SANT SEBASTIÀ: 20 de gener

 

SANT SEBASTIÀ

 

Sant Sebastià és el primer patró d’Almenar. L' ermita on és venerat, una senzilla construcció dels voltants del segle XVIII, està situada al turó que ocupa el barri de Sant Sebastià, un indret vistós, d’ un encant inigualable, i molt popular, des d’ on es pot admirar la millor vista del costat sud de la vila, presidida per la magnífica Església amb el seu campanar esvelt, el Fossar i tota la filera de cases antigues fins damunt de les “Arroquetes”.

A l’ ermita s’hi celebren dues popularíssimes festes religioses al llarg de l’any: la del 20 de gener, Sant Sebastià, amb la missa i cantada dels Goigs, d' abans de la Renaixença, i la processó del diumenge de Rams, amb la solemne benedicció de palmes i palmons, rams de llorer i olivera, amb l’ especial participació dels nens i nenes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

              Ermita de Sant Sebastià

 

 

Les primeres notícies sobre Sant Sebastià les tenim gràcies a Sant Ambrós, bisbe de Milà (340-397) i un dels primers Pares de l’Església, que va escriure sobre els deures dels cristians i el desenvolupament del culte solemne als inicis del cristianisme. Al seu Comentari del Salm 118, ens diu que Sant Sebastià havia nascut i crescut a Milà, que el seu pare provenia de la ciutat de Narbona, a la Gàlia, i que la seva mare milanesa l’ educà en la fe cristiana. Es traslladà a Roma i allí va ser martiritzat durant la persecució de l’ emperador Dioclecià (284-305 d.C.).

 

Una altra font històrica és la Depositio martyrum de l’any 354, primer calendari oficial de l’Església de Roma, que recorda la data de la seva mort i la seva sepultura, el 20 de gener del 304 ad Catacumbas.

Aquestes escasses dades històriques van ser ampliades en una obra, la Passio, escrita vers el segle V per un monjo anomenat Arnobio el Jove, on es completa la informació sobre la vida de Sant Sebastià, plena de fets històrics comprovables, juntament amb elements, com els somnis o conversions miraculoses, més pròpies de la llegenda o l’ ornament literari, encara que poden partir d' una base certa.

 

I ja al segle XIII, el gran religiós dominic genovès conegut com Santiago de la Voràgine, que consulta unes 130 fonts prèvies, recull a la seva obra La llegenda dorada,  un gran nombre de biografies de sants, entre les quals hi ha la dedicada a Sant Sebastià. Segons aquesta obra, Sant Sebastià, oriund de Narbona i resident a Milà, es traslladà a Roma l’any 270 on inicià la carrera militar al voltant del 283 formant part de l’exèrcit de l’emperador Dioclecià (284-305 d. de C), emperador que establí el règim de la tetrarquia, amb dos Augusts i dos Cèsars, un Imperi Romà ja amb mostres de debilitat i empobriment econòmic i intel·lectual. L’emperador Licinus Gallienus, Galliano, ja el 260 havia abrogat les persecucions contra els cristians i, encara que oficialment no fossin reconeguts, alguns d’ells ocupaven, fins i tot, llocs a l’ administració de l’ imperi. Aquest clima favorable havia permès que l’Església s'anés expandint .

 

Dioclecià, al principi del seu regnat, continuà permetent aquesta convivència pacífica fins que, el 23 de febrer de l’any 303, ordenà la persecució més sagnant mai vista contra els cristians, cada cop més nombrosos i apreciats.

El mateix Sebastià, gràcies al seu comportament lleial com a soldat i a la seva intel·ligència, es guanyà la confiança dels superiors,  que desconeixien la seva fe cristiana, i arribà a ser tribú militar, privilegi que utilitzà per ajudar  molts altres cristians que es trobaven tancats a les presons i així aconseguí, a la vegada, altres conversions de militars companys seus.

Quan els seus superiors van ser sabedors d’aquestes accions,  van fer que l’emperador el condemnés  a una mort exemplar, sobre tot perquè l’emperador estava alarmat pel nombre creixent de cristians que ja formaven part fins i tot de la guàrdia pretoriana. Segons aquesta biografia llegendària, sembla ser que el mateix emperador li digué: “Jo t’he tingut entre els millors guardians del meu palau i en canvi tu, has anat contra mi d’ amagat i has injuriat els deus”.

 

Lligat al tronc d’un arbre, en un lloc no molt allunyat del Palatí, el seu cos va ser crivellat per fletxes fins que  els soldats, creient que ja era mort, el van deixar abandonat perquè el seu cos fos menjat per les bèsties. Però, segons la tradició, una dona vídua, anomenada Irene, va anar de nit on es trobava el cos de Sebastià amb la intenció de donar-li cristiana sepultura, acció molt arriscada també per a  ella. Va aconseguir però endur-se’l secretament a casa seva i el va curar.

Encara convalescent de les ferides, Sebastià, en lloc de fugir de Roma, es presentà voluntàriament al palau imperial, davant del mateix Dioclecià, gràcies a la seva condició de tribú de la primera cohort de la guàrdia imperial. I segons la tradició, es creu que el Sant l’acusà per la persecució injusta contra els cristians innocents. L’emperador, com a resposta al seu increïble atreviment, ordenà que fos apallissat fins a la mort. L’execució va tenir lloc l’any 304 a l’hipòdrom del Palatí  i el seu cos va ser llençat a la Cloaca Màxima de Roma perquè cap cristià el pogués recuperar per sepultar-lo. L’abandonament d’un cos sense sepultura era considerat com el càstig suprem  ja que els honors fúnebres i el culte als difunts amb els monuments funeraris era un costum molt arrelat ja des d’abans de l’Imperi romà.

El cos de Sant Sebastià va ser recuperat per una dona cristiana que, com s’ha dit tradicionalment, va ser avisada en somnis pel mateix Sant  del lloc on s’havia aturat el seu cos, i així van poder donar-li sepultura a les primeres catacumbes de Roma,  el dia 20 de gener.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Catacumbes de Sant Sebastià a Roma

 

Aquestes primeres catacumbes, que des de l’època medieval s’anomenen Catacumbes de Sant Sebastià, estan situades al llarg de la Via Appia Antica de Roma,  constaven de quatre nivells soterranis excavats en una roca volcànica, dels quals un està completament ensorrat i ,inicialment, al segle III, s’anomenaven " In memoria apostolorum"  ja que, per un cert temps, van guardar les relíquies dels apòstols Sant Pere i Sant Pau abans que l’emperador Constantí  les fes portar a les cèlebres basíliques dedicades a aquests sants patrons de Roma, construïdes als llocs on van patir els martiris. A l’actualitat les catacumbes continuen sent un dels pocs cementiris cristians que ha estat sempre accessible, al llarg de tots els temps, i la seva visita és molt recomanable.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Basílica de Sant Sebastià fora de les muralles, a Roma

I a la mateixa Via Appia , damunt les catacumbes, l’emperador Constantí va manar construir també una basílica anomenada “Basilica Apostolorum” en memòria dels dos apòstols, però des que el 680 s’atribuí a Sant Sebastià el final d’una greu epidèmia de pesta a Roma, el màrtir va adquirir molta popularitat com a protector d’epidèmies i la basílica es començà a denominar Basílica de Sant Sebastià. Tots els documents més antics testimonien la presència  del cos de Sant Sebastià a les catacumbes, juntament amb altres sants màrtirs d’aquells primers temps del cristianisme, fins al segle IX, quan van ser traslladades dins de la ciutat de Roma. Actualment es troben novament a la Via Appia, a la capella de Sant Sebastià de la Basílica de Constantí.

 

Son innombrables les grans obres d’art que el representen com un  jove lligat a una columna amb el seu cos perfecte i nu, amb unes sagetes clavades que li causen ferides sagnants i l’expressió de dolor al seu rostre. 

El culte a Sant Sebastià ha resistit els temps. La seva popularitat, molt estesa, ha fet que moltes altres poblacions el venerin com a sant patró i el 20 de gener se celebrin les festes majors d’hivern a bon nombre de poblacions: Alcarràs, Alfarràs, Alfés, Almenar, Alpicat, Bellvís, La Granja d’Escarp, Ivars de Noguera, Maials, Soses, Térmens, Torrefarrera, Torrelameu, Vilanova de Segrià, El Vilosell, entre altres.

Joan Amades, al seu gran Costumari Català, enumera tot un seguit de festes i tradicions que tenen lloc a algunes poblacions de Catalunya, començant sempre per Barcelona, ciutat de la qual és copatró per voluntat del Consell dels Cent Jurats ja que, l’any 1466, la ciutat va patir una greu epidèmia amb gran mortaldat, que es tornà a repetir el 1506. El Consell acordà recórrer a l’ajut de sant Sebastià que era tingut,  juntament amb sant Roc, com un gran defensor contra la pesta i, en agraïment a la seva protecció, el nomenà copatró de la ciutat, decidí dedicar al sant una capella i celebrar una solemne festa el dia de la seva commemoració. La capella estava situada prop del mar, darrera de la Llotja, en un terreny que donava a una plaça, anomenada des d’aleshores de Sant Sebastià i que avui dia és la plaça d’Antonio López, i l’edifici va ser finalment  enderrocat amb motiu de les obres d’obertura de la Gran Via Laietana.  

 

La veneració de sant Sebastià va donar lloc, naturalment, a la creació literària d’origen popular, com la sorprenent llegenda tradicional  barcelonina que recull també Joan Amades i, segons la qual, sant Sebastià era “barceloní i pescador de canya”! La imaginació popular no té límits. I continua dient: “ Com que estava en gràcia de Déu, pescava a desdir i els peixos més grossos i millors. Els altres pescadors, ja fos per enveja o malícia, no el podien veure. Un dia, mentre pescava, va entrar al mar a banyar-se i els altres pescadors li van amagar la roba. Quan va sortir el van lligar a un arbre i, amb uns dards fets amb la seva canya de pescar, van ferir-lo de mort.” Una cançó es fa ressò d’ aquesta llegenda:

 

“Gloriós sant Sebastià,

que éreu pescador de canya,

mentre preníeu un bany

us varen robar la capa.

Gloriós sant Sebastià,

que éreu pescador de fluixa,

mentre preníeu un bany

us varen robar la jupa”.

 

Per altra banda, el dia 20 de gener sol ser un dels dies més freds de l’ hivern, que forma part de la popular "setmana dels barbuts" en al·lusió a Sant Pau Eremita, Sant Antoni Abat i Sant Mauro (o Maur), tots tres monjos representats amb bones barbes, ja que sant Sebastià, seguint la moda romana dels temps de l’ Imperi, es representa ben afaitat. El refranyer  popular català fa clara referència al fred:

 

“Per sant Sebastià, fa un fred que no es pot aguantar”

 

A la llargada del dia:

“Per Sant Sebastià, una hora més de dia hi ha”.

“Per Sant Sebastià, una hora el dia es va allargar”.

 

Als treballs del camp:

“Qui vol donar faves al segar ha de fer-les per Sant Sebastià”.

 

I també a la protecció de la pesta:

“Sant Roc i sant Sebastià guarden de pesta i de pecar; i sant Sebastià i sant Roc guarden de pesta i de foc”.

Text: Magda Español Raidó

Bibliografia:

Joan AMADES: Costumari popular català: el cicle de l’any (Gener, dia 20). Ed. Salvat. Barcelona, 1982.

Gabriele D' ANNUNZIO: El martiri de Sant Sebastià. Misteri en cinc estances d' inspiració medieval.Traduït al català per Manuel Forcano. Amb fotografies de Toni Catany. Ed. Grup 62. Barcelona, 2008. Edició patrocinada pel Consell de Mallorca. (Obra estrenada a París el dia 22 de maig de 1911 al Théâtre du Châtelet, amb música de Claude Debussy: "Le Martyre de Saint Sébastien". )

Rosa GIORGI: Santos. Los diccionarios del arte. Electa (Grupo Editorial Random House Mondadori, S.L.) Barcelona 2005

Emil NACK ; Wilhelm WÄGNER: Roma. Editorial Labor S.A. Barcelona 1966

Santiago de la Vorágine (Jacopo da Varazze): La leyenda dorada. Prólogo y selección de Alberto Manguel. Alianza Editorial, Madrid, 2008.