SANTA BÀRBARA: 4 de desembre
SANTA BÀRBARA
Bàrbara, que en llatí significava simplement estrangera, és el nom d’ una santa, verge i màrtir però, sobretot, el nom d' una dona extraordinària que va viure cap al segle III dC. a l’Àsia Menor quan formava part de l’ Imperi Romà.
Imatge de Santa Bàrbara del pintor italià Domenico Ghirlandaio (Florència 1448-1494) on esclafa amb el peu el seu pare infidel. La pintura va ser un encàrrec del personatge, que desconeixem, i que apareix resant de genolls.
Santa Bàrbara va néixer, segons la tradició, a l’ antiga ciutat de Nicomèdia, al Mar de Màrmara, capital de la província romana de Bitínia, el 273 d. Crist. I precisament en aquesta ciutat, escollida per l’emperador Dioclecià com a residència imperial els anys 303-304, s’ hi decretà una dura persecució contra els cristians als anomenats "edictes de Nicomèdia". A l’actualitat, el seu nom és Izmit i és una de les ciutats importants de l' actual estat de Turquia .
Santa Bàrbara morí molt jove. Els detalls de la seva breu biografia contenen elements reals i, no se sap en quina mesura, també llegendaris. Però el que és absolutament segura és la seva gran popularitat adquirida des dels primers segles de cristianisme, difosa des d’Orient a Occident, de tal manera que es pot constatar que entre els segles VII i IX era ja una santa molt venerada. No es coneix el seu nom veritable. La seva vida jove, reservada , dedicada a l’estudi, al treball i a l’oració, i les circumstàncies de la seva mort pública i “exemplar” van fer que fos definida per les autoritats romanes de la seva província només com noia “bàrbara”, és a dir, "no romana": estrangera. En realitat, "bàrbara" era una manera menyspreadora d' anomenar-la, l’ únic nom d'ella que ens ha arribat a nosaltres i amb el qual és coneguda, juntament amb el seu gran exemple de fortalesa en la fe.
"Bàrbara" era filla d’un home molt ric i influent, anomenat Diòscoro. L’autora Rosa Giorgi afirma al seu llibre que Diòscoro era rei de Nicomedia. De totes maneres, el pare de la Santa era col·laborador de l’emperador romà Maximino i, per tant, contrari a l’ expansió de la fe cristiana. Gràcies a la influència de l’ emperador, el pare aconseguí riqueses, possessions i , per tal de protegir la seva filla durant les seves absències i evitar que es contaminés de les idees revolucionàries del cristianisme que s’ estenia per tot Orient, la va fer tancar en una gran casa fortificada que posseïa al camp, sovint representada com una torre, entre el 286-287. Però no hi ha torre que valgui quan una persona està segura en la seva fe. Efectivament, malgrat els obstacles, va poder conèixer la doctrina cristiana a través d’un sacerdot que arribà fins a ella fent-se passar per metge amb l’ excusa d’ alguna indisposició. La va batejar en secret a la pròpia casa. Quan el pare va saber la veritat, va ser tan gran la seva ràbia per haver estat desobeït, que la va perseguir amb una espasa.
Segons la tradició, la noia s’ amagà en un bosquet proper de la torre, però un pastor, veient la noia sola i indefensa, avisà el seu pare que l’ anà a trobar i l’ obligà a renunciar a la seva fe. La noia es va negar, fent augmentar encara més la fúria del pare. Llavors la va sotmetre a les tortures més cruels i increïbles. Tampoc va obtenir la renúncia esperada. El 2 de desembre de 290, l’ arrossegà fins a anar a trobar el prefecte de la província, Martinià, que inicià el procés ordenant més tortures.
I així va ser flagel·lada, ferida, mutilada. Res la feia dissuadir. Al contrari, mentre era torturada, cantava lloances al Senyor. Al dia següent va suportar proves amb foc, i el 4 de desembre, el prefecte llegí la sentència: la mort per decapitació. El pare demanà al prefecte de ser ell mateix l’ executor de la mort de la seva pròpia filla al cim d’una muntanya.
Diu la llegenda que, ja de tornada a casa, el cel s’ enfosquí , i després el pare va ser fulminat per un fort llamp. El seu cos quedà desintegrat. Era el càstig diví. D’ aquí que Santa Bàrbara hagi estat l’ advocada contra els llamps i els efectes de les descàrregues elèctriques i atmosfèriques.
Però centrant-nos en els fets i la situació en què es produeixen, podem aventurar-nos a interpretar l’actitud extremada del pare de la santa : és possible que el pare mateix pogués arribar a ser l’executor de la mort de la pròpia filla? Què pretenia demostrar amb aquesta actitud? Què representava socialment per a un governant d’una província d’Àsia Menor que la seva filla es convertís al cristianisme? Si poguéssim obtenir la resposta a aquestes preguntes entendríem el sentit de l’ actitud d’aquest pare. L’actitud de Santa Bàrbara, com en el cas de tants altres màrtirs cristians d’aquells temps, és l’ actitud poderosa de qui té una fe indestructible i una esperança superiors a la vida terrena. Una noia com Santa Bàrbara, encara que fos filla d’un home ric i poderós, no podia decidir lliurement la seva vida. De fet, es creu que, d’ acord amb els costums i tradicions, el pare de la santa l’ hauria d' haver promès en matrimoni a la persona de la família que ell estimava convenient.
Imatge de Santa Bàrbara, detall del retaule de Sant Bartomeu, del pintor Pere Espallargues (finals del segle XV) sobre fusta daurada i policromada. El retaule es pot veure actualment al Museu de Lleida, obra cedida en dipòsit per Tatxo Benet, famós periodista, empresari i col·leccionista d' art contemporani.
La noia no ho acceptà i aquest gest, juntament amb el fet de descobrir les seves pròpies inclinacions religioses , demostra tot un caràcter, una rebel·lia inacceptable per al pare ja que el posava en una situació de compromís davant les autoritats romanes. I què era pitjor, no acceptar el matrimoni proposat o descobrir que la filla era cristiana? No ho sabrem però aquest pare va actuar amb una duresa teatral, com obligat per les circumstàncies donat el seu estatus social o polític. Si no és així, és del tot tràgic i incomprensible. El pare decideix acabar amb la vida de la seva pròpia filla i ella prefereix morir abans que renunciar a ser cristiana. Una història terrible i un exemple de fe, malgrat tots els interrogants que ens podem plantejar.
Quan l’ emperador Constantí, l' any 313, va fer possible el culte extern als sants màrtirs, els fidels van convertir la sepultura de Santa Bàrbara, prop de la font d’ aigua miraculosa anomenada de Santa Bàrbara, en un lloc de pelegrinatge on, al segle VI, s’hi construí un oratori que al segle X, amb la invasió sarraïna, va ser abandonat. Malgrat les poques dades certes de la vida de la santa, ha estat des de sempre molt popular.
Als nostres pobles era també popular la dita “Només es recorden de Santa Bàrbara quan trona”, i és que quan es treballava al camp i els desplaçaments es feien amb carros tirats per animals, calia veritablement encomanar-se a la Santa en cas de tempesta amb llamps i trons.
La festa en honor de Santa Bàrbara se celebra el 4 de desembre, dia de la seva mort. Ha estat sovint representada en diverses obres d’art amb aquests símbols: vestida amb una túnica blanca fent referència a la seva virginitat i coberta amb un manto vermell com la sang. Sovint és representada prop d’una torre amb tres finestres, que tradicionalment es diu que fan referència a la Trinitat, envoltada de canons i municions, o també, lluint una corona en forma d’ almenes d’ una torre fent al·lusió a la presó. Du en una mà una espasa i la palma símbols de màrtir i, a l’altra, un calze amb l’ Eucaristia que la confortà en el martiri.
Santa Bàrbara està entre els Quatorze Sants Auxiliadors . És la patrona de l’ artilleria, dels armers, fonedors, miners, bombers, pirotècnics, dels arquitectes, paletes i dels campaners, ja que estan molt exposats a ser víctimes de l’ acció dels llamps o del foc. També protegeix de la mort sobtada, sense poder rebre el Sagrament.
És patrona de Normandia i Bretanya a França i de les ciutats de Ferrara, Màntua i Guastalla, a Itàlia.
Joan Amades explica al Costumari Català que a Lleida hi havia una llegenda popular que deia que “ Nostre Senyor volgué premiar les virtuts de la santa i li va preguntar què preferia més, si el govern de les dones o el de la tempesta. La santa, sense pensar-s’hi un moment, digué que es veia capaç de dominar el llamp i el tro, però que ni s’atrevia a provar-ho amb les dones”. (pàg 844. Desembre, dia 4) Com es nota la mà dels homes! I això que eren religiosos!
Aquell dia a Barcelona, també segons Joan Amades, “ el terreny que ocupava el convent del Carme (…), el qual s’ aixecava on avui hi ha els carrers del Doctor Dou, del Pintor Fortuny i del Notariat, era del domini del diable. En veure que en uns terrenys del seu feu es construïa un convent, el diable va enfurir-se molt i es va fer el propòsit d’ enrunar-lo. A cada moment desencadenava tempestats i feia caure llamps al campanar de l’ església, que havien causat moltes desgràcies a l’ edifici i a la comunitat. Es pot dir que la vida es feia impossible en el convent, fins al punt que els frares ja havien tractat de cercar una altra estada. Un dia , enmig d’ una tempestat desfeta, els núvols es varen partir pel mig sobtadament; al cap de pocs minuts, va sortir un sol magnífic, i del cel va baixar un àngel, vestit de blau, amb les ales daurades, el qual va donar al pare prior una oració celestial contra els llamps i llurs efectes i li va dir que si l’ escrivia en un paper i la posava al campanar, mai més cap llamp hi cauria.
La imatge correspon al "Martiri de Santa Bàrbara" de l' artista alemany Lucas Cranach der Ältere (el Vell), que es conserva en la col·lecció permanent del Metropolitan Museum of New York (MET) . L' escut de la dreta indica que la pintura va ser un encàrrec de la família Rem de comerciants rics d' Augsburg fet al prestigiós pintor.
La comunitat va atendre aquell avís i consell celestial. Mai més no va caure cap llamp ni la més mínima pedra, ni al campanar ni a cent canes a la rodona. Per això, la comunitat va propagar l’ oració impresa (...). La majoria de les cases, per guardar-se dels efectes de les tempestats, el dia 4 de desembre penjaven oracions d’ aquestes per les parets, amb preferència a les de la llar o de la cuina i vora de la xemeneia i les deixaven tot l' any." (...) (pàg. 845 Costumari Català. Desembre, dia 4).
La popularitat de Santa Bàrbara es va estendre pels nostres pobles i prova la importància de la seva protecció davant els perills que més angoixen els sers humans: el foc, les explosions, les tempestes amb llamps o la mort sobtada.
Text: Magdalena Español Raidó
Bibliografia:
AMADES, Joan: Costumari Català. Hivern. Desembre, dia 4.
GIORGI, Rosa: Santos. Editorial Electa. Barcelona, 2005.
Santiago DE LA VORÁGINE: La leyenda dorada. (Traductor: Fray José Manuel Macías). Prólogo y selección de Alberto Menguel. Alianza Editorial. Segunda reimpresión, Madrid 2011
