SANT ROC: 16 d' agost

SANT ROC

 

Sant Roc dóna nom a una plaça del centre històric de la vila que comunica el carrer del Mig amb el de Sant Joan, resultat d’ una intervenció urbanística dels anys 1990 amb l' objectiu de sanejar aquesta zona antiga, que avui demana especial cura.

I la veneració de Sant Roc a Almenar d' on ens ve? Caldrà que repassem algun capítol de la nostra història per esbrinar-ne el motiu.

La popular imatge de Sant Roc representa un pelegrí  robust que mostra a la cama esquerra les llagues de la pesta que va contraure. Va acompanyat d' un gos que du un pa a la boca. És la imatge que presideix, juntament amb la del sant patró d’ Almenar, Sant Sebastià, una de les dues capelles situades a la part alta del portal de Soldevila, la porta principal que tancava el perímetre de la vila medieval. El portal s’ obre encara cap al carrer de Ramon Berenguer IV, príncep de Catalunya, Comte de Barcelona i marquès de Provença, conqueridor de les terres d’ Almenar als musulmans que, el 13 d’abril de 1147, atorgà la carta pobla gràcies a la qual la vila va ser repoblada per cent famílies procedents de Balaguer. 

 

La popularitat de Sant Roc i les celebracions de la seva festivitat, el 16 d’ agost, són relativament tardanes. A l' església  d’ Occident, és considerat sant protector i sanador dels malalts de les epidèmies de pesta i venerat a partir dels segles XIV al XVIII, temps en què les epidèmies que es van estendre per Europa, procedents d' Àsia, van arribar a minvar un terç de la població europea. La vila d’ Almenar tampoc se'n pogué lliurar dels seus efectes devastadors.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                                                                                      Sant Roc al portal del Soldevila 

 

 

 

Mossèn Francesc Martí Solsona explica al seu llibre Almenar: Història i Gent (1991) que aquest flagell aparegué al nostre poble en tres ocasions: l’any 1652, a les acaballes de la Guerra dels Segadors, i altra vegada, els anys 1681 i 1707. El professor Josep Forns i Bardají, al seu minuciós llibre i tesi doctoral sobre la història d’Almenar dels segles XIV al XIX, corrobora aquestes dates.

Mossèn Martí descriu amb gran detall els símptomes de les terribles epidèmies i la crua realitat que van patir els almenarencs d’aquell temps . “La de 1652 era pesta bubònica anomenada així perquè en diferents indrets del cos sorgien uns bonys o bubons produïts per bacteris transmesos per animals rosegadors o rates. Afavoria la seva expansió la falta d’higiene, la desnutrició i les mancances que hem d’atribuir a la guerra”. ( ob. Cit. pàg.351) I concreta que “ el mes de juliol de 1652 feia estralls a Tamarit i a l’octubre i novembre a Lleida, quan ja havia passat per Almenar. Efectivament, al nostre poble es va fer present a l’agost i al setembre. En dos mesos moren 25 persones”( ob.cit. pàg 352). Era molt, sobretot si tenim en compte que la vila ja havia quedat molt despoblada a causa de la guerra i, afegeix, “en els dos mesos de la pesta moren a la vila igual nombre de persones que en els quatre anys posteriors” (ob.cit. pàg. 353).

L’altra mortalitat arribaria l’any 1681. “Es tractava d’unes febres tercianes, que començaren el 24 de juliol. En vuit o nou dies quedà infectat tot el poble amb tal virulència que els uns no podien ajudar els altres. Estaven malalts metge, apotecari, batlle i paers i també tots els consellers fora de tres o quatre. Hi havia malaltes alhora 250 persones” (ob.cit. pàg.354). Les febres tercianes s’anomenen així perquè son febres intermitents, reapareixen cada tres dies: eren febres palúdiques, o febres dels pantans. Una situació desoladora que afectà també a la producció dels camps, ja que per manca de braços de treball, es perderen moltes collites. Fins i tot, en alguns casos, “el blat era als camps i eres i no hi havia gent per batre’l” (ob.cit. pàg 355).

I entre mig d’aquestes grans epidèmies, el professor Josep Forns en cita encara una altra de menor importància entre 1692 i 1697 (ob.cit. pàgina 178). “Acabades les malalties, es reuní el Consell General de la vila i votaren com a patrons per guardar-los de situacions semblants a Sant Salvador, Sant Domènec i Sant Roc. (Ob.cit.pàg 355). En el discurs del temps, però, ja fos perquè l’ ermita de Sant Salvador, que havia existit al tossal del mateix nom que hi ha damunt de la Bassa, es va perdre i per altres circumstàncies, només la festa en honor de Sant Roc, protector i guaridor de la pesta, ha arribat fins als nostres dies , festa de gran popularitat que té lloc a la gran plaça del Soldevila, presidida per la fina creu de terme gòtica.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                Festa popular de Sant Roc a la Plaça del Soldevila 

 

I per si encara no n' hi havia prou, l’ epidèmia va tornar, l’ estiu del 1707, en forma de febres intestinals. Sobre aquesta darrera presència de la pesta al nostre poble, Mossèn Martí afirma que només existeixen dades des del mes de juliol al de desembre: “En aquest temps moren 124 persones” (Ob.cit.pàg. 256), una xifra prou important per entendre la magnitud de l’ epidèmia.

La fama de les curacions miraculoses per intercessió de Sant Roc a molts indrets de França, Itàlia i Catalunya li valgueren el reconeixement de patró dels malalts de la pesta i protector contra aquest mal i el seu culte és l’origen de festes, goigs, llegendes i altres tresors de la tradició popular.

L’ Església no el va canonitzar oficialment fins al 1600, quan el culte popular al sant, en canvi, ja era un fet. Curiosament, la primera biografia escrita sobre aquest sant , la Vita, forma part d’una obra anònima d’un monestir de la Lombardia (Itàlia) que conté diverses vides de sants: és l’anomenada Acta brevoria , obra que data del 1483. Sembla ser que a la Vida de Sant Roc hi manquen algunes dades cronològiques i això, com solia succeir, va donar peu a diferents versions sobre alguns fets de la seva biografia i a la intervenció d’ elements màgics , propis de la literatura popular .

 

El que és cert és que Sant Roc va néixer entre el 1345-1350 a Montpellier (Llenguadoc) en una família benestant, noble i cristiana. El seu pare va ser governador de la ciutat, que en aquell temps formava part de la Corona d’ Aragó sota el regnat de Jaume II. La seva mare , dama noble que es deia Líbera, demanà a Déu un fill sa i robust. I així va ser, va tenir un noi fort com una roca, que és el que podria significar el seu nom, de probable origen germànic, relacionat amb el poder i la fortalesa en diverses llengües.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

               

                                              Santuari de Sant Roc a Montpellier (França)

 

Però als dotze anys, va morir el seu pare. I als vint anys quedà orfe de pare i mare. Llavors, decidí seguir Jesucrist de la mateixa manera que el jove ric de l’ Evangeli segons Sant Mateu que li pregunta a Jesús : “Mestre, ¿quina cosa bona puc fer per obtenir la vida eterna?” I Jesús li respongué que havia de guardar els manaments, però com que el jove ja els observava, afegí: “ Si vols ser perfecte, vés, ven el que tens i dóna’ho als pobres, i tindràs un tresor al cel; després vine, segueix-me” (Mt 19: 16-21). Així ho va fer també el jove Sant Roc: deixà tots els seus bens, entrà segurament al tercer orde franciscà, vesteix l’hàbit de pelegrí i se’n va a Roma.

Durant el seu pelegrinatge es dedicà a l’assistència i cura de molts malalts de la pesta de manera miraculosa, de tal manera que la seva fama de sanador es difongué per molts indrets d’Itàlia: Acquapendente, Rímini, Cesena i altres llocs menys coneguts, com el poblet de Roccamontepiano, prop de Chieti (Abruzzo), on el mossèn del Santuari de Sant Roc ens explicà, l' any 2009, la tradició documentada sobre la presència del sant en aquell indret, als peus del massís de la Majella, en un temps en què el papa residia a Avinyó (França). .

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                       Font de Sant Roc prop del Santuari de  Roccamontepiano (Abruzzo-Itàlia)

 

Va ser molt ben rebut pels cardenals, testimonis de les seves curacions, però ell rebutjava els honors. Va preferir anar-se’ n a la ciutat italiana de Piacenza, on sabia que hi havia molts altres malats que podria curar amb l' ajut de Déu. Però, arribat a Piacenza, ell mateix es va contagiar. Sofria tant que va ser allunyat de l’ Hospital perquè molestava amb les seves queixes. Es quedà sol, com un pobre desconegut, "com un gos", en una cova dins d’ un bosc, prop d' una font d' aigua que calmava la set que patia. Curiosament, només un gos se'n va compadir i el va tractar "com una persona". Perquè Sant Roc pogués alimentar-se, el gos cada dia li portava un pa amb la seva boca. També li llepava les ferides i s' anava curant.

El gos de Sant Roc, tan eixerit i humà, ens recorda un Rex, el famós gos policia; o el Milú de Tintin; o el Rin Tin Tin de la nostra infantesa.

Un dia, l’ amo del gos, un altre jove noble que, sembla ser, es deia Gothard Palastrelli , encuriosit pel comportament de l’ animal, el seguí i en conèixer el Sant, es convertí en el seu primer deixeble. Tots dos anaven als hospitals on hi havia malalts i quan Sant Roc feia el senyal de la Creu damunt d’ ells, quedaven curats. Fins que un dia, mentre descansava dins la seva cova del bosc, curat de la pesta, va sentir al seu interior el desig de tornar a casa seva, a Montpellier.

I de camí a la seva ciutat natal, no se sap exactament la ciutat (podria ser Voghera, província de Pavia), devia de tenir tan mal aspecte que no solament no va ser ni reconegut sinó que, a més, el van tractar com un element perillós, sospitós d’espionatge. El van tancar a una presó i es negà a donar-se a conèixer per no gaudir de la seva condició de noble.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                Processó de Sant Roc a Montpellier (França) el 16 d' agost

 

Per tant, es quedà a la presó durant cinc anys, on hi morí un 16 d’agost entre el 1376 i el 1379. Hi ha relíquies del sant a Venècia, a Voghera i Saint-Roch de Montpellier.

Diu Joan Amades que ja el 1598 se celebrava a Catalunya la festivitat d’aquest gran sant i ser humà, i s’instauraren a Barcelona confraries sota la seva protecció. La devoció popular va donar el nom del sant a molts carrers i places de moltes poblacions, on ben aviat s’ hi crearen capelles per venerar la imatge de Sant Roc. Una d' aquestes poblacions és Almenar i, per aquest motiu, el portal del Soldevila era sovint anomenat també "portal de Sant Roc" . La seva festa és encara avui, després de la de Sant Joan, la festa més popular de l’ estiu i  esperem que ho continuï sent per molts anys.

 

Text: Magda Español Raidó

 

 

 

Bibliografia:

 

AMADES, J. Costumari Català, Salvat Editores i Edicions 62, Barcelona 1982

Santiago de la Vorágine: La leyenda dorada. Prólogo y selección de Alberto Manguel. Alianza Editorial, Madrid, 2011

FORNS i BARDAJÍ, Josep: Economia i societat en els regs històrics occidentals catalans: Almenar (Segrià) i la seva àrea, segles XIV-XIX. Biblioteca Abat Oliba. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2004

GIORGI, Rosa: Santos. Ed. Electa, Barcelona 2005

MARTÍ i SOLSONA; Francesc: Almenar: Història i Gent. Ajuntament d’Almenar, 1991

LÓPEZ-MELÚS, Rafael María, Carmelita: San Roque. Apostolado Mariano. Sevilla, 1987

Llegiu també l' article de Jordi Bilbeny   a https://www.inh.cat/articles/sant-roc,-la-nafra-i-el-gos