el pa, hi va una llima per serrar els barrots del calabós i una moneda d’or. Però don José decideix no utilitzar-ho i complir el càstig. Surt com a soldat ras.

Poc després, don José fa de guàrdia a la casa del seu coronel, que sovint hi organitza festes amb “actrius”. Un dia hi acudeix Carmen a ballar la romalí , la dansa gitana. En sortir, ella cita don José a Triana, “a casa de Lillas Pastia”, i allí la troba, al seu “quarter general”. Don José li dóna les “gràcies per la llima” i li torna la moneda d’ or. Ja està perdut, i ella ho sap. Tots dos agafen el camí cap a Sevilla, no sabem quin. Han de creuar el Guadalquivir però el famós "Puente de Triana" no existia encara, no s' inaugurà fins el 1852. Existien els ponts de barques. El que és segur és que van entrar a la ciutat per la "Puerta de Triana", a l' actual confluència dels carrers " Zaragoza" i "Moratín".

Van cap a la Calle Sierpes. Amb els diners que té, Carmen compra taronges, pa, xoriç, una ampolla de vi, i en una confiteria, compra “yemas” i torró, tot el millor, el més car. S’ enfilen cap a la llegendària Calle del Candilejo, la de la fornícula amb el "cap" del rei Pedro I el Cruel, i el lloc més transcendent de la novel·la.

Tot el que passa a la casa de la Calle del Candilejo trastorna don José definitivament. Diu: “Pasamos juntos todo el día, comiendo, bebiendo y lo demás”.

 

Don José cau a la trampa. Prop de la casa de la Calle del Candilejo hi havia la muralla, amb els forats coneguts pels contrabandistes, entre els quals, un dia, don José reconeix Lillas Pastia. Ella, que dirigeix l' operació, li demana que “faci la vista grossa” als farcells plens de mercaderies angleses de contraban. Ell ho accepta.

 

Tal com diu Mérimée a la seva novel·la, les muralles de Sevilla, el 1830, ja estaven en mal estat. Es va optar per la seva demolició, que va començar el 1858 per la “Puerta de la Barqueta”, fins el 1873, amb l’ enderroc de la “Puerta del Sol” i el tram de muralla corresponent. Ja al segle XX, el 1908, es declara Monument Històric-Artístic el sector de Muralles de la Macarena i, quan ja ha perdut la seva funció, es pren consciència del seu valor patrimonial.

 

Hi ha un moment, molt cru, en què don José és conscient que Carmen l’ utilitza. Desesperat, entra a resar i plora amargament en una de les esglésies de Sevilla. Però ja és massa tard: Carmen és una obsessió per a don José. Boig de gelosia mata el tinent de la seva pròpia companyia que troba embolicat amb la Carmen a la casa de la Calle del Candilejo. És el punt sense retorn possible. Marxa per sempre de Sevilla, es fa bandoler.

Don José ara és l’ amant de Carmen, que resulta estar casada amb “el Tuerto”, presoner al penal de Tarifa. Malgrat tot, s’ obstina a posseir la gitana ell sol, al mateix temps que Carmen és infidel, capriciosa, lliure per naturalesa. Don José mata els amants de Carmen. Són reaccions impulsives.

 

La vida de contrabandista i còmplice de les estafes de Carmen transcorre en un escenari geogràfic espectacular, ple de perills, aventures i amors, entre Jerez, Gaucín, Estepona, Ronda, Vejer, Gibraltar, Granada , amb la seva plaça de toros on toreja el “picador” Lucas, el nou amor de Carmen, Sierra de Ronda, San Roque, Málaga, Montilla i la plaça de toros de Còrdova. Amb un final d' aventura que no deixa indiferent, per més que ja sabem el final de don José.

 

Però la casa de la Calle del Candilejo queda per sempre com el record de la captivadora passió sentida per la gitana Carmen, l’ únic moment de plenitud de la relació amb don José. “¡Ah! ¡Señor, aquél día!¡Aquél día!..., cuando pienso en él olvido el de mañana” diu José la nit abans de ser mort a l' "hispànic" “garrote vil”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquí hi trobareu la botiga de regals més original de Sevilla: "Le secret de Carmen", al carrer Candilejo, número 8.

 

Bona lectura i bona ruta!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 Aquarel·la de Prosper Mérimée     

 

 

Com va sorgir “Carmen”, l’ obra mestra de Prosper Mérimée?

 

Eren els temps dels grans viatgers romàntics (com Goethe, Stendhal o Whashington Irving) que descobrien països exòtics.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Prosper Merimé era un burgès liberal i artista d’ una gran cultura: escriptor, historiador, arqueòleg, dibuixant, amb estudis de dret, interessat per la literatura i coneixedor de diverses llengües: àrab, anglès, grec, rus, espanyol. Mèrits que justifiquen que fos elegit el 1844, en temps del rei Lluís Felip I d’ Orleans, membre de l’ Acadèmia francesa.

Era també un enamorat de les belleses d’ Espanya, de monuments com l’ Alhambra de Granada, les dones, el vi de Jerez, els toros, la cultura gitana. Una Espanya vista amb una mirada romàntica, amb un encant, misteri i fascinació especials, sense analitzar el rerefons del país castigat i endarrerit. Fins al punt que la vida dels bandolers, contrabandistes, toreros sorgits de la pobresa d’ un poble abandonat a la seva sort, els tripijocs i mentides per enganyar i treure diners com fos, o la nul·la educació transformada en desimboltura, “llengua llarga”, ingeni i gràcia, es mostren amb un encant captivador. Carmen té aquest encant i el de la seva gran sensualitat, una espècie d’ instint de llibertat capaç d’ arrossegar a la tragèdia un home incaut.

Prosper Merimée va realitzar sis viatges a Espanya entre 1830 i el 1857, època políticament molt complexa i desafortunada que va des dels darrers anys de l’ absolutisme del rei Ferran VII, la regència de Maria Cristina i regnat d’ Isabel II, amb les guerres carlines.

A Espanya hi tenia grans amics, entre altres, el comte de Teba i de Montijo, don Cipriano de Palafox y Portocarrero i María Manuela Kirkpatrick, la comtessa, els quals va conèixer en un viatge en diligència i va resultar que el comte era un afrancesat actiu que havia viscut a París el 1814. Eren els pares de la futura Eugenia de Montijo, l’ esposa de l’ emperador Napoleó III, educada en grans col·legis de París, i per la qual Merimée va sentir adoració.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                          Eugenia de Montijo

 

 

I entre altres amistats de Merimée, citem també la del barceloní Antoni de Bofarull, que va conèixer a Barcelona durant el quart viatge, el 1846, autor de L’ orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant, la primera novel·la històrica escrita en català.

El 1834, Prosper Merimée havia estat nomenat inspector general dels monuments històrics de França fins el 1860, ja en temps del Segon Imperi. I com a escriptor, publicà assajos sobre història, novel·les i teatre, però avui dia és conegut, sobretot, per ser l’ autor de Carmen, l’ obra que està per damunt del temps.

I més famosa que la mateixa novel·la, és l’ òpera Carmen, de Bizet, l’ òpera francesa més representada i popular de tots els temps, una història d' amor, passió i mort , amb el mite de la dona alliberada per excel·lència, encara que, als ulls d' un francès culte del segle XIX, aquesta dona lliure hagués de ser una espanyola mal educada, com lamenta don José al final del capítol III, gitana i cigarrera, obrera, i no una noia de la cort de París.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

              

 

             Vídeo:  Habanera  de Carmen , de Georges Bizet, per Anna Caterina Antonacci, a The Royal Opera

 

 

Text: Magda Español