SANTA TERESETA DEL NEN JESÚS: 1 d' octubre
SANTA TERESETA DEL NEN JESÚS (Santa Teresa Lisieux)
El seu nom de família era Thérèse Françoise Marie Martin (Alençon, 2 de gener de 1873 - Lisieux, 30 de setembre de 1897). Va ser una monja i mística carmelita francesa, coneguda com Santa Teresa del Nen Jesús i de la Santa Faç , nom que va adoptar en el moment que va professar com a religiosa, amb el qual és venerada per l’ església catòlica. També se la coneix com Santa Teresa Lisieux, el lloc del convent on va morir o santa Tereseta, per distingir-la d Santa Teresa d’ Àvila. Va practicar de manera singular la senzillesa evangèlica e l'abandó en Déu. La seua festa litúrgica és l’ 1 d’ octubre.
De petita, ja era molt vivaç, de fort caràcter i fins i tot entremaliada, al mateix temps que manifestava gran sensibilitat i sentiment religiós precoç.
L'agost de 1876, la seva mare va assabentar-se que tenia càncer i morí poc després. Llavors, el seu pare es traslladà amb les cinc filles a Lisieux.
En morir la mare, Thérèse es va sentir més unida a la seva germana Pauline, que va ésser-li una "segona mare" fins que va ingressar a l'Orde de les Carmelites i Thérèse va emmalaltir. Guarida finalment, segons la mateixa Therèse per la intervenció de la Mare de Déu del Somriure, imatge de la Immaculada Concepció, per la qual sentien especial devoció els seus pares, va prendre la determinació d'entrar també al Carmel el Nadal de 1886, a punt de fer catorze anys, Teresa va tenir una experiència que va anomenar "la nit de la meva conversió": en tornar de la missa i buscar els seus regals, va veure que el seu pare estava disgustat pel seu comportament infantil i la noia decidí de renunciar a la infantesa i prengué el fet com un senyal inspirador de força i coratge per al futur. Afrontà l’ obstacle de l’edat i, amb l’ ajuda del seu pare, s’ entrevistà personalment amb el Papa viatjant a Itàlia... i se’n va sortir: entrà a l’ orde del Carmel amb quinze anys.
No sense dificultats, porta endavant una vida basada en l’ oració i el treball. Es proposa de seguir una vida de santedat.
Un dia, a finals de 1894, durant l’ oració, dos versicles de l’ Antic Testament la van il·luminar. A Sant Pau i als Evangelis troba la confirmació: ella també, per més que pugui sentir la pròpia fragilitat, debilitat, impotència o insignificança, incapaç de coses grans, pot aspirar a la santedat. I el vehicle que li permetrà de pujar tan amunt seran “els braços de Jesús”. Descobreix la “petita via”, el “petit camí”.
Aquesta inspiració de l’ Esperit Sant transforma la seva vida. El 9 de juny de 1895 s’ ofereix a l’ Amor Misericordiós: “oceans de gràcia inunden la seva ànima”.
Tota aquesta nova espiritualitat, "per a les petites ànimes" entre les quals ella mateixa es considerava, queda reflectida en els seus escrits autobiogràfics que constitueixen la seva obra més important: "Història d'una Ànima", escrita per suggeriment de la seva germana gran, Maria (Maria del Sagrat Cor), a qui exercia en aquells moments el càrrec de superiora del Carmel de Lisieux i també germana de Teresa, Paulina (Mare Agnès de Jesús), qui li va demanar que ho fes per obediència, doncs Teresa no considerava que tingués interès especial allò que ella podria escriure.
I en aquestes circumstàncies, Thérèse havia contret una greu malaltia: la tuberculosi. Però ni la malaltia, amb els grans sofriments, ni la prova interior que significa van aconseguir de detenir la seva fe i l’ esperança en Jesús Salvador, sense rebutjar cap treball, sempre continuant “recollint per a Jesús flors de petits sacrifici”.
Ja molt malalta, el setembre de 1896, Teresa descobreix la seva darrera vocació: “Al cor de l’ Església, Mare meva, jo seré l’ amor”. I en la seva correspondència amb els seus dos germans espirituals, sacerdots missioners, madura una mentalitat i una passió missionera per a tota l’ Església”. Passà els tres darrers mesos de la seva vida a l’ infermeria, patint molt, però sempre serena i somrient, de vegades fins i tot divertida. S’ esforçava per viure les petites coses, la seva petita via de fe i d’ amor, la via que tots i totes podem recórrer cada dia de les nostres vides. Thérèse estava convençuda que la seva missió era “fer el bé a la terra fins a la fi del món”.
Santa Tereseta va morir el 30 de setembre de 1897 als vint-i-quatre anys. El matí de la seva mort havia dit: “No em penedeixo d'haver-me lliurat a l'Amor” i les seves últimes paraules, quasi sense poder respirar, foren: "Déu meu,... jo t'estimo!", poc temps abans també havia dit a les seves companyes: "Faré caure una pluja de roses sobre el món!".
Un any després, el 1898, la seva germana Paulina, també monja carmelita, publica la “Història d’ una Ànima”, la seva obra, ràpidament traduïda a més de quaranta llengües, que divulga el fort missatge d’ amor d’ una humil monja desconeguda, la “noia més estimada del món”, amb el seu llenguatge senzill, que arriba a tothom.
En temps rècord, el 29 d' abril de 1923, va ser proclamada beata a la basílica de Sant Pere del Vaticà, i el 1925, proclamada santa per Pius XI. També el mateix papa la declarà patrona universal de les missions catòliques el 1927. La seva festivitat se celebra l' 1 d' octubre.
Teòlegs insignes descobreixen a la seva Autobiografia consistents veritats teològiques i consells per al camí de l’ esperit. El papa Joan Pau II, el 2 de juny de 1980, declara a Lisieux que l’ essencial del missatge de Santa Tereseta és l’ essencial del missatge evangèlic: “aquesta noia de 24 anys només fa que recordar al món sencer que de debò Déu és el nostre pare, com Crist ens ho va revelar i ens ho revela”. I l’ agost de 1997, en el centenari de la seva mort, el mateix papa va declarar aquella noia de 24 anys tancada nou anys en un convent de clausura, Doctora de l’ Església. I com San Francesc d’ Assís, Santa Tereseta és també motiu d’ admiració de fidels de creences diverses.
Text: Magdalena Español Raidó
Fonts:
http://www.monasterovirtuale.it/dottori/teresadilisieux/vita.html
http://www.vatican.va/news_services/liturgy/saints/ns_lit_doc_19101997_stherese_it.html
