SANT JOAN BAPTISTA: 24 de juny

SANT JOAN

El carrer de Sant Joan del centre històric d' Almenar du el nom d' una de les personalitats més importants dels Evangelis: Joan el Baptista. Joan és qui anuncia l’ arribada del Mesies , per tant,  l’ element que fa de pont entre l’Antic i el Nou Testament, ens prepara per rebre l' extraordinari esdeveniment de la vida de Jesús.

Joan és l’ últim profeta i el primer apòstol ja que, com està escrit als  Evangelis, va batejar Jesús al riu Jordà (Mateu 3: 13-17, Lluc 3:21-22, Marc 1: 9-11) i el reconegué com el Mesies (Joan 1: 25-34 i 3: 28-30 , Mateu 3: 14), moment que representa l’ inici de l’ activitat de Jesús.

 

Joan  va viure com un asceta, predicava la conversió i el baptisme a les aigües del riu Jordà, a la terra de Judea, i morí, poc temps després del baptisme de Jesús, decapitat per ordre del rei Herodes Antipes, el qual l’havia fet empresonar per haver-se atrevit a  reprovar la seva conducta immoral. Efectivament, Herodes convivia amb Herodies, esposa del seu germà Felip, tetrarca de la Iturea i de la regió Traconítida, i això era considerat il·lícit segons la llei judaica.

 

Sant Joan Baptista és l’únic Sant després de Maria  del qual la litúrgia de l’Església  celebra el dia del seu naixement, el 24 de juny i, a més, el dia de la seva mort, la degollació, el 29 d’agost. El seu naixement, com el de Jesús, va ser anunciat per un àngel del Senyor. La data d’aquest naixement, la festa de Sant Joan,  és la commemoració més celebrada a pobles i ciutats de tot el món, sis mesos abans de Nadal. I el nom de Joan és també un dels més usats al món.

 

La imatge de Sant Joan és també una de les més venerades i són innumerables els pobles i ciutats de Catalunya, de les Illes Balears i tants altres indrets d’Espanya i de tota Europa que tenen Sant Joan com a Sant patró. Ciutats com Gènova, Florència, Torí,  Ciutadella de Menorca, Sant Joan de Labritja a Eivissa, Sant Joan d’Alacant o la vila de Perpinyà. Seria molt llarg enumerar-los tots.

 

El Sant és representat com asceta, vestit amb una peça de pèl de camell, descalç i, per sobre, un manto vermell que simbolitza la sang de la seva mort violenta. Els seus atributs són l’anyell, que fa referència a la frase que pronuncià quan vegué Jesús: “Mireu l’anyell de Déu que pren sobre seu el pecat del món” (Joan 1: 29)  i un bastó a la mà en forma de creu que sovint és acompanyat d’una cinta  amb la frase en llatí: “Ecce agnus Dei”.

 

Sant Joan Baptista va ser quasi contemporani de Sant Joan Evangelista i apòstol, i és que el seu nom, en hebreu Iehóhanan, era ja conegut, significava: “Déu és propici”. Tots els detalls que sabem sobre la seva vida i mort els coneixem gràcies al testimoni dels Evangelis.

 

Sant Lluc  comença el seu relat dient: “Hi havia en temps d’Herodes, rei de Judea, un sacerdot que es deia Zacaries (…) , el qual tenia per muller una descendent d’Aharon, que es deia Elisabet. Tots dos eren justos a la presència de Déu i seguien, irreprotxables, tots els preceptes i les observances del Senyor. Però no tenien cap fill, perquè Elisabet era estèril, i tots dos eren ja d’edat avançada” (Lluc 1: 1-7).

Un dia, mentre Zacaries oferia l’incens al temple, se li aparegué l’arcàngel Gabriel, l’anunciador, que li digué ben clar: “No tinguis por, Zacaries, que el teu prec ha estat escoltat; Elisabet, la teva muller, et donarà un fill, i li posaràs Joan; tu n’estaràs content i ho celebraràs, i molts s’alegraran del seu naixement. Serà gran als ulls del Senyor, no beurà vi ni altres begudes fermentades, i serà ple de l’Esperit Sant des del ventre de la mare; convertirà molts fills d’Israel al Senyor, el seu Déu; li anirà al davant amb l’esperit i el poder d’Elies per convertir els cors dels pares envers els fills, i perquè els descreguts tinguin sentiments de justos, a fi de preparar al Senyor un poble ben disposat” (Lluc 1:13-17)

Des del principi, és a dir, des d’abans del seu naixement, quedava definida la missió que vindria a realitzar Joan: preparar l’arribada del Messies, l’arribada de Jesús.

Però Zacaries, com és natural, es quedà d’una peça. Es preguntava com podia ser possible aquell prodigi a la seva edat i amb tota naturalitat expressà el seu dubte a l’àngel, que li respongué severament: ”Jo sóc Gabriel, l’assistent de Déu, i he estat enviat per parlar-te i anunciar-te aquest missatge joiós; mira, et quedaràs mut sense poder parlar, fins al dia que això passarà, ja que no has cregut les meves paraules, que es compliran al seu temps”. (Lluc 1: 19-20)

Així el va tractar, i així va ser: Zacaries s’havia tornat mut. Passats uns dies, Elisabet va quedar embarassada i “durant cinc mesos s’estava amagada” (Lluc 1: 24) temorosa del què pensaria la gent!

I arribat el sisè mes, l’àngel Gabriel novament va ser enviat per Déu. En aquesta ocasió, a un poble de Galilea anomenat Natzaret, a casa d’una noia  verge que es deia Maria, que també s’espantà i també va dubtar en sentir les paraules de l’àngel. Però amb ella, afortunadament, no va ser tan estricte. Intentà calmar-la, dient-li amb tota familiaritat: “I mira, Elisabet, la teva parenta, també ha concebut un fill a les seves velleses, i ja es troba al sisè mes, ella que era tinguda per estèril; que a Déu res no és impossible” (Lluc 1: 36-37). Maria acceptà de bon grat i, ràpidament,  se’n anà a la provincia de Judà, “va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Quan Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant li saltà dins del ventre (…) i va exclamar amb veu forta: “Beneïda tu entre les dones, i beneït el fruit del teu ventre!” (Lluc 1: 40-42), al qual Maria respon amb el ”Magnificat”, cant d’una bellesa poètica extraordinària sobre les meravelles que ha fet Déu per a la Humanitat.

 

El naixement de Joan va ser molt feliç. Tots, veïns i parents, es mostraven molt contents. Als vuit dies, “anaren a circumcidar l’infant, i li volien posar el nom del seu pare, Zacaries. Però hi va intervenir la seva mare dient: “De cap manera, sinó que s’ha de dir Joan”. Ells li deien: “Si no hi ha ningú de la teva parentela que porti aquest nom!” I feien senyes al seu pare com volia que es digués. Ell va demanar unes tauletes i hi va escriure: “Joan és el seu nom”. I tots van quedar meravellats” (Lluc 1: 59-63), i per tota la muntanya de Judea no es parlava d’altra cosa, estava clar que el noi que havia nascut era un enviat del Senyor.

 

De la infantesa de Sant Joan Baptista els Evangelis no en diuen gran cosa. Lluc parla molt poc dels primers anys de Joan, només per dir que “creixia i s’ enfortia en el seu esperit, i s’ estava als deserts fins al dia de la seva manifestació a Israel” (Lluc 1: 80). També sabem que s’ alimentava amb llagostes i mel silvestre.

I als 28 anys, anà per tota la regió del Jordà  anunciant la propera arribada del Mesies i predicant la conversió i la penitència.

De tota Judea, de Jerusalem i de tota la regió al voltant del riu acudia a escoltar-lo molta gent que el consideraven un profeta. I Joan, als qui l’escoltaven, els immergia a les aigües del Jordà en senyal de purificació, de perdó dels pecats, tal com estava escrit en el llibre d’ oracles del profeta Isaïes. D’ aquí ve el nom de "Baptista".

“La gent li preguntava: “Doncs, ¿què hem de fer?” Ell els responia: “Qui tingui dues túniques, que en doni al qui no en té, i qui tingui menjar, que faci el mateix”. Hi anaven també publicans a fer-se batejar, i li deien: “Mestre, què hem de fer? I ell els deia:”No exigiu més del que està prescrit”. També uns soldats li preguntaven: “I nosaltres, què hem de fer?” I els responia: “No maltracteu ningú ni feu falses denúncies, i acontenteu-vos amb la vostra soldada”. (Lluc 3: 10-14)

 

En sentir-lo parlar d’ aquesta manera, molta gent es preguntava si Joan ja era el Messies. Els jueus, molt preocupats, li enviaren sacerdots i levites a interrogar-lo: “¿Qui ets, tu?”. I ell respongué “Jo no sóc el Messies” (Joan 1: 19-20). No paraven de marejar-lo preguntant-li si era Elies, o profeta, i ell responia a tot que “No”.

 

Finalment, sempre vigilant i mesurant bé les paraules, Joan es definí així: “Jo sóc la veu d’ un que clama en el desert: aplaneu el camí del Senyor, com digué el profeta Isaïes”. (Joan 1: 23). Alguns dels enviats  eren dels fariseus, i a les seves preguntes s' hi amagava la malícia: “¿Perquè bateges, doncs, si tu no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta?” (Joan 1: 25)

Joan responia: “Darrere meu ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne d’ajupir-me a deslligar-li la corretja de les sandàlies. Jo us he batejat amb aigua,  però ell us batejarà amb l’Esperit Sant”. (Marc 1: 7-8).

Això va succeir a Betània, prop del riu Jordà. I l’endemà mateix , es presentà Jesús en aquell indret per ser batejat. Joan, en veure’l, pronuncià la famosa frase que recull l’Evangeli de Sant Joan: “Mireu l’ anyell de Déu que pren sobre seu el pecat del món”. Tot seguit, quan ja sortia de l’aigua, baixà l’Esperit Sant de cel en forma de coloma i es posà damunt d’ell. Al mateix temps, vingué una veu del dalt que digué: “Tu ets el meu Fill, l’estimat; en tu tinc posada la meva complaença” (Marc 1: 11).

A partir d’aquell moment, Joan, en una discussió entre els seus deixebles i un jueu, expressa d’una manera commovedora i senzilla la seva clara consciència de qui era , d’ on venia, quina era la seva missió i la seva alegria de cedir el seu lloc a Jesús. Expressa que la seva joia era ja completa i afegeix: “Cal que ell creixi i que jo minvi” (Joan 3: 30). És impactant.

 

En efecte, poc després, Joan va ser empresonat per Herodes Antipes. Jesús anà a la Galilea predicant l’ evangeli de Déu, s’anà envoltant dels primers apòstols i de les multituds que acudien a ell, atretes per la seva paraula i per ser curats amb un miracle.

 

La missió de Joan, la de precursor i preparador de l’ adveniment del Messies, com està escrit en el profeta Isaïes : “Jo envio al meu davant el meu missatger, que et prepara el camí” (Marc 1: 2), s’ havia complit.

 

Els quatre Evangelis fan referència a l’ empresonament de Joan Baptista. I tan bon punt és mort Joan, decapitat, els evangelistes se centren en l’ activitat de Jesús.  Lluc  reprodueix les paraules del propi rei Herodes, que diuen clarament: “Joan, jo l’ he fet decapitar; ¿qui és, doncs, aquest de qui sento dir semblants coses?” (Lluc 9: 9) , referint-se a Jesús, del qual alguns pensaven que era Joan ressuscitat .

 

Però Marc i Mateu detallen amb molta precisió aquesta mort terrible referint-nos que, durant un banquet al palau reial amb motiu del natalici del rei, la jove filla d’ Herodies ballà tan bé davant els comensals que Herodes, com a premi,  proposà a la noia que podia demanar el que volgués. La noia, instigada per la seva mare Herodies, li demanà el cap del Baptista en una safata d’ argent. Gran contrarietat per al pobre rei ja que sabia que una multitud el tenia per un profeta, i això comptava, feia que sentís admiració vers Joan.

Herodes havia donat la seva paraula, i era el rei. Per tant, ordenà l’ execució del Baptista a un guarda, que el decapità a la presó. Acte seguit,  presentà el seu cap en una safata, el donà a la noia i ella a la seva mare. “ En saber-ho els seus deixebles, hi anaren, s’ endugueren el seu cos i el posaren en un sepulcre” (Marc 6: 17-29). I Mateu afegeix: “i anaren a comunicar-ho a Jesús. En sentir-ho Jesús, es retirà d’ allí en una barca en un lloc despoblat, tot sol” (Mateu 14: 12-13). Silenci, solitud i emoció molt reservada.

 

El record de Joan, però, Jesús el va tenir sempre present, com expressa en un dels moments clau de la seva vida, mentre baixava de la muntanya on havia tingut lloc la Transfiguració, quan expressa al seus deixebles Pere, Jaume i Joan el presagi de la seva propera mort tot recordant el patiment i mort de Joan Baptista (Mateu 17: 11-13).

És una mort sempre impactant, per més segles que hagin passat. Una gran història, amb la força pròpia d’un mite, amb elements  d’ un fort dramatisme, una de les narracions bíbliques més interessants, també des del punt de vista literari.

Tant és així que la història de Sant Joan i la filla d’ Herodies, coneguda popularment amb el nom de Salomé, ha inspirat tant llegendes populars com magnífiques obres d’ art: pintures, teatre, com la Salomé d’ Oscar Wilde, estrenada el 1894, que a la vegada serveix per escriure el llibret en alemany de  l’ òpera Salomé, de Richard Strauss, estrenada el 1905. Versions  per a ballet i, fins i tot, ball flamenc, com és Salomé, la pel·lícula dirigida per Carlos Saura el 2002, entre altres obres.

 

Pel que fa a les llegendes tradicionals dels pobles, a Lleida tenim la fortuna de comptar amb La llegenda de la mort de Salomé, de la qual en fa un interessant estudi l’autor Jesús Castillón Zazurca al llibre: Historias y leyendas de Lleida.

Aquesta mort de Salomé, que la imaginació popular situa a les terres de Lleida  i a les gelades aigües del riu Segre, probablement no molt lluny de l’ actual església dedicada a Sant Joan, va ser també tema d’ estudi de Samuel Gili i Gaya en un treball publicat el 1946 a la Revista Ilerda.

 

Com sol succeir en altres llegendes populars, de tradició oral,  es  poden trobar variants del mateix tema a diversos indrets, probablement a causa d’una relació cultural per diferent motius, la qual cosa  fa encara més interessant la seva existència. La Llegenda de la mort de Salomé a les aigües del riu Segre té una improbable base històrica segons la qual l’ emperador Cayo Calígula, que desconfiava de la política d’ aliances d’Herodes Antipes, el desterrà a Hispània, segons unes versions i, segons altres, a la Gàlia, a Lyon o a  Vienne, per tant, en aquest cas, la mort s’ hauria d’haver produit al riu Ronne.

França és un país molt ric també en tradicions. A Saint Bertrand de Cominges, prop de Les i en un important monestir, hi ha una llegenda que diu que Herodes i Herodies es van refugiar allí i que va ser Herodies la qui va morir entre els gels del llac Barbazan.

 

Pel que fa a l’ existència d’ aquests elements culturals procedents de França a les nostres terres, recordarem que ja l’ emperador Carlemany (768-814) ocupà els territoris compresos entre els Pirineus i l’ Ebre, i erigí la Marca Hispànica, dividida a la vegada en diversos comtats independents entre ells i governats per comtes, que eren designats pel monarca franc per tal de protegir Aquitània dels atacs dels musulmans.

 

L’ historiador almenarenc, Josep Forns i Bardají, ha estudiat minuciosament la complexitat dels canvis i els moviments de població a l’ època medieval derivats de les guerres en la majoria dels casos. Per exemple, els mateixos senyors d’Almenar, els Carcassona, eren oriünds d’ Occitània, establerts a Lleida poc temps després de la conquesta cristiana, al segle XIV, quan els monestirs eren els centres culturals per exel·lència i la literatura era sobretot de tradició oral. És l’època, també, de la influència cultural francesa a través del Camí de Sant Jaume.

 

Ja no és estranya, doncs, aquesta joia literària de les nostres terres, encara que la variant lleidatana tria Salomé com a protagonista i no la seva mare, Herodies. I és que l' encant de Salomé és superior, té el misteri de la ballarina oriental, jove i malvada, segura de la seva bellesa i del seu poder, que té dominat el seu padrastre i desencadena una  tragèdia per causes tèrboles, amb una víctima innocent, el profeta Joan, que només compta amb l' ajut de Déu.

La imaginació popular farà que, arribat el cru hivern, el gel del riu Segre executi un càstig exemplar tallant el cap de Salomé.

Una llegenda és literatura i la ficció, la creativitat popular, en són elements característics.

 

Per moltes raons Sant Joan Baptista és un dels sants més venerats a ciutats i pobles de tots els països cristians d’ Europa, innombrables esglésies i ermites duen el seu nom. Com a síntesi de totes elles, en mencionarem una: la Basílica de San Joan del Laterà, Catedral de Roma i primera catedral de l’ Església d’Occident. Va ser edificada sobre els terrenys d’ un antic quarter militar de cavalleria, que l’ emperador Constantí regalà al Papa Melquíades (311-314) per a la construcció de la Catedral. El 324, el Papa Silvestre I la consagrà i la dedicà al Salvador, fins que, el 846, després de ser destruïda per un terratrèmol, va ser reconstruïda pel Papa Sergi III i dedicada des d’ aquella data a Sant Joan Baptista sobretot perquè la Basílica, donat que als inicis del segle IV només les catedrals tenien baptisteri, el de Sant Joan "in Laterano" conté el primer baptisteri, el més antic de Roma i de totes les esglésies d’ Occident. L’aigua del Baptisme té una simbologia de vida per al món cristià, la nova vida de salvació que Crist ens ofereix. Sant Joan del Laterà ha estat reconstruïda en diverses èpoques i estils, i va ser residència dels Papes des dels temps de l’ emperador Constantí, fins el 1377, quan Gregori XI tornà d’ Avignon i s’ instal·là al Palau del Vaticà.

                                     

                             Sant Joan del Laterà, Catedral de Roma i primera catedral de l' Església d' Occident

 

La festivitat del naixement de Sant Joan, a més, coincideix amb el solstici d’ estiu i ha heretat, per aquesta banda, una sèrie de pràctiques, ritus i costums propis d’ una o de diverses festivitats pre-cristianes, tema d’ estudi antropològic molt ampli.

A més a més, al llarg dels temps, la festa ha anat creixent, unificant diversos ritus amb una simbologia nova, comptant sempre amb un gran ressò popular. Tant és així que Sant Joan, avui dia, continua essent una de les festes més arrelades. A Catalunya , és declarada  Festa dels Països Catalans amb la incorporació, des de l’ any 1955, del símbol de la Flama del Canigó, flama que s’ encèn uns dies abans de Sant Joan al cim de la muntanya del Canigó (2.784 metres), després es guarda tot l’ any al Castellet de Perpinyà on hi ha el Museu de la Casa Pairal i, des d’allí , la vigília del dia de Sant Joan, és distribuïda per encendre totes les fogueres arreu de Catalunya com a símbol d’ unitat dels pobles de parla catalana. Per tant, una vegada més,  veiem eixamplar-se el contingut de la festa gràcies a la seva popularitat.

 

La celebració comença la nit del dia 23 i s’ estén fins a la matinada del 24. Tant folkloristes com antropòlegs de renom han investigat els origens i variacions d’ aquesta festa. Les creences i pràctiques d’ aquesta nit  tan especial estan relacionades amb el Sol, amb antics cultes siderals, com diu Joan Amades, ja que sembla indubtable l’ heliolatria i selenatria entre els pobles ibèrics. I diu així: “ Els celtes i els ibers, les nits de pleniluni, reunien les famílies al davant de llurs cases i dansaven i ballaven en honor de l’astre de la nit, fins que arribaven les primeres clarors del dia” i, fins i tot, “encenien fogueres en el seu honor”.

Per altra banda, la creença en el poder fertilitzador del Sol i de la Lluna és de gran tradició entre els pagesos. De la mateixa manera, el tema de la fertilitat del camp que es pot observar aquests dies, el podem trobar també en alguns refranys:

 

Flor d’olivera per Sant Joan,

oli en gran.

 

Les olives per Sant Joan

són com un gra de sal;

per Sant Pere,

com un gra de pebre.

 

Per Sant Joan,

tot es fa  gran.

 

Per Sant Joan,

tot creix un pam.

 

Per Sant Joan,

mira les ametlles

i les nous com estan.

 

Llaurada de Sant Joan,

femada no li cal.

 

La llaurada de Sant Joan,

per quatre femades val.

 

Si vols collir pa,

per Sant Joan, llaurar.

 

I el mateix autor afegeix: “La pagesia considera molt bo per a la terra llaurar el rostoll pels voltants del dia d’avui, però, com que és un moment de l’any de molta activitat, per escaure’s les acaballes de la segada, el temps de garbejar i l’inici de la batuda, poques vegades ve bé de llaurar". Per això:

 

La llaurada de Sant Joan,

molts la saben i pocs la fan.

 

De refranys sobre Sant Joan n’ hi ha molts altres referents a l’arribada de l’estiu, el calor, el canvi de roba i horari de treball, mala època per als pastors de ramats que han de trobar bona herba per al seu bestià:

 

Fins per Sant Joan,

totes les herbes són pans.

 

De Sant Joan a Tots-Sants

passa el pastor sos afanys.

 

De Sant Joan a Sant Simó,

mala vida del pastor.

 

La festa de Sant Joan marca la meitat de l’any:

 

Entre Jesús i Joan

parteixen l’any.

 

De Sant Joan a Nadal,

mig any cabal.

 

Però, naturalment, la festa conté també el sentit litúrgic cristià, ja que el Baptista i el baptisme van donar lloc a un conjunt de noves celebracions de caràcter cristià de gran popularitat relacionades amb l’aigua i el seu poder purificador. Sant Gregori de Tours, prelat i historiador francès del segle VI i, per tant, un dels autors cristians més antics, escriu a la seva obra Historia Francorum (Història dels francs) que en aquest dia, essent bisbe de Tours, se celebraven baptismes amb gran solemnitat.

 

Amb el transcurs del temps, no s’ha mantingut aquesta festa tan idònia per al sacrament del Baptisme, en canvi, han restat altres costums relacionats amb l’aigua. Als pobles de mar, molta gent manté el costum de banyar-se la nit de Sant Joan per purificar el cos. I als pobles de l’interior, des de temps immemorial, la gent es rentava la cara en alguna font o, fins i tot, posava un gibrell d’aigua a la serena per rentar-se l’endemà, amb la creença d’obtenir salut per tot un any.

A cada poble hi ha un costum i Joan Amades, al seu Costumari Català, en fa un bon recull que val la pena llegir. 

 

Una altra pràctica tradicional d’aquesta festivitat era la d’anar a collir herbes remeieres  en plena nit, que és quan es creia que tenien més virtut o, al menys, abans de sortir el sol, molles de rosada. A la Vall d’Aran, segons Joan Amades, la gent feia manadets d’aquestes herbes, les duien a beneir i després els penjaven per portes i finestres, per allunyar tempestes i esquivar llamps. A molts poblets de l’alt Pirineu creien que curaven les verrugues i, a Esterri d’Àneu, el mal de queixals. A Barcelona, la gent s’escampava pels camps dels voltants per cercar manadets d’herbes per fer remeis i per altres objectes. “ Duien especialment gram negre, que ja dels temps dels romans és tingut com l’herba de més virtut; si es cull aquesta nit, és portadora de salut, de riqueses i de sort en general”. (pàg 203)

Les referències literàries a aquesta recollida d’herbes a partir de les dotze de la nit són abundants, i no solament a Catalunya. El poeta i periodista precursor del romanticisme José Blanco White (1775-1841), a la seva obra Cartas de España, descriu aquest costum a  l’ Andalusia de la seva joventut, sobretot a Sevilla. I segons ell, a Madrid s’anomenava “coger la verbena” a sortir la nit de Sant Joan a recórrer els camps, pels poders que s’atribuia a les plantes collides a partir de les dotze. I tantes altres referències, com la que recull la interessant cançó popular càntabra:

 

“A coger el trébole, el trébole, el trébole,

a coger el trébole la noche de San Juan”.

 

Curiosament, el trèvol, símbol d’Irlanda, és també una herba sagrada per als celtes, especialment la nit de Sant Joan.  A totes les nacions d’influència celta, com Galícia, Astúries i Cantabria, era costum que si una noia soltera volia saber qui es casaria amb ella, havia de posar un trèvol sota el coixí la nit de Sant Joan,  així aquella nit el somiaria. 

 

I un costum completament perdut, però que alguns avis del nostre poble encara recorden de quan eren molt petits, era el de fer les enramades, ornaments fets amb rames i flors a les portes de la casa de les noies solteres, entre el mes de maig i Sant Joan. Aquest costum havia estat estès sobretot a la part nord de la Península: a Galícia, Astúries, a tot el País Basc, a Navarra, Burgos, La Rioja i  la part nord de l’Aragó. Les enramades, de vegades, havien anat acompanyades de serenates i solien tenir un caràcter amorós, encara que podia ser tot al contrari, una broma o burla, per algun motiu o per despit si la noia s’havia enamorat d’un altre.  Sigui com sigui, les enramades van deixar de fer-se aquí a partir de mitjans dels anys 1930, i és un detall ben curiós dels costums del segle passat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Finalment, com a síntesi de tots els diversos ritus que conflueixen a la festa de Sant Joan tal com la celebrem avui dia, citarem els seus principals elements: les fogueres i la pirotècnia derivada del foc, la revetlla o verbena, l’aigua, la màgia i la curació, la fertilitat i riquesa, la coca i la beguda.

 

Les fogueres són les protagonistes de la nit de Sant Joan a qualsevol indret on anem, malgrat el perill d’incendis, sense foguera no seria Sant Joan. Hi ha mil i una tradicions al voltant de la foguera, que simbolitza la força i la llum del Sol des de temps immemorials. 

Al voltant de les fogueres es balla, es canta, ja que són expressió d’ alegria. Cremar trastos vells i renovar la vida té també un fons alegre i, a més, el moment de l’encesa amb la Flama del Canigó adquireix un signe d’afirmació nacional i agermanament amb els pobles de la Catalunya Nord.

"Per Sant Joan es fa la foguera gran", i es torna a fer per Sant Pere, el dia 29, amb molta menys força. A la foguera, amb el temps, s’hi ha anat incorporant la pirotècnia, més o menys lluïda, i el soroll dels petards.

 

I com que aquesta festa té molt a veure amb el poder curatiu de les plantes, precisament el nom d’una planta, la verbena, que els romans solien recollir aquests dies per fer-ne corones votives com ofrena als seus déus, prèn el nom la festa, la verbena, altrament dita revetlla, que és la celebració festiva que ha de durar des que s’amaga el sol del dia 23 fins a la primera claror de dia del 24 de juny.

 

La temperatura, la gresca, el ball i la tradició, bastant acceptada socialment, de mantenir la festa tota la nit, ajudaven en temps passats, quan hi havia menys permissivitat, a la relació a l’aire lliure. D’alguna manera, ha estat sempre la nit propícia per traspassar poc o molt els límits del permès. La nit de Sant Joan ha estat també molt mencionada a poemes i cançons tradicionals, fins i tot al famós "Garrotín" de Lleida, per la seva màgia, per ser la gran festa que marca l’inici de l’estiu: “A l’estiu, tota cuca viu”. Tot és vida, fertilitat dels camps i dels animals, riquesa, menjar en abundància, el dia és llarg i l' hivern queda molt lluny.

 

 

Text: Magda Español Raidó

 

 

 

Bibliografia:

 

GIORGI, Rosa : Santos. Editorial Electa. Grupo Editorial Random House Mondadori, S.L. Barcelona 2005

BLANCO WHITE,  José: Cartas de España. Alianza Editorial, Madrid 1986

CODESAL MARTÍN, A.: San Juan Bautista. Apostolado Mariano. Sevilla 1997

CASTILLÓN ZAZURCA, Jesús: Historias y Leyendas de LLeida. Col·leccions La Mañana, 1992. pàgines 68-72

GILI i GAYA, Samuel: La leyenda de la muerte de Salomé. Ilerda  n.VII, Lleida,1946

La Bíblia de Montserrat. Versió dels textos originals i notes pels Monjos de Montserrat.  Editorial Casal i Vall S.A. Sisena edició, Andorra 1992

GRAN LAROUSSE CATALÀ. Edicions 62. Barcelona,1990

CARO BAROJA, Julio: La estación de Amor. Círculo de Lectores, S.A., Barcelona 1992

AMADES; Joan: Costumari Català. Salvat Editores i Edicions 62. Barcelona 1983

FORNS i BARDAJÍ, Josep: Economia i societat en els regs històrics tals catalans: Almenar (Segrià) i la seva àrea, segles XIV-XX. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, abril 2004.

MEDINA, Manuel: Los misterios de la noche de San Juan, Plaza & Janés. Barcelona, 2007