SANT JORDI: 23 d' abril

SANT JORDI

El carrer Sant Jordi d’ Almenar és un dels nous carrers de la vila, situat al gran eixample de la part dreta del carrer Espadós, al costat del pavelló poliesportiu i prop del camp de futbol.

En canvi, sant Jordi és el sant patró de Catalunya des del 1456 i el 23 d' abril, la seva festivitat, se celebra la gran Diada de Sant Jordi. La imatge que representa és la del perfecte cavaller cristià, jove i valent, de l' època medieval. Vestit amb l’ armadura i una llança, venç el mal simbolitzat amb el drac, i expressa l’ amor pur i desinteressat.

 

Però algú es preguntarà si el personatge va existir realment donat que la llegenda medieval al voltant d’ una princesa, un drac i una rosa prodigiosa, té tot l’ aspecte de llegenda fantàstica, amb diferents versions i situada en diferents indrets.

 

Ara bé, el frare dominic Iacopo da Varazze , nom estranyament traduït al castellà com Santiago de la Vorágine (1230-1298), que va ser bisbe de Gènova el 1292 i beatificat pel papa Pius VII el 1816, va escriure a la seva gran obra La llegenda àuria, escrita originalment en llatí, una biografia de Sant Jordi.

 

En primer lloc, Iacopo da Varazze ens explica el significat del nom Georgius, forma llatina de “Jordi”, que pot derivar de geos (terra) i de orge (cultiu), és a dir, “cultivador de la terra”. I també pot derivar de gerar (sagrat) i gyon (arena), “arena santa”, lloc de combat, i en aquest cas, significar “sant lluitador”.

 

El nostre Georgius, Sant Jordi, era natural de la Capadòcia, actualment a Turquia. Era de família noble i seguí la carrera militar al temps de l’ emperador Dioclecià. Convertit al cristianisme, va ser martiritzat durant molts dies i, finalment, decapitat el 23 d' abril de l’ any 303.

El mateix autor escriu una llegenda de sant Jordi que és la que ha anat alimentant la inspiració creativa de tants artistes i la fantasia popular, arribant fins i tot a substituir o eclipsar la pròpia vida del sant guerrer.

 

La llegenda narra que en una ciutat anomenada Silca, a la província de Líbia, hi havia un llac tan gran que semblava un mar i en ell s’ hi amagava un enorme i horrible drac pestífer que sembrava el terror entre els ciutadans. La gent del lloc van intentar capturar-lo lluitant contra ell armats fins a les dents però l’ alè putrefacte del drac els ho impedia.
Els habitants de la ciutat van començar a oferir-li dues ovelles cada dia per aplacar la seva ira. Però quan l’ aliment començà a escassejar, es van veure obligats a sacrificar una ovella i una persona escollida per sorteig, sense excloure ningú. Un dia, la sort va voler que fos la jove filla del rei, la princesa, la destinada a ser lliurada al drac.

El rei, terroritzat, va oferir el seu patrimoni i la meitat del regne a canvi de salvar la vida de la seva filla, però el poble, que havia vist morir tants fills seus, es rebel·là contra el rei.
Passats uns dies, el rei va haver de cedir i, banyant amb les seves pròpies llàgrimes la jove princesa, vestida i enjoiada, la va acomiadar al seu palau i la noia es va dirigir fins al llac plorant també a llàgrima viva.
Però vet aquí que, just en aquell moment, va arribar fins allí  el jove cavaller sant Jordi, el qual va tranquil·litzar la princesa, li va prometre que l’ ajudaria “en nom de Crist” i que li evitaria l’ horrible fi.

Quan el drac va treure el cap de sota les aigües, va nedar fins a la riba i sortí a terra. Sant Jordi no s’ espantà. S’ encomanà a Déu i, des de dalt del seu cavall, clavà la llança al pit del drac i el fa fer caure a terra.
Després baixà del cavall i li demanà a la princesa que no tingués por i que es tragués el cinturó i el lligués al coll del drac. La princesa ho va fer i el drac començà a seguir-la dòcilment, com si fos un gosset mans, fins a la ciutat.
Els habitants estaven esgarrifats veient com s’ apropava el drac. Però sant Jordi els demanà a tots que creguessin en Crist, que es bategessin, perquè  si ho feien, ell els prometia que mataria el drac. I així ho va fer, no sense recomanar abans al rei que protegís tots els temples cristians del seu regne.

Tot s’ estava complint feliçment fins que, acte seguit, sant Jordi va ser detingut i portat fins al governador romà, que inicià les terribles tortures del noble cavaller fins a la mort, decapitat, en temps dels emperadors Dioclecià i Maximià, que iniciaren el seu govern l’ any 287 de l’ era cristiana.

 

Aquest és el relat de Iacopo da Varazze a La Llegenda àuria, escrita al segle XIII  però, ja al primer Concili de Nicea celebrat l’ any 325 a la ciutat de Nicea (en turc: İznik), a l’ actual Turquia, es va incloure una Història de sant Jordi dins del conjunt d’ obres apòcrifes, és a dir, al grup de llibres religiosos que no són considerats autèntics, degut a que, ja en aquell temps, circulaven diverses i diferents versions sobre el seu martiri i la seva mort. Malgrat tot, la devoció a sant Jordi es va difondre ràpidament, ja des del segle IV a través dels pelegrins, que van escampar el culte per Occident, on ben aviat es convertí en protector dels exèrcits cristians. I la prova de l’ existència històrica de sant Jordi està precisament lligada al seu culte, nascut al voltant del seu sepulcre a Lidda o Lydda (Israel), a 38 quilòmetres de Jerusalem.

 

A Catalunya, ens hem fet nostra la versió de la llegenda que situa l’ acció a Montblanc, de tothom coneguda.

El monstre assolava la rodalia de la vila i la població optà per donar-li, cada dia, una persona perquè se la mengés per tal d’ aplacar la seva fúria. La víctima era escollida per sorteig, fins que un dia la desafortunada va ser la filla del rei, que, a més, era jove, bonica i verge. I tothom ho va sentir tant que es presentaren voluntaris per substituir-la. Però el rei, en una decisió exemplar, que ara en diríem “populista”, no ho acceptà de cap manera. I quan la donzella anava cap al seu destí fatal, aparegué el jove cavaller sant Jordi, damunt d’ un cavall blanc, impressionant, que malferí el drac amb la seva llança. I en mig de l’ alegria dels vilatans, de la sang del drac ferit en brollà un roser de roses vermelles, que el cavaller oferí a la princesa, a la vegada que la princesa li va ser oferta en matrimoni al seu salvador, que hi renuncià i se’ n va anar cap a un altre lloc.

 

Joan Amades explica al seu Costumari català que sant Jordi va gaudir de molta veneració universal durant els temps medievals, precisament quan Catalunya es trobava en el seu apogeu i en la plètora de la seva expansió militar, política i comercial.

El fet de ser cavaller li donava categoria entre la gent d’ armes, que per aquell temps constituïa l’ elenc decisiu de la societat, i per aquest motiu va ser escollit per patró dels pobles que aleshores anaven al cap de la civilització, tals com Catalunya i Gènova. Posar-se sota la protecció del sant capadocià donava prestigi.

Amb l’ ajut del cavaller sant Jordi, el rei Pere I va guanyar, l' any 1094, la batalla d’ Alcoraç i va derrotar el poderós exèrcit del rei àrab de Saragossa, Almoçaben, i el del rei d’ Osca, Abderraman. Per agrair al Sant la seva gesta, el rei català va nomenar-lo patró de la cavalleria i noblesa catalana, que estava aplegada sota l’ ordre de cavalleria de Sant Jordi.

A Barcelona, la noblesa havia celebrat, al Born, torneigs, justes i altres jocs d’ armes en què, amb gran solemnitat, les dames eren obsequiades amb roses i altres flors, tot amb un to senyorívol i aristocràtic que n’ allunyava el poble.

I al Palau de la Generalitat, des dels orígens de la institució l’ any 1359, quan el rei Pere el Cerimoniós convocà la Cort de Cervera per obtenir diners i poder fer front a la invasió dels territoris de la corona per part de les tropes castellanes de Pere el Cruel, hi ha destacat sempre el símbol de Sant Jordi: a l’ escut del palau, Capella de Sant Jordi, Saló Sant Jordi (s. XVIII),  Font de Sant Jordi al pati dels tarongers i a l’ actual façana del Palau, quan es va urbanitzar la plaça de Sant Jaume (1820-23), es va decidir afegir-hi una balconada i una fornícula amb una imatge de sant Jordi. El 1856 la Diputació de Barcelona va convocar un concurs i va ser escollit el projecte de l'escultor Andreu Aleu. L'obra es va executar entre 1864 i 1872. L'artista va representar el sant a cavall en el moment de matar el drac. La composició, molt dinàmica i realista, s'inspira en models romàntics. Està considerada l'obra principal d'Aleu i una de les més representatives de la Renaixença catalana.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                     

                                         

                                   Imatge de Sant Jordi a la Font de Sant Jordi del Pati dels Tarongers

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                   Imatge de Sant Jordi a la balconada del Palau de la Generalitat

 

El símbol de Sant Jordi  adquireix també gran relleu i prestigi en el Premi Creu de Sant Jordi, la màxima distinció, en forma de guardó, que la Generalitat de Catalunya atorga a partir del Decret 457/1981 de 18 de desembre amb la finalitat de «distingir les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural».

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Pel que fa a la vila de Montblanc, encara avui dia podem gaudir d’ una visita a la muralla de sant Jordi , del segle XIV, amb un dels portals més ben conservats, amb tres pisos i porta de rastell, segons la llegenda, fou aquí on Sant Jordi matà el drac. Seguint aquesta antiga tradició, la vila de Montblanc reviu cada any l'època medieval i la famosa llegenda, coincidint amb la diada de Sant Jordi.

 

La festa, doncs, ha evolucionat al llarg del temps, s’ ha anat engrandint, i s’ ha anat popularitzant. Tot i que les referències de celebracions populars de la festa anteriors al segle XIX són ben poques, serà l’ explosió del catalanisme de la Renaixença, a finals del segle XIX, la que convertirà la festivitat de sant Jordi en una diada d’ exaltació patriòtica. A més, el 23 d’ abril, per la casualitat de coincidir amb la data de la mort d’ escriptors tan il·lustres com Cervantes i Shakespeare, va voler que es proclamés també com a dia del llibre. Al País Valencià, curiosament, el sant manté el seu caràcter cavalleresc amb el patronatge sobre les “tropes” que participen en les festes de moros i cristians, com les d’ Alcoi. I en general, amb la festa del llibre, és una de les festes de primavera més celebrades a molts altres indrets del Principat, com Andorra, Illes Balears i en els pobles de l' Aragó catalanoparlant, on és dia de festa oficial.

 

Podem dir que, avui dia, la Festa de Sant Jordi, festa nacional en honor al patró, diada del llibre i els llibreters, i festa de l'amor i els enamorats,  és una de les festes més arrelades, més vives i populars de Catalunya.

I en aquest dia tan senyalat, uns quants refranys recollits per Joan Amades :

 

Per Sant Jordi, l’ espiga a l’ ordi”, o “Per Sant Jordi, garbes d’ ordi”

 

“Si plou per Sant Jordi, ni prunes ni ordi”.

 

“No diguis hivern passat que Sant Jordi no hagi estat”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Text: Magda Español

 

Bibliografia:

Joan AMADES: Costumari Català. El curs de l’ any. Volum III. Salvat Editores, S.A. Barcelona, 1987. Consultat a la Biblioteca de Catalunya ( http://www.bnc.cat/ )

Roger COSTA SOLER: El gran llibre dels sants. Ara Llibres, S.L. Barcelona, 2007

Rosa GIORGI, Santos, Editorial Electa (Grupo Editorial Random House Mondadori S.L.), Barcelona 2005

Santiago de la Vorágine: La leyenda dorada. Prólogo y selección de Alberto Manguel. Alianza Editorial, S.A., Madrid 2011