Mare de Déu del Carme: 16 de juliol
MARE DE DÉU DEL CARME
La festivitat de la Mare de Déu del Carme va ser fins fa uns anys una de les més celebrades de l' estiu i el sant de les Carme, Mari Carmen, Carmeta, Carmina i algun Carmelo o Carmela !
Joan Amades explica al seu gran Costumari Català que la festa de la Mare de Déu del Carme la van començar a celebrar al segle XVIII els integrants de la marina catalana gràcies a la difusió d'una llegenda que explica com l'escapulari carmelità va salvar un vaixell anglès que es trobava a la deriva enmig d’ un ferotge huracà.
A la costa catalana, va ser l’ almirall mallorquí Antoni Barceló Pont de la Terra el primer mariner que va popularitzar la devoció per la Mare de Déu del Carme o Stella Maris per demanar protecció davant els perills de la mar. I són encara nombroses les localitats marineres de la costa catalana que celebren les populars festes del Carme. Citarem Tarragona, amb la Festa del Carme del barri del Serrallo, o la diada a la Mare de Déu del Carme de l’Ampolla, amb la tradicional processó marítima nocturna i l’ espectacular castell de focs aquàtic. També celebren festes a Torredembarra, a Cambrils i, cap a la Costa Brava, a Palamós, l' Estartit, L' Escala, Llançà, entre molts altres pobles mariners.
A través del Costumari Català de Joan Amades, hem sabut que a Barcelona havia estat la festa major del barri del Raval. Se celebrava una fira important a tot el carrer del Carme i feien festa els pescadors, a més dels obradors, fàbriques i treballs de tota mena. A Lleida, encara avui dia, a la parròquia del Carme hi ha missa solemne i es pot accedir al cambril de la Verge. Es fa també una senzilla processó pel barri amb la participació dels nens i nenes de la Primera Comunió, això sí, la gent ja no "engalana els balcons i finestres penjant-hi domassos", com es feia el dia de Corpus, segons explica Joan Bellmunt al seu Calendari tradicional de les comarques de Lleida.
Als nostres pobles, aquesta Mare de Déu, anomenada també Dolça Estrella matutina, era invocada per guardar la salut i demanar protecció davant els perills de la vida amb l' escapulari beneït.
A Lleida, Processó del Carme 2019, amb la participació dels nens i nenes de la Comunió d' aquell any.
I d' on ve el nom de Carme? Carme es refereix a la Muntanya del Carmel, situada a la costa mediterrània d' Israel, a l' Alta Galilea. És una muntanya de tan sols 523 metres que s'estén en uns 20 quilòmetres de SE a NO. El seu nom sembla ser que significa jardí (“karmel” en àrab) o vinya de Déu (“Karem El” en llengua hebrea), degut a la seva bellesa i fama de lloc fèrtil. Però als nostres temps és més famosa per les troballes antropològiques i per l'orde religiós dels carmelites que s'hi fundà. Situada al sud de la ciutat de Haifa, avui dia és una zona residencial.
Des dels temps dels fenicis -els filisteus de la Bíblia-, va ser lloc de retir espiritual d' anacoretes jueus, ja que des de temps immemorials, es deia que era el lloc de residència del profeta Elies. També segons la tradició, la Sagrada Família s' aturà en aquest indret tornant del seu exili a Egipte. I després de la mort de Jesús, alguns cristians, aspirants a cercar la perfecció evangèlica, es retiraren a les altures del Carmel, on s' hi va construir el primer temple dedicat a la Mare de Déu.
Panoràmica de la Muntanya del Carmel
El Carmel ha estat testimoni de molts avatars de la història, va ser un dels objectius preuats de les invasions àrabs, per la càrrega simbòlica del lloc, i protegit durant les Croades, considerat com un punt militarment estratègic. Però, per damunt de tot, el Carmel és una muntanya sagrada per les religions jueva, cristiana i baha'i, els antics essenis, i un lloc que ha influït en el nom d' altres muntanyes del món, com ara el Carmel de Barcelona.
I referent al que representa per al món cristià, els primers monjos Carmelites, des de la seva fundació van anar sempre en augment, tant a la muntanya del Carmel com en altres indrets de Palestina, d' Egipte i de tot l' Orient. Cap al 1150, finalment, un grup de monjos es va organitzar per seguir una vida de contemplació i així neix l' Orde del Carmel, que es va estendre també cap a occident fins arribar a Anglaterra. L' aprovació de l' orde va ser concedida pel papa Honori III, el 1226, i més endavant, el 1274, al segon Concili de Lyon, el papa Gregori X confirmà d' una manera més solemne la fundació de l' orde, sobretot perquè el 16 de juliol de 1251 havia tingut lloc un fet prodigiós: la Mare de Déu es va aparèixer a Sant Simon Stock, d' origen anglès que, segons la tradició, la Verge va entregar-li a Cambridge l' escapulari del Carme, amb un tros de teixit marró propi de l' hàbit carmelita, mentre li deia: "Pren, estimat fill, aquest escapulari del teu Orde, un signe distintiu de la meva confraria. Això és un signe de salut, salvació en el perill, aliança i pau amb tu de sempre i per sempre. Qui mori portant l'escapulari se salvarà".
Sant Simon Stock (1165-1265)
Per tant, la festa litúrgica dedicada a la Mare de Déu del Carme es va establir per al 16 de juliol.
Els carmelites van arribar a Lleida el 1272 i, amb ells, la devoció a la Mare de Déu del Carme. Van construir un convent als afores de la ciutat, a l' inici del camí de Corbins. Allí hi va haver la primera imatge de la Mare de Déu del Carme a Lleida, que presidia el retaule de pedra de l' altar major de l' església del convent. Era una talla de la primeria del segle XIV. Ni el convent ni la imatge es conserven.
Actualment, el Monestir del Cor de Jesús, a la Partida de La Caparrella, alberga una comunitat de Carmelites Descalces. L' actual parròquia del Carme de Lleida va ser saquejada i malmesa durant la guerra civil, va veure desaparèixer les seves imatges antigues, però, un cop reconstruïda i amb una nova imatge de la Mare de Déu, la devoció carmelitana a Lleida continua endavant malgrat els contratemps de la història.
I com a anècdota per concloure, no podem deixar de mencionar que els Carmelites van gaudir, fins als anys 1970, d' una gran popularitat gràcies a l' Aigua del Carme que elaboraven els Carmelites Descalços de Tarragona. Era un remei de tots conegut, que no podia faltar en cap farmaciola no solament domèstica, sinó també d' empreses o col·legis. Com podeu veure, la publicitat del remei anava clarament adreçada a un públic femení.
Diu la tradició que la fòrmula original de l' Aigua del Carme va ser inventada per un insigne químic francès de l' orde dels Carmelites que, el 1611, havia descobert les propietats benèfiques de l'aigua de melissa o tarongina. I també que, inicialment, els carmelites l' oferien com un reconstituent als pelegrins que pujaven al santuari de la Muntanya del Carmel, considerada el jardí de l'antiga Palestina, avui Israel. No només això. Aviat es va estendre la seva fama com a remei eficaç per curar els problemes de l'ànima, la violència o fins i tot el mal humor.
La seva elaboració a Tarragona no va arribar fins al segle XX, en un convent situat en la confluència dels carrers Assalt i August, on l' orde hi va edificar la seva nova casa i església, inaugurada el dia de la festa del Carme el 1897. I el 17 d'abril de 1909 es va autoritzar als Carmelites Descalços de Tarragona a fabricar l'Aigua del Carme o Licor Carmelitano , fruit del destil·lat de més d'una trentena de plantes aromàtiques mediterrànies, que només s'ha arribat a elaborar en sis països, a més del Carmel d' Israel: Holanda, Alemanya, Bèlgica, Àustria, Polònia i Itàlia. L'elixir va aconseguir una popularitat tan gran que poques eren les cases que no tinguessin una d'aquestes ampolletes, com a remei!
Se li atribuïen efectes sedants, antiespasmòdics i eupèptics. Servia igual per recuperar algú d'un desmai com per tranquil·litzar un alterat i tenia fama d'alleujar afeccions i còlics gastrointestinals, fins i tot per combatre l'anorèxia o falta de gana, mal de cap, refredats, ferides, picades d' insectes. Una culleradeta d' Aigua del Carme en una infusió ben calenteta feia miracles.
També hi va haver qui, per intentar recuperar l' ànim amb un xupito de l' elixir dels Carmelites, abusava del licor de 56 graus d'alcohol.
Avui dia, encara que en menor mesura i cal encomanar-la, es ven en farmàcies però en ampolla de plàstic i sense l'encant de l'elaboració dels Pares Carmelites Descalços com en altres temps en què era un fantàstic remei que ho curava tot.
Text: Magdalena Español
Bibliografia:
Joan AMADES: Costumari Català. El curs de l' any. Volum IV: Estiu. Pàg. 504. Salvat Editores, S.A., Barcelona, 1987
Jordi CURCÓ i PUEYO: Fets, costums i llegendes. Editorial Virgiliu & Pagès, S.A., Lleida, 1989
Joan BELLMUNT I FIGUERAS: Calendari tradicional de les comarques de Lleida. Pagès Editors, S L, Tercera edició, març 2003