Menàrguens a El carrer Sant Pere i altres relats, d' Antoni Josa Buchaca

EL CARRER SANT PERE i altres relats, d' ANTONI  JOSA BUCHACA
Imprès a Arts Gràfiques Bobalà, SL
www.bobala.cat
Lleida
Primera edició: juny de 2019
132 pàgines
Coberta i il·lustracions: aquarel·les realitzades per Antoni Josa Buchaca, 2019
Pròleg de Sílvia Subirà Esteve

CAP A MENÀRGUENS:

 

“Des d’ Almenar ”, agafem la N-230 en direcció a Lleida fins a la rotonda de TEALSA. Allí  sortim de la Nacional en direcció a La Portella travessant l' horta. Creuem la sèquia de Pinyana, i tirem sempre endavant fins a La Portella pel Pla de Ratera. Continuem cap a Albesa per la carretera comarcal LP-9221. Allí trencarem a la dreta en direcció a Menàrguens per la LV-9225 (Km 0). I arribats al pla de Santa Creu, lluny albirem la clara silueta de la popular ermita que presideix els camps des d' un punt una mica elevat i vistós. Aquí la gent de Menàrguens es retroba cada dilluns de Pasqua i convida tothom a celebrar la millor diada de la "mona" que us pugueu imaginar. L' Antoni Josa no hi falta cap any i li dedica el seu relat "L' ermita de Santa Creu" (pàg. 99). 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L' AUTOR, ANTONI JOSA BUCHACA:

L' Antoni Josa Buchaca és de Menàrguens, La Noguera. Aquí va néixer el 1949. És llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona i especialista en comerç internacional per l' escola de negocis de la Universitat Politècnica de Madrid. La seva vida laboral ha estat dedicada a l' ensenyament professional en diversos instituts de secundària de Catalunya però els llibres, la divulgació, les recerques sobre la història econòmica de la seva vila natal, amb publicacions de diversos treballs sobre la Sucrera del Segre, la sèquia del Cup i la biografia d' Enric d' Hostalrich i Colomer, Baró de casa Fleix, entre altres, han estat la seva dedicació més apassionant.

Ara, amb El carrer Sant Pere i altres relats, l' Antoni Josa canvia de registre, entra al món de la literatura amb aquests relats que evoquen records de la seva infantesa al carrer Sant Pere de Menàrguens, el carrer de la vila on va néixer i viure fins als vint anys, a Cal Cinto, la casa familiar de la mare.

La llampant coberta del llibre, dibuixada per l' Antoni, vol retre un petit homenatge a la "llauna de sardines", aliment tan senzill com socorregut, que va salvar infinitat de berenars-sopars de les nostres mares i padrines moltes tardes d' estiu.

LA RUTA PER MENÀRGUENS:

 

1- L' Ermita de Santa Creu.

La ruta que us proposem al voltant dels relats d' El carrer Sant Pere comença aquí, a "l' Ermita de Santa Creu", edifici històric d' origen medieval, i el sentit del recorregut per Menàrguens el podeu seguir al gràfic següent.

2- La serra roja.

Tot seguit, la carretera es va atansant al municipi de Menàrguens. Abans d' arribar-hi, contemplem a la nostra dreta el paisatge de "la Garriga", la del "Viatge a la Garriga" (pàg. 53), i tot fent un gir cap a l' esquerra en direcció als turons de les antigues eres, pujant pel carrer de Ponent, allí mateix, davant nostre, s' aixeca encara imponent "La serra roja" (pàg. 63), anomenada així per l' Antoni Josa pel vermell de la seva argila amb la qual, de petit, imitant el pintor local, Josep Sardà, s' havia fet també aprenent de pintor per donar color a les parets enguixades d' algunes cases del seu carrer.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

3- L' era.

Arribats dalt de l' altiplà de les "eres" pel carrer de Ponent, girem a la dreta en direcció al carrer Nou. Allí, encerclada per una tanca metàl·lica, s' hi troba l' actual "era" de cal Cinto, presidida pel gran magatzem de farratges, antic negoci del pare de l' Antoni Josa. Com diu el relat "L' era" (pàg. 33), aquest espai és avui dia "un lloc de trobada i de celebració de la vida familiar, seguint també el propòsit dels nostres pares." (pàg.35)

No lluny d' aquí, queda alguna resta del corral del Valeri, el "fort Pinet" d' uns somnis bèl·lics acabats amb el dolor de les fiblades de "Les vespes" (pàg.29).

  

4- El Carrer Sant Pere.

Baixant pel carrer Nou, arribem a una bifurcació. Per la banda esquerra, entrem a "El Carrer Sant Pere" (pàg. 19), "el carrer costerut amb un pobre paviment d' argila i grava que les fortes tempestes de l' estiu s' emportaven" (pàg. 19). Aquí, al número 17, es trobava l' antiga Cal Cinto, la casa descrita a "El terrat de casa" (pàg.37).  I, una mica més avall, a la mateixa vorera, Cal Calatrec, l' entranyable família veïna, posseïdora del "Gos del Calatrec" (pàg. 25). 

Cada relat del llibre és especial per algun motiu. Aquest ho és sobretot per haver estat el primer, escrit inicialment com a exercici de redacció per a la professora de català de l' EOI, Maricel Valls. Ella, sense sospitar-ho, va despertar i valorar l' esperit creatiu, artístic i literari que un dia s' havia de manifestar. I així va ser com l' Antoni, a partir d' aleshores, va continuar escrivint perquè sí, lliurement va anar estirant el fil dels records, les emocions adormides, amb enorme gratitud i afecte envers la seva família i gent del seu entorn, que anava brollant en forma d' expressió escrita i creixement personal. 

Imatge:

El carrer Sant Pere de Menàrguens amb la façana de Cal Calatrec en primer lloc. Aquarel·la d' Antoni Josa.

5- L' Empit del Vall.

Aquesta gran plaça va ser el centre neuràlgic de la vila amb el forn de pa, el cafè, la superfície on s' aixecava "L' envelat de festa major" (pàg.41) de les festes de setembre. L' ample espai de l' Empit del Vall -segurament una antiga riera- conserva gran part del seu caràcter popular en el qual sobresurt la imponent façana de les Escoles, l' Escola Pública, inclosa a l' Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. I, és clar, l' escola, més que un interessant edifici on s' hi podia produir "El miracle de la combustió" (pàg. 79) i on els mestres aplicaven una disciplina contundent pròpia de l' època, representa un temps inoblidable d' aprenentatge il·lusionat vers el camí de la vida futura amb els altres companys ... 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El pati, tan important com les aules, cobrava vida amb els jocs, el futbol i "La màgia de la pilota" (pàg. 91)....

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

I al costat de les Escoles, a l' inici de l' antic carrer de Buenos Aires, avui traduït com carrer Bons Aires, es troba Cal Galatxo, la casa pairal de la família Josa. Aquí hi va morir "El padrí Galatxo" (pàg. 71), aquí hi havia el garatge d' "El cotxe negre" (pàg.59),  i aquí venia els adobs el pare de l' Antoni quan baixà del mercat de Balaguer amb "Els pantalons del gitano" (pàg. 123).

6- L' Església.

Després de la família i l' Escola, venia l' Església. Aquests eren els tres eixos en què es basava la nostra educació formant una aliança quasi perfecta. A tot arreu manava algú. A doctrina hi  manava un mossèn amb aspecte de voltor. Implacable però sovint arbitrari, cosa que el nen protagonista capta instintivament, és petit però té la consciència. Als relats de l' Antoni Josa veiem hàbilment descrit el conflicte d' un nen que en algun moment pot arribar a definir-se com "L' innocent" (pàg. 55),  que no té la picardia que valoren especialment els grans, però no vol ser acusat injustament ni tampoc perdre els amics. En definitiva, vol ser acceptat, estimat, sentir-se segur, correspost com a casa. I com a l' escola gràcies a ser un nen "aplicat"sense massa esforç. Però les contradiccions d' "El mossèn i els mals pensaments" (pàg.87) no li passen per alt arribant a ser "L' escolanet enrabiat" (pàg.119).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Això sí, l' Església brillava esplendorosa  a "Les festes de Nadal" (pàg. 111) , "Sant Antoni" (pàg. 115), a les processons pel carrer major, Pasqua o el dia de la primera comunió. 

7- El carrer Major amb el Sindicat.

Tots els pobles tenen un carrer Major. Menàrguens també el té i, entre totes les cases, hi destaca "el Sindicat". El relat titulat "La Maria del Sindicat" (pàg. 125) està dedicat a la senyora Maria Josa , persona entranyable i antiga veïna del carrer Sant Pere fins que es va casar. Era de tothom coneguda com "la Maria del Sindicat" perquè ella i el seu marit, José Mas, van estar molt temps portant el seu cafè d' ambient popular, de caire democràtic i progressista, que forma part de la història de Menàrguens.

8- El riu.

La nostra ruta deixa el centre de la vila, travessa "La sèquia"(pàg. 95), que en un gran tram va soterrada,  i per la Carrera va en direcció al riu Segre, "El riu" (pàg. 67), creuat pel seu característic pont, construït el 1900 al servei del tren de l' antiga Sucrera (1901-1962), que elaborava el sucre de remolatxa. 

Des de l' altre marge del riu, des de Térmens, contemplem aquest panorama espectacular.

9- L' Estació del tren de Térmens.

L' estació on les famílies agafaven "El Tren del Llac" (pàg. 75), carregades de provisions i esperit d' aventura, ja no existeix. L' actual estació de ferrocarril de Térmens, actualment dels FGC, ha quedat reduïda a un senzill i pràctic baixador. Hi circulen trens de les línies RL1 i RL2 amb destinació a Balaguer i la Pobla de Segur, passant naturalment per Sellés, com popularment s' anomenava l' actual Cellers. Però, tot i la seva modernitat, aquest tren manté una  excel·lent relació amb el paisatge ple dels contrasts que formen els característics espais naturals de La Noguera. 

 

 

 

 

A l' actual "Estació" de Térmens finalitzem la ruta de El carrer Sant Pere i altres relats que, com es suggereix al mapa de l' inici, ben bé podria començar aquí i, amb bicicleta, acabar a l' ermita de Santa Creu de Menàrguens (trajecte de 5,2 km). És una altra interessant opció, a la inversa, per reviure els mateixos espais dels relats, tal i com els veiem avui dia. L' Antoni Josa ens els descriu minuciosament per escrit com també a través de les aquarel·les realitzades per ell a la classe de pintura de la professora Anna Felip, passades pel filtre del record.

 

El resultat de tot plegat és un treball per gaudir de la lectura, amb un cert aire de document que frega, però, molt de prop la poesia, des del pròleg de Sílvia Subirà fins al final. I com evoca el mateix títol, El carrer Sant Pere, pot ser tot un homenatge de l' Antoni Josa a la vida "al carrer" de la seva infantesa, quan el carrer era un infinit parc de jocs en una societat que, segons com la mirem, la podem veure pobra i trista o immensament rica si tenim en compte que, sense conèixer les teories dels pedagogs Maria Montessori o Célestin Freinet, els nens es podien fabricar els seus propis jocs; alguns, producte de la tradició, i altres, els feien tot imitant el món dels adults, amb la presència encara visible de la guerra recent. El carrer va posar a la seva disposició tots els materials que ofereix la natura, on la llibertat era possible, despertant habilitats, la creativitat i la fantasia. Els amics també voltaven pel carrer, i sorgien colles pel plaer de formar part d' algun grup per experimentar i aprendre els uns dels altres, encara que alguna vegada se' n pogués sortir picat per les vespes. I és que el carrer també ens posava a prova per més que fos un espai envoltat per l' afecte de la família, els veïns, i tants altres personatges únics que ens van ensenyar a ser les persones que som. 

Text i fotos: Magda Español Raidó