LLEIDA a Dues dones, de Montse Sanjuan

 

DUES DONES, de Montse Sanjuan

Pagès Editors, SL. Lleida

Col·lecció Lo Marraco 363

Primera edició: febrer de 2020

246 pàgs.

 

 

 

 

 

ENS VEIEM A LA CIUTAT DE LLEIDA:

 

Per realitzar la nostra ruta, podem baixar “Des d’ Almenar” a Lleida per la N-230, la carretera de tota la vida, però ara el tram de l' "Autovia de la Ribagorza", l' A-14, retalla el trajecte Almenar-Lleida de mitja hora a uns vuit minuts, amb sortida a l' Aeroport d' Alguaire. El canvi ha significat, a més de la millora en el temps i la seguretat viària, una nova dimensió a través del paisatge de l' altiplà.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Montse Sanjuan Oriol (Lleida, 1956) és l' autora de la novel·la històrica Dues dones, ambientada a Lleida en la dura i negra postguerra, quan els vencedors van agafar el fil de la història donant una resposta contundent als perdedors. Un gest destinat a erradicar el "mal" a tota costa i salvar la Pàtria. 

Montse Sanjuan és llicenciada en Ciències de la Informació (UAB) i en Filologia Hispànica (UNED). Periodista de professió, va formar part de l'equip de la revista lleidatana La Boira (1979). S' ha dedicat també a la docència com a ensenyant de llengua i literatura. És l'autora del bloc Llibres llegits i per llegir des de l'any 2006. Ha publicat relats en diferents medis i va participar en els reculls de relats 365 contes, un any de contes i Assassins de Ponent

Al març del 2014 va publicar la seva primera novel·la negra, La sergent Anna Grimm, a la que han seguit El misteri del bressol buit Anna Grimm, memòria mortal, ambientades a la Lleida actual. És, per tant, una de les narradores que més ha contribuït a fer de les terres i la ciutat de Lleida un interessant espai literari. A Dues dones, és la Lleida de 1940, devastada pels efectes de la recent guerra civil. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La fotografia superior, extreta del llibre Lleida desapareguda, de Joan Torné i Sandro Machetti, editada per Editorial Efadós i La Paeria de Lleida, ens mostra una imatge d' aquell any, amb el Pont Vell en obres, malmès a causa dels bombardeigs de 1937 i per ser volat després pels republicans, per intentar frenar el pas de les tropes franquistes. La guerra s' ha acabat però els seus efectes són ben visibles, les presons, plenes a vessar i les execucions al cementiri, diàries.

Sens dubte, el passat històric de la ciutat de Lleida ha despertat l' interès i inquietud en alguns dels seus escriptors i artistes locals per la magnitud dels fets que hi van tenir lloc. A Dues donesMontse Sanjuan ens situa dins d' una història humana, molt propera i freqüent a tantes famílies lleidatanes, amb la riquesa dels detalls quotidians que proporciona el coneixement, tant dels fets narrats com dels espais clau . 

 

DUES DONES, LA NOVEL·LA:

La novel·la ens trasllada a l' any 1940 i ens presenta dues protagonistes, la Genoveva, que viu prop de Tremp, al Pallars, i la Natàlia, nascuda a un poblet d' Osca per on passa el riu Alcanadre -podria ser Ballobar-  i establerta al carrer de La Palma, a Lleida, amb el seu marit i quatre fills. Un fet comú les uneix, són dues mares amb els fills solters a la presó provincial de Lleida. La Genoveva baixa a la capital amb un camió per intentar veure el seu fill Jordi, mestre de vocació, o saber alguna cosa d' ell. No aconsegueix l' objectiu de veure'l, només sap que conserva la vida. I se' n torna cap a casa, enfonsada de desesperació, convençuda que és innocent.

A Lleida hi viu la Natàlia, que té a la presó el seu fill Emili, també mestre de vocació, condemnat a una mort que sembla imminent. Els dos joves, republicans convençuts, es coneixen a la presó, on malviuen en unes condicions infrahumanes. I les seves respectives mares, les dues dones, es comunicaran a través de les cartes que aconsegueixen enviar-se malgrat els controls, s' ajudaran en tot el possible i viuran una realitat dura que demostra una fortalesa d' esperit que no les deixa abatre, encara que han conegut de prop els límits que una persona pot suportar i ens ensenyen que l’ amistat i la solidaritat entre les persones pot ajudar a superar grans obstacles de la vida.

 

Dues dones té una estructura molt marcada. Està dividida en quatre parts desiguals i un epíleg. Comença quan la guerra ja s' ha acabat i la protagonista ha d' anar l' endemà a fer una visita a la presó de Lleida. Per tant la narració no presenta els fets d' una manera lineal, sinó que l' escriptora ens els avança o mira al passat recent, dirigeix el fil narratiu i manté la intriga durant la lectura.

La primera part la formen dinou capítols que presenten les vides diferents de les dues dones protagonistes, narrades en tercera persona, que sense conèixer-se  viuen les fosques conseqüències de la guerra civil sobre les seves famílies. No hi falta una mirada retrospectiva als temps anteriors, durant la República, en què encaraven la vida amb un cert idealisme vers un futur millor que es veu brutalment trencat per la guerra i la repressió que pateixen directament. La segona part, formada pel capítol 20, ens endinsa en el contingut de les primeres cartes que s' envien la Natàlia des de Lleida i la Geno des de Palau de Tremp, cadascuna amb la seva parla característica, entre finals de 1940 i abril de 1941. La tercera part la formen set capítols més en què es mostra l' ambient de la castigada ciutat en els primers temps de postguerra, amb la por, la violència, la clandestinitat, la vigilància dels delators, la lluita per sobreviure en l' escassetat, i els fills tancats sense poder recórrer a cap altra justícia. La Natàlia haurà de viure, a més, la malaltia i la mort del Manuel, el seu marit. La quarta part, capítol 28, torna a estar protagonitzada per les cartes que s' intercanvien la Geno i la Natàlia, cada vegada més distanciades, que enriqueixen el text narratiu amb el canvi de registre lingüístic propi de les cartes, amb trets de la parla del Pallars, gran quantitat de detalls quotidians i, fins i tot, les seves valoracions, inquietuds i pensaments, que imaginem difícils d' expressar. Finalment, l' epíleg té lloc al juliol de 1946 quan, a més de la guerra civil tan recent, ha finalitzat la guerra d' Europa. Els temps  giren al voltant de la decepció i resignació, la "nova normalitat", com es diu ara, amb el Jordi a l' exili, l' Emili surt viu de la presó, amb el cos destrossat,  però la vida no s' atura, i l' haver conviscut en moments de tant dolor ha creat uns lligams d' amistat, d' amor, que els mantenen vius. Ara es reuneixen per celebrar el casament de la filla de la Geno,  i el plaer de retrobar-se, de passar una estona junts, és el millor del món.

 

De manera simultània, Dues dones retrata com es vivia aleshores als pobles de l' entorn i a la ciutat de Lleida. L' ambientació de l’ obra és un document, una recerca interessant. Montse Sanjuan demostra que ha conegut a fons els espais descrits i les persones que l' han situat en els fets. Personatges com els de la novel·la han existit, han passat els anys i han anat marxant però donar a conèixer el que van viure contribueix a dignificar la seva memòria.

 

COMENÇA LA RUTA DE DUES DONES PER LLEIDA:

1- L' antiga carretera de Barcelona. Avinguda Tarradellas. 

Abans d' entrar a Lleida, la Genoveva passa amb el camió "per davant del cementiri, espectador forçat de massa morts sense judici i sense pietat." (pàg. 31) i no pot apartar la mirada del lloc on hi podia estar enterrat el seu fill, com tants altres, però el seu objectiu era arribar fins a la presó. El camió entra a Lleida per la vella carretera de Barcelona, de la qual encara en resta un tram intacte, vorejat per una filera de plataners altíssims. Un trosset supervivent del passat. Al final, comença l' avinguda Tarradellas totalment modificada.

 

2- Cappont. Els Camps Elisis. El Segre: PUNT DE TROBADA, INICI DE LA RUTA.

La Genoveva va baixar del camió al marge esquerre del riu Segre, davant dels Camps Elisis, punt que, des de l' abril de 1938 fins al final,  havia quedat a la part republicana. Trobà el Pont Vell derruït. Al seu voltant munts de runes, una calamitat encara visible. Va haver de creuar a l' altre cantó, mig morta de por, per un pont provisional, veient a dalt el "Castell", utilitzat aleshores com a presó o camp de concentració de presoners.  

https://quinalafem.blogspot.com/2017/04/1675-el-pont-vell-de-guerra-i-postguerra.html

Imatge d' un primer pont de barques per comunicar les dos marges del Segre com el que es descriu a la novel·la .

 

3- Carrer Cavallers amunt: 

La Genoveva va cap al carrer Cavallers sense perdre temps, directa al seu únic objectiu: la presó. Durant el trajecte (pàg. 32), observa i pensa en els seus records. Veu desolació al seu voltant però també bullici, activitat i ambient de postguerra. Li criden especialment l' atenció el grup de joves que marxaven entonant el "Cara al Sol", l'himne de la Falange Española de las JONS compost l'any 1936 per José Antonio Primo de Rivera, el poeta Agustín de Foxá i altres. I li ve al pensament el record bonic de la seva estada a Lleida amb el seu marit, de nuvis, completament enamorats. Recorda els balls a La Paloma, Societat Coral que es trobava al carrer Cardenal Remolins, i que poc després del viatge va saber que estava embarassada del seu fill Jordi, el que ara era a la presó. Però desconeix altres històries lligades al carrer Cavallers.

 

 

 

 

Aquí es troba l' oratori dels Dolors, de la congregació de Nostra Senyora dels Dolors de Lleida, fundada l'any 1717. És aquí on van portar l' Emili, el fill de la Natàlia -l' altra dona protagonista- quan, ferit al front d' Aragó, ve a amagar-se a casa, fins que és detingut violentament una matinada perquè algú el va delatar. El seu pare, el Manuel, va saber que "l' havien portat al Seminari Vell, un dels centres de detenció de la ciutat -va ser enderrocat als anys cinquanta per construir-hi un bloc de cases- , i que l' havien interrogat a l' oratori dels Dolors" (pàg.80). Després el tanquen a la Model de Barcelona per la seva feina feta al sindicat llibertari de la CNT -es trobava al carrer Anselm Clavé- i al març de 1940, l' any següent de la seva detenció, el traslladen a la presó de Lleida.

Al carrer Cavallers es troba també l' històric edifici del Roser, la seu del Convent de Predicadors de l'orde dels Dominics, construït el 1669. Després de la desamortització de 1835, va passar a ser propietat de l'Estat, que en va cedir l'ús a la ciutat de Lleida. 

A partir del 1841 allotjà l'Institut de Segon Ensenyament, i el 1842 l'Escola Normal de Lleida. Més tard es convertí en el Museu Arqueològic, després el Museu d'Art Jaume Morera. Va ser seu del Cercle de Belles Arts de Lleida, de l'Orfeó Lleidatà, de l'Estudi General de Lleida (estudis universitaris) i des de l' any 1970, hi va haver l'Arxiu- Biblioteca Pública Provincial. A partir del 1986, s'hi encabí l'Escola Municipal de Belles Arts.  Avui dia és un Parador de turisme d' elit  de la xarxa estatal  Paradores de Turismo de España, S.A., amb poca connexió amb la vida de la ciutat.

Aquí havia estudiat el batxillerat l' Emili, el fill de la Natàlia i el Manuel, que després es va fer mestre a l' Escola Normal masculina, llavors situada a la Rambla d’Aragó, a l'actual edifici dels Serveis Territorials de Cultura.

Fins al 30 d’octubre de 1931, l' Escola Normal femenina va estar al carrer Cavallers a la seu del CEIP Cervantes. Després passà també a la rambla d' Aragó.

4- Mercat del Pla:

El Mercat municipal del Pla és un notable edifici modernista projectat per l’ arquitecte lleidatà Joaquim Porqueras, construït el 1922. En la seva execució hi va tenir un paper important l’ arquitecte municipal Francesc de Paula Morera i Gatell, que en va assumir la direcció. Al seu costat hi va haver el quarter de Cavalleria, utilitzat també com a presó a la postguerra, després enderrocat per construir-hi habitatges socials. El Mercat del Pla, avui dia tancat, és un bé cultural d’ interès local, d’acord amb la Llei de Patrimoni Cultural Català de la Generalitat de Catalunya.

Aquí el Manuel hi trobà una feina de mosso. Més endavant serà propietari d' una parada de peix i tindrà el seu propi ajudant, el Joanet. La seva clientela la formen bàsicament capellans del bisbat i militars, com el capità Henar de Covarrubias, home poderós que serà clau per poder aconseguir, amb tacte i paciència, que a l' Emili li fos aplaçada la seva execució, fins aconseguir l' indult.

 

 

 

 

5- La presó provincial de Lleida: 

La zona on es va construir, el 1895, havia estat el punt d' entrada a la ciutat des de Montagut, Vallcalent i Torres de Sanui. Tot va canviar quan l’últim terç del segle XIX es va enderrocar la muralla i el portal de Boters, es va obrir la rambla d’Aragó, el nou eixample, i a l’extrem del passeig s'hi va construir  la presó provincial. Joan Sagués San José ho explica al llibre Ciutadania. Amb el temps, l' edifici de la presó quedà atrapat en ple centre urbà. Tot i ser fins a la República un  centre preventori judicial, o presó preventiva, a partir de 1938 hi van passar milers de presoners de guerra i de detinguts per la repressió política que hi van viure amuntegats. Segons la historiadora Mercè Barallat, entre 1938 i 1945 es van aplicar 558 penes capitals, les execucions es feien al cementiri, i 169 persones van morir a la presó a causa de les pèssimes condicions de vida. La construcció d’ una nova presó provincial, als afores de la ciutat, va permetre l’ enderrocament de l’ antiga l’ any 1967.

Aquí, mentre l' Emili encara està tancat a les golfes ferit de guerra, i Lleida és ocupada pels nacionals, hi tanquen en primer lloc la Natàlia, llevadora professional, ara denunciada per algú de practicar avortaments. Passades sis setmanes, la deixen lliure.

I després, a la presó es coneixen el Jordi de Palau de Tremp, capturat al front del Pallars, i l' Emili de Lleida, mestres republicans, admiradors de l' Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia basada en el lliure pensament, la pràctica de la coeducació, l' obertura de l'escola a les dinàmiques de la vida social i laboral, amb l'organització d'activitats de descoberta del medi natural. Tant el Jordi com l' Emili, convençuts que l' educació podia millorar el món, havien passat a ser antifranquistes, persones perilloses que mereixien la pena de mort.

 

Al lloc que ocupava l' antiga presó s' hi construí la Delegació d' Economia i Hisenda el 1970. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

    

 

6- Carrer de La Palma: 

 

La família de la Natàlia i el Manuel viu a la banda baixa del popular carrer de La Palma, un carrer costerut a tan sols uns minuts de la plaça de l' Ereta cap al Mercat del Pla, on treballa el Manuel. La Natàlia, en canvi, fa de llevadora a l' Hospital Provincial durant la República i, a la postguerra, a les cases on és demanada, ja que per motius polítics, malgrat ser una professional qualificada, perd el lloc de treball. Viuen al quart pis d' una casa que té les escales molt dretes, dos balcons amb geranis i unes golfes on amaguen un temps el fill ferit. Per això viuran "marcats". Entre les veïnes, són mencionades la Milagros i la Juliana, possiblement delatora.

 

 

 

 

A la imatge veiem el nou edifici de LleidaJove, de la Regidoria de Juventut de La Paeria, al nº 6 del carrer La Palma. Aquesta part baixa del carrer queda prop de la Catedral, de l' antic Hospital de Santa Maria, seu de l' IEI (Institut d' Estudis Ilerdencs), que fins a l'any 1935 havia acollit el Museu d'Art de Lleida amb els fons del Museu Arqueològic del Seminari i els fons de pintura del Museu Morera. Durant la Guerra Civil, convertit l' edifici en Museu del Poble, passà a ser gestionat per la Comissaria de Cultura de la Generalitat a Lleida. I a l' altre costat, a l' avinguda Blondel, hi havia el Liceu Escolar, fundat l'any 1906 per la parella de mestres Frederic Godàs Legido i Victorina Vila Badia, que seguia el model pedagògic de l' Escola Moderna. Hi  havien estudiat molts amics de l' Emili, que es trobava al front d' Aragó durant els bombardeigs del 2 de novembre de 1937 a quarts de quatre de la tarda. Hi moriren prop d'una quarantena de nens i uns quants dels professors.

El Liceu Escolar abans i després dels bombardeigs de novembre del 1937: els signes de la façana parlen sols.


El 2006 l'Ajuntament de Lleida instal·là, davant mateix de l'indret on s'ubicava el Liceu, una escultura feta de planxa de metall, el mateix material dels embolcalls de les bombes, titulada Memòria, Dignitat i Vida, obra de l' escultor contemporani Agustí Ortega Bragado (Madrid, 1973), que representa una figura humana que cau a terra.

7- Carrer Major, Cinema Cataluña, cafè Rialto:

I tornem en direcció al carrer Major per la vorera de l' antic cine Viñes. Donem un cop d' ull davant, a l' edifici de l' antic Casal de la Joventut Republicana, de 1919, protegit també com a bé cultural d'interès local.  Després de la guerra va ser confiscat per l'estat i transformat en caserna de la Guàrdia Civil. Avui dia és seu de Cultura de la Paeria (Regidoria de Ciutat i Cultura).

I ja som al carrer Major, el carrer més antic de la ciutat actual. Més que un carrer, un eix de vianants des del seu origen, ja que és un fragment de la romana Via Augusta que travessava Ilerda de nord a sud. Al llarg d’ aquest eix, hi ha un bon nombre de construccions remarcables des del punt de vista històric i artístic, com  el Peu del Romeu, el Casino, o la Paeria, però a més, ha estat sempre un lloc per sortir a passejar, per trobar gent amb l' atractiu dels seus comerços i serveis, encara que molts d' ells no hagin perdurat en el temps, com és el cas del desaparegut cine Cataluña, on el Manuel hi feia d' acomodador per treure' s un sobresou, o el popular cafè Rialto, al nº 9 del carrer Major.

 

Travessem la plaça de la Paeria i, com va fer la Natàlia, ens adrecem als porxos de Dalt, passat el Teatre Principal. En aquest entorn , el "rovell de l' ou" de la ciutat, imaginem que en un gran pis, hi viu el capità Henar de Covarrubias, pare de tres filles. La seva esposa, a punt d' infantar l' esperat "varón" amb alguna complicació, necessita els serveis d' una bona llevadora i aquesta serà la Natàlia, de la què li han donat bones referències. Ella, sense cap presumpció, compleix amb el seu deure el millor que pot, i queda contenta de poder tornar el favor, ja que sap que el capità, client del Manuel al Mercat,  va intervenir i aconseguí que deroguessin la sentència de l' Emili i no fos afusellat. 

Sortim a la Plaça de Sant Joan, que va experimentar canvis urbanístics notables deguts en gran part als bombardeigs. I aquí finalitzem la nostra ruta de Dues dones.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Som al 1940. Després de l' interval viscut, cal reconstruir, reorganitzar la vida i mirar endavant, malgrat tot.

Bona ruta i bona lectura de Dues dones!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Text: Magda Español Raidó

Documents consultats:

 

Mercè BARALLAT BARÉS: La repressió a la postguerra civil a Lleida (1938 -1945), Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1991, Barcelona

Joan Sagués San José, Conxita Mir Curcó, Jaume Barrull Pelegrí: Ciutadania, espai urbà i memòria a la Lleida del segle xx, editat per Pagès Editors, S.L. i Ateneu Popular de Ponent, Lleida 2009

file:///C:/Users/usuari/Downloads/CIUTADANIA_espai_urba_Lleida%20(7).pdf

Josep VARELA I SERRA: L’Escola Normal de Lleida al segle XX: el problema dels edificis i el drama de les persones.  Shikar. Revista del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià • núm. 4 | 2017

https://www.segre.com/noticies/lleida/2018/04/03/lerida_sang_foc_43122_1092.html

https://www.segre.com/noticies/opinio/col_laboracio/2018/04/06/presons_camps_concentracio_franquistes_lleida_43354_1126.html