SANT JOSEP: 19 de març
Soy un párrafo. Haz clic aquí para agregar tu propio texto y edítame. Es muy sencillo.
SANT JOSEP
El llibre del Gènesi de l' Antic Testament ja ens presenta el primer Josep, el de la "Història Sagrada". Era l’ onzè fill de Jacob i de Raquel, el fill preferit, aquell Josep que a causa de l’ enveja dels seus germans, va ser venut a uns mercaders que anaven a Egipte. Però res impedí que arribés a ser l’ últim patriarca que va rebre missatges de Yahvè a través dels somnis i ajudà els jueus a fugir d’ Egipte cap a la Terra Promesa. Realment, un gran personatge de la història del poble d’Israel.
Però el nom de Josep torna a sorgir segles després, ara als Evangelis. És el Josep, fill d’Elí -segons Sant Lluc- , descendent de David, l’ home escollit per espòs de Maria i pare de família de Jesús, encara que no fos el pare biològic.
Vivia a Natzaret (Galilea) i era fuster. Forma part de la Sagrada Família que, segons la tradició cristiana, serà guiada per ell durant la fuga i el retorn d' Egipte per salvar el nen Jesús de la persecució dictada per Herodes el Gran.
Sant Josep i Jesús (Guido Reni,
Bolonya 1575- 1642)
És curiosa la coincidència , però Josep, Maria i el nen Jesús, junts, repeteixen el camí de l’Èxode de l’antiga història relacionada amb el Josep del Gènesi.
L’ evangelista Mateu es refereix a les seves qualitats amb dos adjectius, i quins adjectius!: “just i fidel” (Mateu 1, 19). Just perquè actua amb justícia, raó i viu segons la llei de Déu. I fidel (que en llatí “fidelitas” ve de “fides”: fe), és a dir, constant en els seus sentiments o afectes, que no manca a una promesa, que no traeix un jurament o a una paraula donada, a més del significat que pensem primer: ser fidel a l’ esposa, ser un espòs modèlic. En poques paraules, el defineix com un bon home, una bona persona.
A l’Església d’Orient, el culte a Sant Josep es creu que ja era practicat cap al segle IV. L’Església d’Occident, en canvi, al principi li va prestar escassa atenció. La seva devoció, segons Joan Amades, no va adquirir una certa importància fins al segle XIII i diu: “ Això fa que no es trobi, es pot dir, cap llegenda ni tradició del sant pare de Jesús i que la veu popular el tingui desconsiderat” fins a temps més recents.
El papa Gregori XV, el 1621, fixa el 19 de març com a festa universal de l’Església . El mateix any, els Carmelites el nombren protector del seu orde. El 8 de desembre del 1870, Pius IX el proclamà patró de l’Església universal i va declarar explícitament la importància del sant. Després, el papa Lleó XIII va escriure, el 15 d’agost de 1889, la primera encíclica dedicada íntegrament al sant: la Quamquam pluries. El 26 d’octubre del 1921, Benet XV va ampliar la festa de la Sagrada Família a tota l’ Església. I Joan XXIII, el papa bo, introdueix el 1962 el nom de Sant Josep al cànon de la missa, a més de confiar-li el desenvolupament del Concili Vaticà II. Però fins al present, cap Papa de Roma ha portat el seu nom.
És model de castedat, fidelitat i considerat patró dels pares, fusters, treballadors en general, moribunds, economistes i procuradors legals.
Les imatges del sant el representen com un home d' edat, amb barba, símbol de saviesa, i amb la vara que, segons una creença molt antiga, Déu va fer que florís, senyalant així que era ell l' home apropiat per ser l’espòs de Maria. Sovint l’ acompanyen també a les imatges algunes eines de fuster.
Si anem directament a les paraules del Nou Testament, a l’Evangeli segons Sant Mateu s’enumera tota la genealogia de Jesús, des d’Abraham i el rei David, Salomó, fins a Josep, fill de Jacob i espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús l’anomenat Crist (Mt 1, 16). Al mateix Evangeli hi queda clar que “Maria estava promesa amb Josep i, abans de viure junts, quedà embarassada per obra de l’Esperit Sant” (Mt 1, 18) . I els fets que segueixen són narrats per Sant Mateu d’aquesta manera: “Josep, el seu marit, que era just, i per altra banda no la volia infamar, resolgué de repudiar-la secretament. Mentre s’ho estava pensant, se li aparegué en un somni un àngel del Senyor i li digué:” Josep, fill de David, no temis de prendre Maria, la teva dona; el que ha estat engendrat en ella és certament obra de l’Esperit Sant; però tindrà un fill, i tu li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats”. (Mt 1, 19-21). Per això Josep, quan es va despertar, féu exactament el que l’àngel li havia manat i “prengué a casa seva la seva dona” i especifica, “però no l’havia coneguda quan ella tingué el fill” (Mt 1, 24-25).
Desposori de Josep i Maria (Raffaello,
Urbino, 1483- Roma, 1520)
Un cop Jesús és nascut a Betlem de Judea, a uns 110 quilòmetres de Natzaret de Galilea, i després d’haver rebut l’homenatge dels mags d’orient, novament “un àngel del Senyor s’aparegué en un somni a Josep i li diu: “Lleva’t, pren el nen i la seva mare, i fuig cap a Egipte, i queda-t’hi fins que jo t’ho digui; que Herodes buscarà el nen per matar-lo” (Mt 2, 13). Josep va fer una vegada més el que li havia estat manat i, de nit, van iniciar un viatge dur a través de les terres desèrtiques de Negueb i Sinaí: la fugida a Egipte. És una escena bíblica de gran força que tants artistes han interpretat i han fet populars: Maria i el nen a cavall d’ un ase, el mitjà de transport més corrent en aquell temps, acompanyats per Josep, a peu, guiat per un àngel. És la imatge poètica que veiem, plena de simbolisme, pintada per Giotto (1267-1337) a la capella dels Scrovegni, a Pàdua.
A Egipte s’hi van quedar, segons la tradició cristiana, fins a la mort del sanguinari Herodes “ a fi que es complís allò que el Senyor havia dit per boca del profeta: des de l’Egipte, vaig cridar el meu fill” (Mt 2, 15) Així està escrit a l’Evangeli i així ho transcrivim:
“Quan Herodes va ser mort, l’àngel del Senyor s’aparegué en un somni a Josep, a l’Egipte, i li va dir:”Lleva´t, pren el nen i la seva mare, i torna a la terra d’Israel, perquè són morts els qui maquinaven contra la vida de l’infant”. (Mt 2, 19-20). Els tornem a imaginar a cavall de l’ase, tal com havien sortit des de Betlem. Però ara, en sentir dir Josep “que Aquelau regnava a la Judea en lloc del seu pare Herodes, tingué por d’anar-hi; i avisat en un somni, es retirà a la regió de Galilea i se n’anà a viure en un poble anomenat Natzaret perquè es complís l’oracle dels profetes: Li diran Natzarè” (Mt 2, 22-23). La regió de Galilea estava governada aleshores per Herodes Antipes, un dels fills d’Herodes el Gran, encara que, en realitat, la regió formava part de l’Imperi Romà, governat per l’emperador Cèsar August (31 a.C. – 14 d.C.) quan neix Jesús, i per Tiberi (14 d.C. – 37 d.C.) durant la mort, però ambdòs van permetre que Palestina continués administrada pels seus propis reis que, a la mort del sanguinari Herodes el Gran, tres fills seus formaren una tetrarquia: Herodes Antipes, rei de Galilea (4 a.C. -39 d.C.), on Jesús va créixer; Aquelau, rei de Judea i Samaria (només fins a l’any 6 d.C.) i Felip, rei d’Iturea (4 a.C. – 34 d.C.) , però sempre sota la supervisió d’un procurador romà, entre ells Ponç Pilat, el més conegut per la seva intervenció a la història de Jesús (26-36 d.C.).
A l’ Evangeli de Mateu no es torna a mencionar més el nom de Josep. Serà a l’Evangeli segons sant Lluc on hi trobem altres referències. Caldrà que tornem a l’inici quan, un cop desposats Josep i Maria, sortí un edicte de l’emperador Cèsar August que ordenava que fessin un nou cens. Tothom anava a empadronar-se, cadascú a la seva població, per tant, “també Josep va pujar de la Galilea, del poble de Natzaret, a la Judea, al poble de David, anomenat Bet-Lehèm, ja que era de la casa i la família de David” (Lc 2,4) amb la seva muller embarassada. I allà, a Maria “se li van complir els dies de part” (Lc 2,6). I després que l’àngel anunciés el naixement als pastors, ells corren de pressa i troben “Maria, Josep i l’infant ajagut a la menjadora” (Lc 2, 16).
Vuit dies després, seguint els costums del seu poble, Josep porta el seu fill a circumcidar-lo i li posen el nom de Jesús, el nom que li havia manat l’àngel i “quan arribà el dia de la purificació d’ells, segons la llei de Moisès, el pujaren a Jerusalem per presentar-lo al Senyor” (Lc 2, 22) i per oferir en sacrifici un parell de tórtores o dos colomins. Allí, els esperava un home "sant" anomenat Simeó que, en veure Jesús, el va agafar als braços i va dir davant els seus pares paraules de lloança per aquell nen que havia de ser el salvador del poble d’ Israel. Naturalment, afegeix, “el seu pare i la seva mare es meravellaven” (Lc 2, 33).
Sagrada Família (Murillo. Sevilla, 1617-1687)
Una altra referència a Josep la trobem quan Jesús, a l’ edat de dotze anys i per la festa de Pasqua, va amb els seus pares a Jerusalem i es perd entre la gent. Quan, tres dies després, el troben al temple assegut enmig dels mestres, escoltant-los i fent-los preguntes, tots meravellats de la seva intel·ligència, Maria li diu: “Fill, ¿per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo t’ estem buscant amb ànsia” (Lc 2, 48), i Jesús diu una misteriosa resposta, molt curiosa: “¿No sabieu que jo he d’estar a casa del meu Pare?" (Lc 2, 49).
Finalment, anys després, quan Jesús començà a predicar per diversos indrets de Galilea, admirat per tothom, abans d’ escollir els seus deixebles, va a Natzaret, on s’ havia criat. El dissabte entrà a la sinagoga i després de comentar ple d’ inspiració les paraules de les escriptures, algú va dir: “¿No és fill de Josep, aquest?” (Lc 4, 22) , estranyant-se al mateix temps de la seva extraordinària saviesa. Veient la seva desconsideració, Jesús contesta clar i contundent i acaba dient-los: “us asseguro que cap profeta no és ben rebut a la seva pàtria” (Lc 4, 24). L’escena acaba tan malament que el Mestre, a punt de ser estimbat fora de la ciutat, simplement se’ n va.
Quan Jesús és convidat a les bodes de Canà, on tindrà lloc el seu primer miracle (Jo 2, 1-3) queda escrit que hi va amb la seva mare i els seus deixebles (o germans), però en cap moment apareix Josep ni apareixerà en la resta d' esdeveniments, la qual cosa fa pensar que potser ja havia mort encara que no s’ especifiqui.
Als Evangelis no hi figura tampoc cap paraula pronunciada per ell, només són presentades les seves accions i, a través d’elles, podem deduir les seves qualitats. La seva persona apareix i desapareix només per complir estrictament la funció designada dins l’ extraordinària història de Jesús. No sabem tampoc en quin moment mor, ni on és la seva tomba, en canvi sí que s’ indica on és la tomba del patriarca Abraham, molts segles abans.
Joan Amades ens demostra al seu gran El Costumari català que, malgrat el secular oblit envers el sant patriarca, a Catalunya ha estat un dels patrons més escollits i el seu nom, un dels més estesos entre homes i dones. El proverbi diu:
De Joseps, Joans i ases
n´hi ha per totes les cases.
I això que la festa de sant Josep, el 19 de març, no va ser decretada fins el 1890 per Lleó XIII. En va resultar una festa alegre, “una clariana dins de la Quaresma”, que senyalava l’arribada de la primavera, fent potser al·lusió al símbol de la vara florida.
Una de les notes típiques de la festa de Sant Josep a tot Catalunya era la pastisseria casolana feta a base de llet, sobretot la crema catalana i els matons.
Segons Joan Amades, “és probable que la circumstància que la pastisseria típica de la festa d’ avui es faci obligadament a base de llet, no sigui arbitrària. Vers aquest moment de l’ any la llet començava a abundar per haver vedellat les vaques i xaiat les ovelles". La crema i els matons poden recordar també ofrenes de llet tendre dedicades a antigues divinitats esborrades pel cristianisme, tornades algunes d’ elles en Mares de Déu advocades de la llet, venerades en terres de pastures i de ramats, entre d’ altres la de la Llet al Castell de Meià, a Sant Llorenç de Bagà (avui dia, Santa Maria d' Avià) i a la de La Pobla de Claramunt ( J. Amades Costumari Català, pàgina 908). Naturalment, aquestes postres culminaven un bon dinar.
I una altra nota característica de la festa de Sant Josep són les falles de València, que van començar com a crema de estores i estris de fusta inservibles, recaptats per la quitxalla, en fogueres a les que, en el discurs del temps, a poc a poc s’hi van anar afegint elements com el típic ninot, es va anar ampliant a més figures, pensades i elaborades per gent gran, prenent un sentit satíric i de crítica, fins al punt que aquest és l’aspecte principal , el més característic de la falla a l’actualitat, el que desperta més expectació.
Sant Josep marca l' entrada de la primavera, per tant, té sempre una connotació alegre. Era el dia ideal per estrenar roba. Als anys 1960 i 70, per Sant Josep, les nostres mares ens desaven l’ abric de l’ hivern i estrenàvem el vestit jaqueta fet per la modista , que serviria per "mudar" el diumenge de rams i per Pasqua. Tota una lliçó d' economia!
Alegria i saviesa es combinen també en una llegenda tradicional, derivada d’ una altra anterior d’ origen oriental, que contaven amb tanta gràcia les nostres padrines adaptada a Sant Josep. Deia així:
“Quan Josep i Maria fugien amb el nen Jesús cap a terres d’ Egipte a causa de la crueltat del rei Herodes, anaven passant per tots els poblets d’aquelles contrades. Passaven pel primer poble, i veient que Maria i el nen anaven a cavall del ruc, i que Josep anava a peu duent el ramal, algú aprofità per criticar:
_“Fixeu-vos!, el pobre vell a peu i els joves, a cavall ! Pobre desgraciat! Quin poc respecte!
Josep ho va sentir i com no podia suportar que fessin quedar malament Maria , al proper poble es van canviar de lloc. En veure'ls passar, algú altre digué:
_“Aquesta sí que es bona ! Ja ho veieu!, un home com un sant Pau ha de permetre d’ anar ben assentat a cavall , mentre ella, pobra xicota, a peu amb una criatura als braços? El que hem de veure!”
A Maria no li va agradar, i es tornaren a canviar. Ara, algú digué:
- “Guaiteu! Una criatura que no pesa res ha d’anar a cavall i els dos grans a terra? Quina manera de malcriar-lo de ben petit!” i al poble següent:
- “Mireu-la, la "farnaca"! Ni la reina de Saba! El seu pobre home a peu, vell caduc, i encara permet que li porti la criatura! Hi ha dones que en saben de fer-se recrear!”
I al següent:
- “Pobre ruc! L’esllomaran tots tres a cavall !”
Entre aquestes, divisaven un altre poblet a l’ horitzó i ja tremolaven pensant en el que ara haurien de sentir. D’ un plegat, en una revolada, baixen tots tres del ruc i van a peu portant el ramal. Però, un cop més, els comentaris no es van fer esperar:
- “Heu vist aquí? No sé per què el tenen el ruc si han d’ anar a peu ! Ells si que en són de rucs !"
Finalment, Josep i Maria, més que tips, farts de sentir comentaris i de pujar i baixar del ruc, decidiren no escoltar ningú més i tirar endavant a la seva manera. I és així que Josep, ell que havia estat un home de poques paraules, afegí, almenys així ho contava la meva padrina, Teresa Cosialls Colomina:
-“Arri, “burro”, i deixa dir
que mentre hi haurà món
hi haurà què dir!”
Text: Magdalena Español Raidó
Bibliografia:
COSTA SOLER, Roger: El gran llibre dels sants. Ara Llibres S.L. Badalona, 2007
AMADES, Joan: Costumari català. Salvat Editores i Edicions 62. Barcelona 1983
La Bíblia de Montserrat. Versió dels textos originals i notes pels Monjos de Montserrat. Editorial Casali Vall S.A. Sisena edició, Andorra 1992
