París a SEIXANTA-VUIT, de Ramon Usall

 

SEIXANTA-VUIT, de RAMON USALL

Pagès editors, Lleida

Col·lecció Lo Marraco

Primera edició: febrer de 2017

368 pàgs.

 

 

ENS VEIEM A PARIS:

Ens en anem a París... amb el detectiu lleidatà Rafel Rovira. Trepitjarem els escenaris de la històrica revolta estudiantil del “Maig del 68”. Recordarem alguns  fets clau d’ aquells anys en què s’ aspirava a la revolució total o integral segons l’ ideal surrealista resumit a la frase “la imaginació al poder”. Una revolució per guanyar un món millor.

Per cert, el 2018 es compleixen els 50  anys d’ aquell “Maig del 68” que tornarà a ser notícia.

Seixanta-vuit,  la novel·la de Ramon Usall Santa (Barcelona, 1977),  ens endinsa en aquells fets i ens convida a la reflexió sobre què va passar, què se'n va fer dels seus protagonistes i els seus ideals anti capitalistes i antiimperialistes, del compromís en què s’ havia de viure (“il faut s’ engager”), com va evolucionar aquell Partit d’ Esquerra Proletària de caire maoista, recolzat pel mateix Jean Paul Sartre,  mítica parella de Simone de Beauvoir. Ser jove al 68 i en els anys posteriors  devia de ser massa. Part d’ aquella efervescència, amb el seu desgast posterior, la podreu respirar al llibre de Ramon Usall Santa en forma de novel·la negra, un gènere interessant, ideal per mirar amb ulls crítics  la nostra societat, ja que s’ alimenta de les ombres, dels aspectes foscos, negres, que tard o d’ hora els acabem coneixent des d’ una perspectiva despullada de paraules heroiques.

Sortir des de l’ Aeroport de Lleida-Alguaire, com fan el detectiu lleidatà Rafel Rovira i la seva eficient ajudant portuguesa, de moment, no és possible. Per tant, hem decidit prendre un vol a Paris (Aeroport Charles De Gaulle) des de l’ Aeroport de Barcelona-El Prat amb la companyia Air France i fer una estada de 3 nits a l' encantador Hotel Albe Saint Michel, al nº 1 de la Rue de la Harpe, al bell mig del Quartier Latin, com els protagonistes de la novel·la “Seixanta-Vuit”.

                                                                       

                                                                       Hotel Albe Saint Michel

SEIXANTA-VUIT, LA NOVEL·LA:

Tot comença al singular despatx del detectiu lleidatà  Rafel Rovira, al nº 37 del carrer Cavallers de Lleida. Allí rep la trucada de la seva antiga professora de francès, l’ Enriqueta Pasqual, o Madame Henriette, que es troba en estat de xoc emocional en rebre una postal de París amb la imatge de l’ església de Saint Germain-des-Prés signada pel seu antic promès, del qual no n' havia tornat a saber res des del 1968, precisament, a punt de formalitzar el casament en aquella església. La postal només té la signatura i el mata-segells de correus com a pistes. Res més. De manera que l’ Enriqueta encarrega a en Rovira que trobi l’Ignasi Camprubí, l' antic promès, l’ home més important de la seva vida que, com ella, era fill d’exiliats catalans a França i, un dia, quan tots dos eren estudiants a París, sense cap explicació, l' abandonà per sempre després dels fets de Maig del 68, compromès amb la causa revolucionària a les files de l’ Esquerra Proletària.

Dels antics companys de París, l' Enriqueta només manté el contacte amb el basc Peruanton Gerrikabeitia, a l' actualitat un alt càrrec del PNB a Bilbao. I cap allà se' n va el detectiu Rovira. Què en treu de clar? El record d' aquells dies revoltats i una filera de noms. I així es posa en marxa la investigació, amb la maldestra tècnica del lleidatà Rafel Rovira, en contrast amb la intuïció i eficàcia de la seva ajudant portuguesa. L' acció s' organitza en dotze capítols encapçalats per famosos eslògans d' aquella revolució.

 

COMENÇA LA NOSTRA RUTA:

Primer dia:

1- Aeroport Charles De Gaulle (CDG). L’ aeroport du el nom del general  De Gaulle (1890-1970) considerat primer heroi de l’ alliberament de París i “pare de la Resistència” a la Segona Guerra Mundial. Creà les Forces Franceses Lliures i es posà al costat dels anglesos contra Hitler, sempre “al servei de França”. Des de 1944 va ser el cap d’ Estat de la IV i V República Francesa en diferents mandats, però no li van faltar enemics, ni atemptats. Per alguns va arribar a ser considerat una espècie de dictador. Va intervenir en tots els esdeveniments històrics del seu temps fins a la seva dimissió definitiva el 28 d'abril de 1969, just un any després dels fets del 68, fets que ja el van superar. 

El general Charles de Gaulle (1890-1970)

Des de l' Aeroport Charles De Gaulle (CDG), hi ha diverses opcions de transport. Nosaltres escollim el tren (RER B)  fins a l' estació Saint Michel-Notre Dame, amb sortida cada 10 minuts.

És interessant treure's a l' estació un carnet de 10 bitllets T+ que val per a tot el transport públic de París.

2- Ens instal·lem a l’ Hotel Albe Saint Michel, molt proper de l' estació Saint Michel-Notre Dame i el Boulevard Saint Michel. Som a la famosa rive gauche, al Quartier Latin,  barri d' origen romà, de quan París era Lutèce. Però el nom de “barri llatí” ens transporta al segle XIII, quan aquesta zona, fora de l' Île de la Cité,  s’ omplia d’ estudiants i mestres de ciències, retòrica i gramàtica de la nova universitat, ensenyaments que fins llavors es donaven als monestirs o a l’ escola de la catedral de Notre Dame, que havien entrat en crisi. La llengua de l’ ensenyament era el llatí. Avui dia, però, dir Quartier Latin és quasi sinònim de "Maig del 68".

Ens allotgem en una encantadora habitació i, com l’ inspector Rovira, inaugurem la nostra estada a París amb una copa de Beaujolais en una terrassa del Boulevard Saint Michel. Som-hi!

http://www.vinsvignesvignerons.com/Regions/Bourgogne/BEAUJOLAIS/Le-vignoble

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

3-Cap a La Sorbona. Seguint el mateix Boulevard Saint Michel, passem per davant de Les Thermes du Nord, al costat del Museu Nacional de l' Edat Mitjana, o de Cluny, amb entrada per la Place Paul Painlevé nº 6. Travessem la Rue des Ecoles i, més endavant, a la nostra esquerra, agafem el carrer Cujas fins a la Facultat de Dret de La Sorbona a la place du Panthéon: un edifici espectacular i tota una institució que al "Maig del 68" va viure de ple el clima d' agitació i una forta crisi.

https://univ-droit.fr/facultes-de-droit/399-ecole-de-droit-de-la-sorbonne-paris-cedex-5

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A la novel·la, "després de dinar en un bistrot del Boul' Mich i fer el cafè en una terrassa amb vistes a la immensa cúpula del Panteó, el Rafel i la Betina creuaren la porta de l' enorme edifici que acull la Facultat de Dret de la Sorbona"... I és que, partint de la llista de noms facilitada per Peruanton Gerrikabeitia, van a trobar la professora de dret romà, Jeanne Prévert , bona amiga de l' Ignasi Camprubí i antiga militant de l' Esquerra Proletària.No s' avergonyeix del passat però, des del 1972, madame Prevert no en sap res de l' Ignasi. Segons ella, probablement, va passar a la lluita armada clandestina, a les Brigades Internacionalistes. Finalment, els parla d' un altre amic: en Philippe Dubois, avui conseller del Ministeri de Defensa, amb seu a l' Hôtel de Brienne. Un nom important!

I ara, ens adrecem al lloc de més significat emocional per a l' Enriqueta Pasqual: Saint-Germain-des-Prés.

Des del Panteó, on es troben, fins a l' estàtua de l' enciclopedista Diderot , davant l’ església o abadia de Saint-Germain-des-Prés, hi ha tot un trajecte: la història de França s' escampa pel gran llibre obert dels carrers de París. Les facultats de la Sorbona, el gran Teatre Odéon... mereixen una visita. Avui, però,  ens centrem en  el rastre del detectiu lleidatà Rafel Rovira.  

4-Saint-Germain-des-Prés és una de les esglésies més antigues de París, on reposen les despulles del filòsof racionalista René Descartes i els records de la il·lusió de la jove Enriqueta Pasqual de casar-se amb el seu promès, amb el qual compartia amor i ideals revolucionaris.  https://www.eglise-saintgermaindespres.fr/

 

 

Saint Germain des Prés ha estat testimoni de tota la història de París. També de les lluites de "Maig del 68". Aquí ens podem imaginar la jove Enriqueta. I ens posem dins la seva pell. En acabar la visita, com ella, decidim entrar al mític Café de Florehttp://cafedeflore.fr/ , on hi podrem menjar a la parissina, potser una autèntica "omelette", mentre respirarem una bona estona el seu ambient.

A la Plaça de Saint Germain s' hi troba també el café Deux Magots i, molt a prop, el Lipp però l' Enriqueta tria el Café de Flore, ella mana: "bon appetit!"

Deixem el mític cafè. El nostre objectiu següent és el Sena, el riu més famós del món. 

Tornem a creuar la Plaça Saint Germain i seguim pel Boulevard fins a la Rue de l'Ancienne Comédie. Girem a l' esquerra i, al nº 13, descobrim el restaurant d' alta cuina francesa Le Procope , on l' Enriqueta convida a dinar el detectiu Rovira quan "feia tres dies que no menjava res més que els sandvitxos infectes" que li havien proporcionat a la prefectura on ha estat detingut com a sospitós de la primera estranya mort de la novel·la. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una mica més amunt, toparem cara a cara amb el famós "carrefour de Buci" entre la Rue Mazarine, a l' esquerra, i la Rue Dauphine, a la dreta. Le Buci és el nom  del cafè de la cantonada. On he vist abans aquest curiós indret? 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nosaltres seguim per la Rue Dauphine fins arribar al Sena. El creuem pel Pont Neuf, el primer pont de pedra, el més antic de la ciutat (1578) i el més llarg (232 metres), que connecta ambdues marges i l' "Île de la Cité".

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

5- Pel Pont Neuf fins al mític número 36 del Quai des Orfèvres: la Direction de la Police Judiciaire. El detectiu Rovira es portat fins aquí dins d' un furgó  de la policia, emmanillat, i roman tres dies als calabossos de l' edifici com a principal sospitós de la realització d' un crim. L' ombra del "Maig del 68" persisteix.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Però nosaltres som uns afortunats lectors de les aventures del detectiu Rafel Rovira. Gràcies e ell, ens trobem passejant pel poètic bord del Sena. Veiem el Pont de Saint Michel, i anem fins al Petit Pont, de 1853. Aquí, la visió de la Notre Dame de Paris ens arriba com una explosió de bellesa que convida a visitar-la.  La catedral gòtica més famosa dedicada a la Mare de Déu rellueix totalment per ella mateixa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

I bé, ja ens mereixem una pausa-cafè a la curiosa llibreria Shakespeare and company, del nº 37 de la Rue de la Bûcherie,  considerada durant molt temps com el centre de la cultura en llengua anglesa a París. https://shakespeareandcompany.com/.

Acabem la primera jornada. Hem pres contacte amb el París  "sentimental" de la novel·la. Demà tenim una cita important a Nanterre, la històrica universitat construïda el 1964 en un antic camp d' aviació militar proper a la via del ferrocarril, en temps del president De Gaulle. De tornada a l' Hotel, es perdem pel Quartier Latin. Les llambordes dels seus carrers son avui com un volcà adormit.

Segon dia:

1-Université de París-Nanterre. Avui ens cal un bon esmorzar a l' Hotel. El necessitem. Ens espera un matí dur. A Saint Michel-Nôtre Dame, prenem el RER Línia B en direcció a l' Aeroport Roissy Charles de Gaulle (CDG). Baixem a Châtelet-Les Halles. Allí prenem la Línia A en direcció a Saint Germain-en-Laye. Baixarem a "Nanterre-Université". En total, son uns 32 minuts de trajecte.

Tenim allí una cita forçosa, com el Rafel i la Betina, encara que el desplaçament ens hi faci invertir massa tempsPerò Nanterre s' ho val: va ser on va esclatar el moviment estudiantil de maig de 1968. La nova universitat  s' havia creat el 1964 per descongestionar la Sorbona. Aviat hi va destacar un grup de professors compromesos amb els sindicats i moviments polítics d' esquerres, amb nous mètodes d' ensenyament, dinàmiques de grup, debats, i adoptant relacions més igualitàries amb els alumnes. Les intervencions imperialistes de l' època, com la guerra de Vietnam, la mateixa política francesa, o l' autoritarisme imperant,  van inspirar el moviment dels "enragés" del 22 de març de 1968. Prop de 150 estudiants de Nanterre van ocupar l' edifici administratiu. Els professors contraris a aquests fets van signar una petició, llegida a la Junta de Facultat 22 d'abril de 1968, que va donar lloc a la creació d'una força de seguretat de la universitat sota la autoritat del degà, la creació d'un consell de disciplina acadèmica i es va permetre la intervenció de la policia a les àrees obertes de la Universitat. Els professors Alain Touraine, Guy Michaud i Paul Ricoeur van expressar la seva oposició a aquestes mesures signant un conegut article al diari Le Monde el 2 de maig de 1968. L'endemà, els estudiants van organitzar un dia "antiimperialista" durant el qual van interrompre amb certa violència la classe del professor moderat René Rémond. Els fets van generar encara més conflictes i enfrontaments entre els estudiants que protestaven i els que volien assistir a les  classes. El degà Grapin, davant la situació, va decidir tancar la facultat administrativament, el que va conduir a l'extensió del moviment al Barri Llatí i al començament de maig de 1968. La revolució era imparable.

                                                                  Moviment del 22 d' abril de 1968

Nanterre és enorme. Ocupa una superfície d' unes 30 hectàrees. I des del "Maig del 68" el seu campus ha vist créixer nous edificis, nous serveis i el nombre d' estudiants (35.000) i ensenyants (2.000). Els edificis A, B, C, D, E, F i G son  els "històrics", els mateixos de l' any 1968. Això sí, s' han reestructurat i s' hi han construït galeries que comuniquen els edificis. A la foto de la dreta, la darrera passarel·la coberta per l' exterior dels edificis construïda entre 2002 i 2003. Per informació acadèmica de la Universitat visiteu la web: http://www.parisnanterre.fr/

Nanterre compta amb prestigiosos grups de recerca, i el seu campus, amb zones verdes i instal·lacions esportives, una piscina olímpica, teatre, cinema, laboratoris, restaurant universitari, cafeteries, espais per a exposicions, biblioteques, entre altres serveis. A la foto, vista de la nova biblioteca universitària de Nanterre i el "sac" que s' hi pot comprar: és el màrqueting dels nostres dies...  Prenem un cafè a una cafeteria dins el recinte de Nanterre ... amb un sabor especial.

https://www.parisnanterre.fr/infos-pratiques/restauration-et-autres-lieux-de-convivialite-693745.kjsp

Curiosament, al districte de Nanterre, s' hi troba també la seu del Front Nacional, el partit d' extrema dreta francès, als números 76-78 de la Rue des Suisses a Nanterre.​ A la novel·la, Ramon Usall hi situa en Jean-Pierre Coroller, un altre antic estudiant revolucionari al 68 amic de l' Ignasi Camprubí. I és que la ficció s' inspira en la realitat.

2- Rue des Rosiers, el darrer record de l' Ignasi Camprubí.

Tornem amb el RER Línia A. Ens hem quedat pensatius. Baixem a l' estació Saint Michel-Notre Dame. Com el  Rafel i la Betina, "decidim caminar xino-xano fins al lloc de la trobada". Travessem l' "Île de la Cité", amb l' imponent Notre-Dame escrutant-nos. Agafem la Rue d' Arcole, que continua cap al "petit" Pont d' Arcole. "C' est le vieux Paris".

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Caminem per davant de l' Hôtel de Ville, el fastuós ajuntament de París.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Fem cap a la cèntrica Rue Rivoli. La travessarem, avançarem cap a la dreta, deixant darrere nostre la imponent Tour Saint Jacques, i ens endinsem al Marais per la Rue Vieille du Temple (en direcció al Musée National Picasso). Som al Marais, un barri històric, proper a la Place des Vosgues, i alhora modern del París actual, on hi resideix la comunitat jueva més gran d' Europa, a més de ser considerat el barri gay de la ciutat. És un barri sorprenent, bohemi, ple d' encant, de petits bars de còctels, botigues de roba, sabateries, forns de pa, xocolateries, restaurants de menjar kosher (en català, caixer), o menjar "apte" segons la norma jueva d' alimentació. Sense adonar-nos-en, arribem a l' estret carrer des Rosiers, un dels últims reductes jueus de París.

El carrer compta amb dues sinagogues, als números 17 i 25, i es nota a l' ambient la seva presència: pastisseries, restaurants, on ens crida l' atenció la llarga cua per arribar a "L' As du Fallafel", al nº 35, un clàssic de París. Fem cua i tastem, com diu el detectiu Rovira, "el millor fallafel de París". 

I anem fins al nº 7 de la Rue des Rosiers, davant l' edifici que  Ramon Usall tria per donar fi a la vida de l' Ignasi Camprubí. La nostra vista s' eleva fins al primer pis. L' antic revolucionari de la maoista Esquerra Proletària ha resultat ser un dels perdedors del "Maig del 68". 


3- Oficina de correus del barri de Marais, al nº 27 de la Rue des Francs Bourgeois.

Seguim la Rue des Rosiers fins a la Rue Pavée. Girem a l' esquerra i caminem fins a la Rue des Francs Bourgeois. A la mateixa cantonada tenim l' Oficina de correus de Marais. El mata-segells de la darrera postal que l' Ignasi envia a l' Enriqueta prové d' aquesta oficina. Ens l' imaginem decebut, cansat. Buscant l' amor perdut.

I el que veiem ja no és una simple oficina de correus. La màgia de la literatura ens la fa especial.

L' ambient acollidor d' aquest barri ens ha captivat i la idea d' un sopar kosher ens convenç. 

 

Per completar el nostre recorregut, ens caldria arribar fins al Ministeri de Defensa, a l' Hôtel de Brienne (metro Assemblée Nationale) on Philippe Dubois, un altre antic company de l' Ignasi Camprubí, militant d' Esquerra Proletària al 68, hi desenvolupa ara l' alt càrrec de conseller en matèria de pressupostos. La seva és, a més, una amistat perillosa.  Li dediquem "L' opportuniste", una cançó de 1968 de Jacques Dutronc. La lletra deia així:

Je suis pour le communisme
Je suis pour le socialisme
Et pour le capitalisme
Parce que je suis opportuniste.


I ens en tornem al nostre Quartier Latin. Ens veiem en un espai mític:  http://www.caveaudelahuchette.fr/

 

Tercer dia:

1- Visitem el Museu del Louvre: comiat de París.

Amb un bon café au lait i un bon croissant de mantega, sortim per acomiadar-nos de la novel·la i de París. No amb un passeig per l' Hôtel de Brienne, ni pels voltants del nº 20 de l' avinguda d' Ivry, al "Chinatown" parisenc, escenari d' una guerra soterrada entre serveis secrets d' arreu, relacionat amb els darrers passos  del nostre Ignasi.  No volem tornar a Lleida aquesta tarda amb els ànims guanyats per la foscor de les cendres d' aquella revolució. El nostre darrer dia a París el dedicarem al Louvre. 

Sortim de l' Hotel en direcció al Sena, una fantàstica vista.  Podrem creuar el riu pel Pont o Passarel·la des Arts, construïda entre 1801 i 1804. Va ser el primer pont de ferro de la capital.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

I arribem al Museu del Louvre , antic palau reial fins que Lluïs  XIV es traslladà a Versalles el 1682. Cada visita a París, mereix una visita al Louvre. El nostre detectiu hi va disfressat de  turista amb l' objectiu de trobar-se en secret amb el Farid Massinissa, un dels amics de l' Ignasi, berber, i com els anteriors, antic militant de la maoista Esquerra Proletària. Massinissa, "Massi", era obrer a la fàbrica de la Renault dels afores de París que , al Maig del 68, s' uní a la revolta estudiantil. El destí de l' Ignasi es va perfilant i deduïm el sentit de la seva mort. 

 

El detectiu lleidatà no pot visitar el Museu. La feina li ho impedeix. Nosaltres, en canvi,  visitarem al seu lloc les obres que enumera. I immersos en aquest clima de revolució, ens impressiona especialment l' al·legòrica obra de 1830 La Llibertat guiant el poble, d' Eugène Delacroix. Ens recorda una espècie de "Maig" (o "Juliol") d' un altre temps, una sublevació popular coneguda com la Revolució francesa de Juliol contra el rei Carles X de França, el mateix any 1830, causada per la instauració, per part d' aquest rei, d'una sèrie de lleis repressores per augmentar el seu poder personal.  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Hem de tornar al nostre Quartier Latin. Amb un cafè, o potser un pastís de Marsella, i una visita als bouquinistes del Sena, ens acomiadem de  París. Aquesta vegada, les recerques del detectiu Rovira, amb estil propi i el seu lleidatà pagesívol, ens han guiat pels carrers de la "ciutat de la llum". Tot, de la mà del novel·lista Ramon Usall Santa.

"Seixanta-Vuit" és ficció però ens permet descobrir l' esperit d' aquella revolució que va trencar esquemes i va ser inspiradora d' altres lluites posteriors, sense amagar-nos tampoc el desencís en veure el camí que van prendre alguns dels seus protagonistes. Han passat 50 anys. El món segueix convuls i el capitalisme sap adaptar-se als temps. I se'n va sortint. 

 

Bona lectura i bona ruta!

                       

Text: Magda Español Raidó