SANT ANTONI ABAT: 17 de gener

SANT ANTONI ABAT

 

Entre pagesos, en situacions de cert perill, abans se solia exclamar: "Sant Antoni gloriós!". La invocació anava adreçada a Sant Antoni Abat, sant protector dels animals, sobretot dels domèstics, els que convivien amb les persones. I és que els animals eren també "de casa". Amb la seva força feien funcionar els molins de l´oli, portaven càrregues d' aigua, eren imprescindibles en el transport de viatgers, mercaderies o productes del camp. Els animals contribuïen, doncs, al sosteniment de moltes famílies. No és estrany que la festa dedicada al seu patró, el 17 de gener, fos una de les més senyalades de l´any.

 

I qui va ser aquest Sant? Per què se'l considera patró dels animals?

Sant Antoni Abat va viure al segle IV a Egipte. Va ser un monjo del desert, que dirigí altres grups de monjos, atrets per la  seva saviesa i grans qualitats. Segons Sant Atanasi, pare de l´Església grega d´Alexandria (v.295-373) i autor de  la seva primera biografia,  va morir cap a l´any 356 en una edat molt avançada, sense precisar amb exactitud la data del naixement, que se situa als voltants del 250 d. de Crist.

Aquesta biografia, Vida de sant Antoni, va tenir gran influència en la difusió per Occident de l´ideal monàstic , iniciat a l´Orient.

Sant Antoni va néixer a Qeman, a la Tebaida, regió de la part meridional de l´Antic Egipte (Alt Egipte) , amb Tebes com a capital, ciutat envoltada de deserts on es refugiaren els cristians que, com ell, volien fugir de les persecucions decretades per alguns emperadors romans i dedicar-se a la vida ascètica.

 

L´Egipte d´aquell temps era una província romana, i va continuar sent-ho fins a les invasions àrabs del segle VII.

Sant Antoni patí d´una manera més o menys directa les cruels persecucions de l´emperador Dioclecià (284-305), el dominus, que per organitzar més fàcilment el govern de l´extens Imperi, el va dividir per primera vegada en dues parts administratives amb el sistema de la tetrarquia: Orient, amb la capital a Nicomedia,  i Occident amb la capital a Milà. S´associà amb Maximià, que governà l´Occident de l´Imperi, mentre que ell en governava l´Orient. Va ser l´ època coneguda amb el nom significatiu d' Era dels Màrtirs, ja que des de l´any 303 perseguí els cristians per tot l´Imperi, acusant-los de conspirar per obtenir el poder.

 

 

                          

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Després de l´abdicació de Dioclecià (305), començà una època de guerres civils i gran confusió. L´emperador Constantí I el Gran (306-337) va anar vencent els seus rivals i, després de guanyar l´enemic més poderós, Magenci, a la batalla de Ponte Milvio ajudat per molts cristians, va obtenir el poder absolut. En agraïment, publicà l´Edicte de Milà (313) i concedí la pau, la llibertat de culte i més endavant també la protecció dels cristians. El seu successor, Constanci II (337-361), va saber mantenir l´organització de l´Imperi convivint amb diversos problemes d´organització interna i d´especial protecció de les fronteres del Rhin i Danubi, sempre en perill per la pressió dels bàrbars. Problemes que ja no es van resoldre durant tota la decadència i la fi de l´Imperi romà d´Occident. Mentrestant, el cristianisme s' anava imposant i, en general, continuaria imposant-se, exceptuant  l´intent de restauració del paganisme decretada per Julià, anomenat l´Apòstata (361-363), ja després de la mort de Sant Antoni.

Aquests són, resumidament, els esdeveniments polítics de l´època del nostre Sant. Però no solament els inconvenients, les adversitats en la difusió de la fe cristiana van dependre dels diferents governs dels emperadors, també sorgien altres dificultats nascudes de l´interior de les comunitats cristianes primitives: no va ser fàcil mantenir-se units en la mateixa fe i criteris per seguir el camí proposat per Jesús als Evangelis. L´any 330, Constantí havia traslladat la capital de l´Imperi a Bizanci, que passà a anomenar-se Constantinoble, veritable rival de Roma. El cristianisme havia arribat de ple a Egipte, com a totes les províncies de l´Imperi, i les divisions administratives  i altres controvèrsies entre les diverses faccions de cristians, a més d´algunes heretgies sorgides per diferents interpretacions de la figura del Crist, van fer que l´Església d´allí volgués defensar la seva independència respecte al poder imperial. 40 anys després de la mort de Sant Antoni, a finals del segle IV, quan mor  l´ emperador Teodosio (395), l´Imperi romà quedà dividit definitivament entre els seus dos fills  Arcadi i Honori – Orient i Occident- i a partir de llavors, la rivalitat entre Alexandria i Constantinoble va ser decisiva per a la ruptura de l´església egípcia de l´església d´Orient i, des de llavors, a la litúrgia de les esglésies d´Egipte, s' abandonà el grec, llengua de les esglésies primitives, i començà a utilitzar-se la llengua copta, llengua camito-semítica, una barreja d´egipci demòtic amb  influència del grec, utilitzada encara avui dia com a llengua litúrgica al Patriarcat copte catòlic d´Alexandria, amb seu al Caire.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Segons la biografia editada per l´Apostolat Marià de Sevilla, Sant Antoni, fill de terratinents molt rics, als divuit anys es quedà orfe de pare i mare amb una germana més petita.  Un dia, en una església, escoltà les paraules que Jesús va adreçar al noi ric que volia ser perfecte: “Si vols ser perfecte, vés, ven  el que tens i dóna-ho als pobres, i  tindràs un tresor al cel; després vine,  segueix-me” (Mt.19,21). Sant Antoni, prengué al peu de la lletra aquest consell de Jesús, tornà a casa seva i començà a vendre les terres que havia heretat dels seus pares i a repartir els diners entre la gent  amb més necessitat. Va fer el mateix amb els millors mobles, quedant-se només amb el just per a ell i la seva germana.

 

Poc temps després, també a l´església, la lectura d´un altre text de l´Evangeli l´acabà de fer decidir el seu camí: “No us preocupeu per la vida pensant què  menjareu o beureu, ni pel cos pensant com us vestireu… No us preocupeu, doncs, dient: ¿Què menjarem, o què beurem, o amb què ens vestirem? Totes aquestes coses són les que busquen els pagans. Ja sap prou el vostre Pare celestial que en teniu necessitat. Busqueu primer el seu Regne i la seva justícia, i tot això us serà donat de més a més”. (Mt.6, 25-33). Sant Antoni cregué que aquelles paraules havien estat escrites per a ell i que fins i tot els pocs béns que s´havia quedat, els havia de vendre per donar el seu valor als pobres. I així ho va fer, després de donar la part que li corresponia a la seva germana que també es va fer monja. 

I així es retirà a viure al desert. Allí conegué un ancià anacoreta, Sant Pau Eremita, nascut als voltants del  229 d.C. a la regió de la Baixa Tebaida. S´havia quedat orfe als quinze anys i el marit de la seva germana, per tal de quedar-se amb les seves possessions, el va denunciar a la justícia romana dient que era cristià. Va haver de fugir i passà gran part de la seva vida a les muntanyes, on s´amagaven els fugitius i els perseguits, i al desert, fugint primer de les terribles persecucions contra els cristians i després per decisió personal, entenent que Déu l´havia portat a aquells paratges per poder sentir-se en pau, lluny de les passions, els odis i la infelicitat que havia conegut. Sant Antoni s´establí prop de la seva cabana, on començà l´aprenentatge de la vida solitària amb els consells d´aquest  “mestre”.

Allí, distribuïa el seu temps entre  els treballs necessaris per mantenir la vida, l´oració i la lectura de les Sagrades Escriptures, probablement en llengua grega ja que la primera traducció de la Bíblia al llatí, la Vulgata, feta per Sant Jeroni, és de l´any 382. Seguia la regla “ora et labora”. Amb aquest estil de vida es proposava el cultiu de l´ànima i la intel·ligència, per damunt del culte al cos. Menjava només un cop al dia, el mínim per mantenir-se, i dormia damunt d´una estora.

Sant Atanasi, deixeble seu i patriarca d´Alexandria, escriu a la seva “Vida de Sant Antoni”: ”Pregava contínuament, i estava tan atent a la lectura de les Sagrades Escriptures que res del que hi era escrit queia a terra, sinó  que ho recordava tot fins que la seva memòria substituïa els llibres” (Vita, 3). Gràcies al treball, Sant Antoni obtenia el pa, que en part distribuïa entre els pobres. Ja en aquest primer període de vida monàstica, van començar a succeir-li les temptacions diabòliques, veritables “tempestes” de mals pensaments que el turmentaven, amb visions que podien ser obscenes o, fins i tot, en forma d´ agressions per part d' animals que l´atacaven i als quals responia amb calma i serenitat. Però seguint el model de Jesús, que es retirà al desert i patí les temptacions del dimoni, també Sant Antoni, retirat a la muntanya i vivint dins d´una tomba abandonada, amb les febleses pròpies d´un ser humà, aconseguí vèncer la por a la mort i es va mantenir fort davant les adversitats a través de l´oració constant. Els habitants dels poblets propers, veient la vida humil que havia escollit, l´anomenaven “amic de Déu”, i l´estimaven com un fill o com un germà.

La seva fama de bondat i saviesa, a poc a poc, s´anava estenent per tota la regió i moltes persones acudien a ell per demanar-li consell i consol per a les seves vides. Molts d´ells li suplicaven que fos el seu mestre perquè els ensenyés el camí correcte. Ell preferia la vida en solitud però comprenia que aquella gent el necessitava i que la caritat vers els altres és una virtut que agrada a Déu, com diuen els Evangelis. I així, al voltant de la seva cabana, n´aparegueren moltes altres que van ser les cel·les dels monjos primitius, deixebles de Sant Antoni, que anaven arribant volent ser dirigits pel Sant per aprendre l´ascètica de la penitència i l´oració. I s´hagué de resignar a no estar sol, a ser l´abat, que vol dir "pare de tota la comunitat" i mestre de la seva vida espiritual.

 

Quan li arribà la notícia de la gran persecució contra l´Església i  de l´ enorme crueltat amb què l´emperador Dioclecià  perseguia els cristians com ell, va emprendre viatge cap a Alexandria per consolar els cristians condemnats a mort i preparar-los per poder sofrir el martiri amb aquestes paraules de l´Evangeli: “I no tingueu por dels qui maten el cos, però no poden matar l´ànima” (…) “ Perquè aquell qui vulgui salvar la vida, la perdrà; en canvi, el qui perdi la vida per causa meva, la trobarà”. (Mt. 10,28; 16,25)

Ell no morí màrtir i, acabades les persecucions, tornà al desert prop dels seus monjos.

Acudien a ell gent de tot arreu, es convertí en un pare espiritual que escoltava i acollia malalts, endimoniats, gent afligida pels sofriments, i no solament cristians. El visitaren també  filòsofs d´Alexandria admiradors de la seva saviesa, que marxaven meravellats. Tant era així que, amb el transcurs del temps, va arribar a ser tota una autoritat: la seva opinió, el seu consell va ser escoltat pel mateix emperador Constantí I el Gran i per les autoritats religioses del seu temps, com Sant Atanasi, bisbe d´ Alexandria, que el portà de nou a aquesta ciutat important , vers l´any 350, per unir-se a ell en la lluita contra l´arrianisme, heretgia predicada pel prevere d' Alexandria Arri, i condemnada al Concili de Nicea l' any 325, però que trobà gran ressò entre un sector de cristians seguidors de Eusebi de Nicomèdia i adoptada també pels pobles germànics, sobre tot pels visigots fins al 589, data de la conversió al cristianisme del rei Recaredo. Els arrians, que negaven la consubstancialitat de Jesucrist amb el Déu Pare, havien arribat a aconseguir la reconciliació amb l' Església (328) però els cristians havien de mantenir-se atents per defensar la fe cristiana i vigilar qualsevol altra interpretació que els pogués dividir.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                                                                    Retaule de Sant Antoni Abat, mestre de Rubió (MNAC, Barcelona)

 

 

Sant Antoni intentà amb èxit encoratjar els cristians d' Alexandria per confirmar-los en la seva fe i Sant Atanasi va voler de totes maneres que se n´emportés un record. Ell acceptà d´emportar-se la capa de bisbe  que li va oferir. Però tornà per sempre al seu desert, amb els seus monjos, ja que deia que” un monjo fora del seu convent és com un peix fora de l' aigua”. Continuà cultivant un petit terreny, donant assistència als necessitats i ensenyant el seu camí.

 

Sant Antoni morí després d' haver viscut durant més de cent anys i la “Vida de Sant Antoni” va arribar a ser el model,  la Regla de vida dels anacoretes orientals i occidentals.

 

Els darrers anys de la seva vida va ser atès per dos monjos que el sepultaren en un lloc secret del seu retir solitari del mont Kolzim, prop del Mar Roig. Anys després, vers el 565 (o el 561?), durant el regnat de Justinià, es va descobrir aquest lloc, les seves relíquies van ser traslladades a Alexandria i després a Constantinoble. D' allí, a l´inici del segle XI, un noble francès, senyor de Chateau Neuf anomenat Jocelin, de la família dels Ducs d´ Aquitània i els comptes de Tolosa, en tornar del seu pelegrinatge a Terra Santa, va portar a la regió francesa del Delfinat ( El Delfinat és una província històrica de França que comprenia part dels Alps fins al riu Roine, entre la Savoia al N i la Provença i el Comtat de Venaissí al S.) les relíquies del Sant anacoreta anomenat Antoni el Gran, cedides per l' emperador de Constantinoble. Un temps després, l´any 1070, el noble Guigues de Didier, de la mateixa família que l´anterior, va fer construir en un poblet  prop de Vienne  anomenat La Motte, La Motte Saint Didier o La Motte aux Bois per estar envoltat de boscos, dins del Delfinat de Vienès (Dauphiné de Viennois) , una església per acollir les relíquies, que ja llavors eren visitades per multitud de pelegrins i malalts de l´anomenat “foc de Sant Antoni”. Avui dia aquell poblet s'anomena Saint Antoine de Viennois, en honor al Sant. Finalment,  després que l´últim delfí Humbert II vengués les possessions a la corona francesa (1419), el Delfinat va passar a pertànyer a l' hereu dels reis de França.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                   

                                    Cathédrale de Saint-Trophime, a Arles ( Departament de Les Boques del Roine)

 

L'any 1491, les relíquies de Sant Antoni  van ser dipositades durant molt temps a Saint Julien, a Arles, ciutat de la qual Sant Antoni n' és el patró, punt important del Camí de Sant Jaume, i on es pot admirar, entre altres monuments, la catedral romànica de Saint-Trophime, inscrita al Patrimoni Mundial de l' UNESCO des del 1981, que conserva part de les relíquies del Sant, qüestió que avui dia no té la importància adquirida en altres temps.

La festa del Sant patró dels animals, el dia 17 de gener, va tenir des del principi un gran ressò popular també a Catalunya. El gran etnòleg i folklorista Joan Amades (1890-1959) estudia a fons aquest tema al seu gran Costumari Català , on admet també que aquest enorme arrelament popular de la fe en la protecció de Sant Antoni a les nostres terres prové en gran part de “ la cristianització d'antigues cerimònies i de cultes primitius dedicats a divinitats pastorals protectores del bestiar” (pàg. 480-481, Volum I).

És a dir, que l´origen de les nostres tradicions, tal com ens han arribat, és molt complex, amb infinites variants que són minuciosament detallades al gran Costumari Català de Joan Amades i que molt sovint són tot un prodigi de creació literària popular, font d’ inspiració de llegendes, cançons, refranys, dites populars,  amb molta imaginació. Val la pena llegir-ho.                                        

Sant Antoni era patró de tots els gremis d´oficis que treballaven amb animals, que eren molts, i no solament els pagesos. A la ciutat ho era també dels llogaters de mules, els traginers i els bastaixos, que transportaven tota mena de càrrega que no provenia de mar. També és invocat contra les malalties en general,  especialment les de la pell. I curiosament, era a més  el protector dels jugadors de cartes, sempre i quan juguessin a l'hivern i fins al dia del Sant, donat que en el parlar popular es deia que enmig del joc hi voltava també el dimoni, com deia la cançó que cantava el Jaume Arnella als anys 1970:

                     Sota, cavall i rei,

                     el dimoni juga a cartes.

                     Sota, cavall i rei,

                     si vas sol et fa la llei…

El dia de Sant Antoni ha estat sempre una festa important, lluïda, amb moltes i variades celebracions, algunes de les quals  amb el transcurs del temps van anar desapareixent, com la rifa dels porcs de Sant Antoni que cita Joan Amades. Però la festa més popular, entre les que continuen celebrant-se en algunes poblacions, és sens dubte Els Tres Tombs, tan famosos a Valls, a Sant Boi, Sant Cugat, Igualada, Tarragona, Lleida, Palau d´Anglesola, o a Almenar.

 

Tota l'emoció de la festa de principis de segle XX la podem escoltar encara en una cançó, un famós cuplet dels anys 1920, cantat per les nostres padrines, i que va tornar a popularitzar als anys 1970 la cantant Núria Feliu, on podem reviure l´ambient dels populars Tres Tombs a Barcelona, a través de la veu d' una noia rendida, enamorada del seu xicot que desfila tan "guapo" a la cavalcada i s'emociona en veure que, davant de tothom, la saluda només a ella. És un instant important d' un dia  únic. Diu així:

                    Ai, Antonet del meu cor,

                    rei dels Tres Tombs jo per tu

                   què en donaria de tombs!

                    Ai ! ja en pots estar ben segur!

 

 

 

Text: Magda Español Raidó

 

 

 

Bibliografia:

  • Joan AMADES: Costumari Català. Salvat Editores i Edicions 62, Barcelona, 1983

  • Roger COSTA SOLÉ: El gran llibre dels Sants. Ara Llibres, S.L., Badalona, 2007

  •  Lluís PUIG I GORDI: Les festes a Catalunya. EADOP de la Generalitat de Catalunya, Col·lecció Som i Serem, 13. Barcelona, 1999

  • Santiago de la Vorágine: La leyenda dorada. Prólogo y selección de Alberto Manguel. Alianza Editorial, Madrid, 2011

  • La Bíblia (Versió dels textos originals i notes pels Monjos de Montserrat) Editorial Casal i Vall S.A. Andorra 1992, Sisena edició.