L' Espluga de Francolí a EL CAMÍ DE LES AIGÜES,

de Carme Martí

EL CAMÍ DE LES AIGÜES, de CARME MARTÍ

Edició d' Ara Llibres, sccl . Barcelona

http://www.arallibres.cat/ca/cataleg/1/1148/el-cami-de-les-aigues

Equip editorial SOM Ara Llibres www.som.cat

Amsterdam Llibres

Primera edició: octubre del 2017 (562 pàgines)

 

Carme Martí (Montblanc, 1972) es va donar a conèixer amb Un cel de plom (2012), novel·la que recull els records de Neus Català (Els Guiamets, Priorat, 1915), supervivent del camp d'extermini de Ravensbrück, contats amb gran estil, rigor i sensibilitat.

A El Camí de les Aigües (2017), la seva segona novel·la, Carme Martí ens regala un nou homenatge a les dones, principalment a les que, tot i la seva modèstia i naturalitat, a més d' afrontar amb valor el seu destí, tenen el do de la generositat amb tothom del seu entorn familiar i social.  El Camí de les Aigües recull sobretot les vivències de la Maria Badia, nascuda a L' Espluga de Francolí el 8 de desembre del 1911 en una família pagesa. Des de ben joveneta fa de mainadera, després va a servir a Reus. L'atzar la du també a servir a Barcelona i, amb el seu afany d' aprendre, aprofitarà les oportunitats que li ofereix la ciutat per assistir a les classes de cuina del famós xef i mestre Josep Rondissoni a l' Institut de Cultura de la Dona Espai Francesca Bonnemaison, institució vinculada a la Mancomunitat. La Maria Badia arribarà a ser una cuinera valorada, a més d' una gran dona, que viurà amb dignitat els esdeveniments històrics del segle XX.

                                               

                                               

                                              

 

 

        Espai Francesca Bonnemaison de la Diputació de Barcelona                                                   El llegat Rondissoni, de Manel Guirado. Ara llibres

La vida de la Maria Badia a El Camí de les Aigües no queda, però, únicament projectada en el passat: l' autora, Carme Martí,  la va presentant entrellaçada amb la vida fosca de la Laura, a la Barcelona actual,  de la què, a poc a poc, n' anirem descobrint la seva dimensió humana, alhora que la seva relació amb la cuinera de l' Espluga. 

I els escenaris de la nostra novel·la ? Hem parlat de Barcelona, la dels temps anteriors a la guerra civil, l' immediata postguerra  i, per il·lustrar el drama de la Laura, la Barcelona actual amb el mar de Sitges tan a prop.

L' acció ens convida també a passejar per la Reus modernista, on la Maria coneix el primer amor, el Miquel. Veiem la terrassa de la casa Miró, la casa de l' alcalde Jaume Planas, la casa  Navàs entre altres. Però en el nostre passeig literari, ens centrarem a l' Espluga de Francolí, en escenaris com el Museu de la Vida Rural, antiga casa pairal de la família Carulla, el Passeig Canyelles (dedicat a l' advocat i senador tarragoní Joan Cañellas), la Plaça de l' Església, els barris d' El Capuig i de la Font Major, la Font Baixa, les Masies, l' Alberg Jaume I, Vil·la Engràcia, fins a l' Hostal Fonoll de Poblet. I per damunt de tot, no podem perdre de vista el Camí de les Aigües, el camí que puja als balnearis, a les fonts d'aigües ferruginoses de virtuts curatives que van atreure tants "aigüistes", escenari de fets històrics, i que la Maria va recórrer a peu tantes vegades en temps i circumstàncies tan diferents, com si el camí fos imatge de la seva pròpia vida. El recorre per primera vegada amb la seva mare un dia clar de maig, després d' haver fet la comunió. La mare li diu: " Maria, aquest és el camí de les Aigües i porta a Les Masies" (pàg.68). I d' aquí, el títol d' aquest interessant llibre.

 

ARRIBEM A L' ESPLUGA DE FRANCOLÍ:

 

"Des d’ Almenar", hem pres la N-230 en direcció a Lleida. Després, hem agafat la N-240 fins a L' Espluga de Francolí. Viatjarem amb cotxe per poder desplaçar-nos en menys temps i més comoditat fins als llocs més allunyats de la vila, Les Masies. El centre, però, el recorrerem a peu.

L' ESTACIÓ:

Entrem a L' Espluga per la primera sortida de la N-240, trenquem a la dreta, pel costat del Celler Cooperatiu i, per una estreta carretera, fem cap de seguida a l' estació del ferrocarril de la línia Lleida-Tarragona, a l'altra banda del riu Francolí. Aparquem el cotxe. 

El ferrocarril , al nord del nucli urbà, arribà a l’Espluga de Francolí el 26 de juny de 1865 amb el perllongament de la línia des de Montblanc. El 1879 arribà a Lleida. El 1884 passà a formar part de la "Compañía de los Caminos de Hierro del Norte" i el 1941, de RENFE. Durant els anys 1970, es va modificar la disposició de vies i andanes, es va conservar l’ antic edifici de viatgers, això sí, amb una nova marquesina a l’ andana principal. El 2005 l’ estació passà a formar part d’ adif.

A El Camí de les Aigües, l' estació del tren és l' element que vincula la vila de l' Espluga amb l' exterior. La Maria Badia puja al tren per primera vegada als quinze anys, quan va amb la seva mare a Barcelona, a visitar el doctor Pous. Més endavant la durà a Reus i a Barcelona a servir a les cases dels senyors. Era important la parada a Montblanc, on s' hi podien comprar les famoses coques.

Des d' aquí ja gaudim de la primera impressió de L' Espluga.

"Des de l' estació, la vista de l' Espluga li va semblar, com no li havia passat mai, una postal bonica." (pàg. 182)

 

 

 

             L' Espluga vista des de l' Estació. A la dreta, el camí que du als horts i al Portal de la Font Major, després de creuar el riu Francolí.

 

 

Abans de la guerra, a l' Estació hi arribaven els estiuejants que anaven "a les aigües". Amb la guerra tot va canviar: comiats de joves que marxaven al front  "amb somriures i llàgrimes retingudes" (pàg. 273). I a la postguerra, quan la Maria es casa amb el Paulino, el tren els durà a Barcelona de viatge de noces. Porten una maleta i un cistell ple de menjar.

Des d' aquí, tenim molt a prop el monumental Celler Cooperatiu de L' Espluga, "la catedral del vi, en paraules de Guimerà", un edifici modernista projectat el 1912 per Lluís Domènech i Montaner, que estiuejava a L' Espluga amb la seva nombrosa família (pàg. 458). Va ser construït  l'any 1913 pel seu fill, també arquitecte, Pere Domènech i Roura. La seva visita és interessant i un bon motiu per tornar a l' Espluga.

Prenem el cotxe, baixem per l' antic camí dels horts que, des de l' Estació, duia al Portal  i al desaparegut barri de la Font Major. 

BARRI DE LA FONT MAJOR. FONT I ANTIC SAFAREIG:

El barri de la Font Major, entre el Francolí i la vila, força populós al començament del segle XX, on neix la Maria Badia, és avui dia pràcticament despoblat. El barri, a baix, proper de la Font Major, va esclatar cap al final de la guerra, l' 1 de gener del 1939, durant el bombardeig dels avions alemanys sobre la població ocupada pel bàndol republicà, ja que a la cova hi havien destinat el polvorí. Per tant, el barri sencer va quedar ensorrat, a més de trenta cases més del Capuig, i algunes del Castell que van quedar molt malmeses. Prop de la casa natal de la Maria, hi havia el safareig públic, que es conserva i llueix encara al naixement del riu Francolí , amb l' arcada de pedra (pàg. 45). Tota la infantesa i joventut l' havia viscut aquí. A prop, hi ha el safareig on s' anava a rentar la roba fins que, als anys seixanta, es va instal·lar l' aigua corrent a les cases.

LA FONT BAIXA

Es troba a l' Avinguda Catalunya, construïda l'any 1852 al mateix lloc on ja hi havia una font des de l'època medieval. La Font Baixa està dins un gran mur semicircular de pedra i consta de 17 canelles, una per cada lletra del nom de la vila, que originalment eren de bronze però van ser robades i substituïdes per les actuals, de ferro. El coronament no es va realitzar fins l'any 1954. La barana de forja que tanca la plaça és obra del ferrer local, Ramon Martí Martí, Biel.

La Maria recorda l' ambient de festa major en aquest indret, l' estiu en què torna de Barcelona sense haver pogut oblidar el Miquel:

"Feia pocs dies que havia arribat quan es va celebrar la festa major, la festa en què els rics semblaven més rics i els pobres no tan pobres, que deia la mare. Eren dies de retorn per als que vivien fora i de tenir convidats a casa. S' anava mudat a missa, després d' haver deixat preparat un dinar de celebració. Es feia el vermut popular de la Font Baixa i es dinava tard amb les famílies reunides, que allargaven la sobretaula." (pàg. 214)

Al final, la Maria, ja molt gran i vídua del Paulino, un dia retroba el Miquel a l' Espluga i el seu passeig  per la vila acaba aquí, a les fonts, amb "el so de l' aigua com a melodia de comiat" (pàg.507). Des d' aquí, la Maria torna cap a casa. "El camí fins al Capuig era costerut".

Nosaltres deixem el nostre vehicle a l' Avinguda Catalunya i pugem a peu cap al Capuig, pel carrer Ametllers, més planer, o turó amunt fins dalt al mirador.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

           

 

 

                                                   La Font Baixa

EL CAPUIG

El Capuig forma part del casc més antic, l' origen de la vila, l' anomenada "Espluga Sobirana" o alta, on hi va existir el castell medieval, fortalesa del temps de les invasions sarraïnes. La Maria viu al carrer Penitents, número 39. És la casa del fons del carrer.

 

 

                                                         

                                                     Carrer Penitents

En casar-se amb el Paulino, la Maria va a viure al carrer Capuig , a casa dels sogres. I l' any 1969, quan s' havia de casar el fill, van construir  una casa nova al corral que donava al carrer  Penitents, on hi viuen el fill, la jove , hi han viscut les nétes i , finalment, ella mateixa, ja vídua. 

Des d' aquí, ens enfilarem amunt, fins al carrer Bellavista per seure en un pedrís com fa la Maria amb la seva néta Cristina. Des d' aquí es veia la bòbila on treballava el Trini, l' hort del Paulino i, a baix, l' hort del barri de la Font Major, a tocar de la famosa cova, on per Nadal es representa el pessebre vivent.

El Paulino ha estat el company de tota una vida, amb ell formà una família amb dos fills. La seva mort l' omple de tristor, però a través de la cuina i les seves netes troba la manera de tirar endavant.

Un dia d' estiu, aprofitant que els joves són de vacances, la Maria comença a escriure les receptes de cuina que ha elaborat tantes vegades, sobretot les del seu mestre Josep Rondissoni. I el seu pensament lliure recorda el Miquel, el primer amor de quan servia a Reus, l' enamorament, la il·lusió i la forma estranya en què es va trencar la relació. Un trencament dolorós que va quedar suspès.

 

 

 

 

 

Anirem cap al carrer del Capuig, on hi dóna la "casa vella". Quina serà la seva casa?.. I anem baixant en direcció a la Plaça de les Esglésies pel carrer de  les Parres i carrer de Sant Miquel. 

                                La Plaça amb les dues esglésies de Sant Miquel: la Vella, dels segles XIII-XIV,  i la Nova, del segle XIX.

PLAÇA DE L' ESGLÉSIA DE L' ESPLUGA

Era l' any 1926. La Maria cuidava quatre nens de cal Pau Sastre. Amb un d' ells, el Manolo, va presenciar l' arribada del rei Alfons XIII, que anava al monestir de Poblet "però primer parava a la plaça de l' Església de l' Espluga, que va omplir-se de gom a gom". El rei va entrar amb un cotxe descobert.

"Es va posar dempeus, i aleshores el Manolo va prémer la mà de la Maria.

-I això és el rei?- va preguntar en veu alta.

Ella va fer que sí amb el cap, i el nen, decebut, va afegir:

-Però si és més maco el meu pare!" (pàg. 98)

No lluny d' aquí, a la plaça de l' Ajuntament, uns anys després, el 14 d' abril de 1931, l' alcalde, el pastisser Gamell, va proclamar la República Catalana. Tothom cridava "Visca la República!", celebrant la proclamació que Lluís Companys havia fet a l' Ajuntament de Barcelona i en Macià al palau de la Generalitat de Barcelona. Aquell dia, la Maria havia fet un gran "braç de gitano" que, per sempre més, seria el pastís de la República.

                                                    Ajuntament de L' Espluga de Francolí

I després de la guerra, un dissabte d' abril del 1941 a les set del matí, la Maria i el Paulino es casen a l' Església Nova. Només conviden la família de casa i un amic de cadascú. Per a l' ocasió ha torrat ametlles i fa rosetes típiques de l' Espluga, semblants als bunyols, però fetes amb el mànec de ferro amb forma de flor. El pare hi afegeix una petita garrafa de moscatell per celebrar-ho.

                                                        Les típiques rosetes 

A la mateixa Església Vella, el 1969 es casa el fill amb l' Elena, una noia d' Almeria i,  un any després, la filla amb el Ramon, un noi de Montblanc, nét de la senyora que venia les famoses coques a l' Estació, coques que la Maria havia comprat tantes vegades.

 

LA FONDA GARRELL, AVUI DIA "L' OCELL FRANCOLÍ": 

Ja als anys seixanta, els fills festegen i tenen la il·lusió de casar-se. Era llei de vida. La Maria feia els seus canelons a la Fonda Garrell, la mateixa fonda on van celebrar els convits de les bodes dels dos fills. Tiren "la casa per la finestra" per superar les penúries de la postguerra . Al final del dinar, la Maria fa el gest sorprenent de fumar un Ducados tot recordant moments de la guerra viscuts a l' hospital de sang.

Un cop la Maria es queda vídua, torna a cuinar els seus canelons a la Fonda del Passeig de Canyellas, 2. http://www.ocellfrancoli.com/ .La recepta la trobareu al llibre!

 

 

 

 

 

 

 

Aquí precisament, el Miquel, l' antic enamorat de Reus, hi ve un dia a dinar. Hi menja els famosos canelons de la Maria, que ja té setanta-sis anys i en fa disset que és vídua del Paulino. Caminen junts fins al Museu de la Vida Rural, per l' antiga Carretera de Montblanc.

MUSEU DE LA VIDA RURAL
El Museu ocupa la casa pairal dels senyors Carulla, on la família hi va tenir la seva farmàcia des del 1690. En aquesta casa, la Maria Badia hi va fer de mainadera i va establir un lligam de respecte afectuós amb la senyora Montserrat Canals, que sempre la va estimar i la va ajudar, tant a l' Espluga com a Barcelona, on també hi tenien casa. Avui dia, el Museu de la Vida Rural forma part de la Fundació Carulla. El fundador va ser el Lluís Carulla, fill de la senyora Montserrat. 

I el Miquel, a finals dels anys 80, va a L' Espluga amb la intenció de fer donació al Museu del seu banc i les eines de fuster per quan decidís jubilar-se del tot. No esperava trobar-se amb la seva primera xicota, la Maria.

 

 

 

 

I des del pàrquing del Museu, tots dos, amb el cotxe del Miquel, aniran a donar un tomb fins a Les Masies però passant per Poblet . Els acompanyem!

 

 

Des de la carretera, ja veiem les muralles del Monestir, ens apropem. Baixem davant l' Hostal Fonoll. Caminem en direcció a l' església i, com ells, entrem i seiem en un banc en silenci. 

 

 

 

 

 

 

Després anem cap al complex anomenat Les Masies, originat al final del segle XIX vora unes fonts d'aigües ferruginoses: la Font del Ferro i la Font de la Magnèsia. Entrem a l' aparcament de Vil·la Engràcia. Caminem cap a la balustrada. La Maria explica al Miquel que allí, a Vil·la Engràcia, s' hi va organitzar l’ hospital de sang. Ella hi cuinà el "ranxo" per als soldats. Allí, al bell mig del saló on prenen el cafè, encara veu el mateix piano i el terra original. Avui dia és un hotel amb apartaments rurals de l' empresa Sercotel,  https://ca.villaengracia.com/

 

 

 

 

 

 

Més enllà, veuen l' edifici on hi havia l' hospital d' infecciosos i on es va fer un comiat als brigadistes internacionals el 25 d'octubre del 1938. Actualment, és l' alberg Jaume I, de la Xarxa Nacional d' Albergs Socials de Catalunya (XANASCAT) de la Generalitat de Catalunya.  L’any 2003, el fotògraf Nil Thraby va visitar l’alberg Jaume I i va adonar-se que era el lloc del comiat. Compareu les dues emocionants imatges:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                         Comiat de les Brigades Internacionals del 25 d’ octubre del 1938. FOTO HENRY BUCKLEY

 

Després del comiat, van venir altres comiats especialment tristos, com el Nadal del 38 i el Cap d' Any de 1939 amb els soldats. L' endemà al matí, l' 1 de gener del 39, els avions alemanys van bombardejar L' Espluga.

Com el Miquel i la Maria, anem baixant també en silenci cap al centre de la vila pel camí de les Aigües. Una cançó inoblidable i les veus d' una quarantena de joves soldats cantant-la ressona a la nostra ment. Podem escoltar la versió del grup de pop-rock català Obeses. Gran interpretació:

                                                                                  Rosó, Rosó, llum de la meva vida,

                                                                                  Rosó, Rosó, no em desfacis ma il·lusió.

A la novel·la, a través del teixit narratiu organitzat per l' autora, hi descobrireu altres vides que us commouran, altres històries d' un altre temps i altres espais, però cap de tan emocionant com la vila de la principal protagonista de "El camí de les Aigües". Bona lectura!

I a nosaltres, afortunats, l' atzar ens ha dut fins aquí, a la Fonda "L' Ocell Francolí".  Al menú no hi podien faltar els canelons! Feu la reserva al tel.  (34) 977 87 12 16

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per a altres informacions sobre turisme a L' Espluga de Francolí: http://www.esplugaturisme.cat/

Text i fotos: Magda Español Raidó