SANT ROC: 16 d' agost
SANT ROC
La popular imatge de Sant Roc representa un pelegrí robust que mostra a la cama esquerra les llagues de la pesta que va contraure. Va acompanyat d' un gos que du un pa a la boca.
A l' església d’ Occident és considerat sant protector i sanador dels malalts de les epidèmies de pesta i venerat a partir dels segles XIV al XVIII, temps en què les epidèmies procedents d' Àsia es van estendre per Europa, que va arribar a minvar un terç la seva població. Per tant, la popularitat de Sant Roc i les celebracions de la seva festivitat, el 16 d’ agost, són relativament tardanes i sempre relacionades amb la guarició d' aquestes epidèmies històriques.
La fama de les curacions miraculoses a molts indrets de França, Itàlia, com també de Catalunya, per intercessió de Sant Roc, el van convertir en reconegut patró dels malalts de la pesta i protector contra aquest mal i el seu culte és l’origen de festes, goigs, llegendes i altres tresors de la tradició popular.
L’ Església no el va canonitzar oficialment fins al 1600, quan el culte popular al sant ja era un fet. Curiosament, la seva primera biografia escrita, la Vita, forma part d’una obra anònima d’un monestir de la Lombardia (Itàlia) que conté diverses vides de sants: és l’anomenada Acta brevoria , obra que data del 1483. Sembla ser que a la Vida de Sant Roc hi manquen algunes dades cronològiques i això, com solia succeir, va donar peu a diferents versions sobre alguns fets de la seva biografia i a la intervenció d’ elements màgics , propis de la literatura popular .
QUI VA SER SANT ROC?
El que és cert és que Sant Roc va néixer entre el 1345-1350 a Montpellier (Llenguadoc) en una família benestant, noble i cristiana. El seu pare va ser governador de la ciutat, que en aquell temps formava part de la Corona d’ Aragó sota el regnat de Jaume II. La seva mare , dama noble que es deia Líbera, demanà a Déu un fill sa i robust. I així va ser, va tenir un noi fort com una roca, que és el que podria significar el seu nom, de probable origen germànic, relacionat amb el poder i la fortalesa en diverses llengües.
Santuari de Sant Roc a Montpellier (França)
Però als dotze anys, el seu pare va morir. I als vint anys quedà orfe de pare i mare. Llavors, decidí seguir Jesucrist de la mateixa manera que el jove ric de l’ Evangeli segons Sant Mateu que li pregunta a Jesús : “Mestre, ¿quina cosa bona puc fer per obtenir la vida eterna?” I Jesús li respongué que havia de guardar els manaments, però com que el jove ja els observava, afegí: “ Si vols ser perfecte, vés, ven el que tens i dóna’ho als pobres, i tindràs un tresor al cel; després vine, segueix-me” (Mt 19: 16-21). Així ho va fer també el jove Sant Roc: deixà tots els seus bens, entrà segurament al tercer orde franciscà, vesteix l’hàbit de pelegrí i se’n va a Roma.
Durant el seu pelegrinatge es dedicà a l’ assistència i cura de molts malalts de la pesta de manera miraculosa, de tal manera que la seva fama de sanador es difongué per molts indrets d’Itàlia: Acquapendente, Rímini, Cesena i altres llocs menys coneguts, com el poblet de Roccamontepiano, prop de Chieti (Abruzzo), on el mossèn del Santuari de Sant Roc ens explicà, l' any 2009, la tradició documentada sobre la presència del sant en aquell indret, als peus del massís de la Majella, en un temps en què el papa residia a Avinyó (França). .
Font de Sant Roc prop del Santuari de Roccamontepiano (Abruzzo-Itàlia)
Va ser molt ben rebut pels cardenals, testimonis de les seves curacions, però ell rebutjava els honors. Va preferir anar-se’ n a la ciutat italiana de Piacenza, on sabia que hi havia molts altres malats que podria curar amb l' ajut de Déu. Però, arribat a Piacenza, ell mateix es va contagiar. Sofria tant que va ser allunyat de l’ Hospital perquè molestava amb les seves queixes. Es quedà sol, com un pobre desconegut, "com un gos", en una cova dins d’ un bosc, prop d' una font d' aigua que calmava la set que patia. Curiosament, només un gos se'n va compadir i el va tractar "com una persona". Perquè Sant Roc pogués alimentar-se, el gos cada dia li portava un pa amb la seva boca. També li llepava les ferides i s' anava curant.
El gos de Sant Roc, tan eixerit i humà, ens recorda altres gossos mítics, com el simpàtic Snoopy, el gosset de Charlie Brown que té l' habilitat d' entendre tot el que diuen els humans; o el nostre Rovelló, el gos creat per l'escriptor lleidatà Josep Vallverdú; o el Milú de Tintin; o el Rin Tin Tin, el famós "Rinty" de la nostra infantesa.
Un dia, l’ amo del gos, un altre jove noble que, sembla ser, es deia Gothard Palastrelli , encuriosit pel comportament de l’ animal, el seguí i en conèixer el Sant, es convertí en el seu primer deixeble. Tots dos anaven als hospitals on hi havia malalts i quan Sant Roc feia el senyal de la Creu damunt d’ ells, quedaven curats. Fins que un dia, mentre descansava dins la seva cova del bosc, curat de la pesta, va sentir al seu interior el desig de tornar a casa seva, a Montpellier.
I de camí a la seva ciutat, no se sap exactament el lloc (podria ser la ciutat de Voghera, província de Pavia), devia de tenir tan mal aspecte que no solament no va ser ni reconegut sinó que, a més, el van tractar com un element perillós, sospitós d’espionatge. Es negà a donar-se a conèixer per no gaudir de la seva condició de noble i el van tancar a una presó.
Processó de Sant Roc a Montpellier (França) el 16 d' agost
I a la presó es quedà durant cinc anys, on hi morí un 16 d’agost entre el 1376 i el 1379. Hi ha relíquies del sant a Venècia, a Voghera i a l' església de Saint-Roch de Montpellier.
Diu Joan Amades que ja el 1598 se celebrava a Catalunya la festivitat d’aquest gran sant i ser humà, i s’instauraren a Barcelona confraries sota la seva protecció. La devoció popular va donar el nom del sant a molts carrers i places de moltes poblacions, on ben aviat s’ hi crearen capelles per venerar la imatge de Sant Roc. La festa, després de la de Sant Joan, va ser una de les més popular de l’ estiu.
Text: Magdalena Español Raidó
Bibliografia:
AMADES, J. Costumari Català, Salvat Editores i Edicions 62, Barcelona 1982
Santiago de la Vorágine: La leyenda dorada. Prólogo y selección de Alberto Manguel. Alianza Editorial, Madrid, 2011
GIORGI, Rosa: Santos. Ed. Electa, Barcelona 2005
LÓPEZ-MELÚS, Rafael María, Carmelita: San Roque. Apostolado Mariano. Sevilla, 1987
Llegiu també l' article de Jordi Bilbeny a https://www.inh.cat/articles/sant-roc,-la-nafra-i-el-gos
