Istanbul a "UNA SENSACIÓN EXTRAÑA", de Orhan Pamuk

"UNA SENSACIÓN EXTRAÑA", de ORHAN PAMUK
 
Círculo de Lectores, S.A.U. Barcelona, 2015
Títol original: Kafamda Bir Tuhaflik (Dins el cap una cosa
estranya)
Traducció de Pablo Moreno González
Il·lustració de la coberta: Orhan Pamuk
 
 
 
 
 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

"UNA SENSACIÓN EXTRAÑA", DE ORHAN PAMUK

 

ARRIBEM A ISTANBUL:

 

"Des d’ Almenar", viatgem a  Istanbul per passejar pels carrers que han vist créixer i guanyar-se la vida al  Mevlut Karatas, venedor ambulant de boza, iogur, gelat o arròs a l' estil turc tradicional. Mevlut, el nostre protagonista,  ens mostra una Istanbul viva que en pocs anys experimentà una transformació imparable. Ell mateix la va encaixant a la seva manera. Tot plegat és Una sensació estranya

Istanbul té de moment dos aeroports. L' Aeroport Internacional Atatürk està situat a la part europea de la ciutat, a uns 20 kilòmetres del centre. Però la ruta al voltant de "Una sensació estranya" mereix una entrada per la part asiàtica, per la zona el més propera possible al lloc per on el protagonista de la novel·la, Mevlut Karatas, amb part de la seva família, com tants milers d' immigrants turcs durant els anys 1965-1969, va arribar a la ciutat d' Istanbul  procedent d' un poblet d' Anatòlia, a la recerca d' un futur millor.  

Des de l' Aeroport del Prat hi ha vols directes al Sabiha Gökçen International Airport, el segon aeroport d' Istanbul, situat a la part asiàtica de la ciutat, a 50 km. de la cèntrica plaça de Taksim. Hi treballen companyies low cost com Vueling o la companyia turca Pegasus Air Lines. L' entrada a Istanbul des d' aquí, travessant el Bòsfor en direcció a la part europea, serà més difícil però inoblidable.

L' empresa Havas ofereix un servei d' autobusos des de l' Aeroport Sabiha Gökçen fins al centre cada 30 minuts. El trajecte dura una hora, depenent del trànsit. El bitllet costa 13 lires turques (6 €).

L' autobús pren la Anadolu Otoyolu (Autopista d' Anatòlia) en direcció a Istanbul. L' Autopista va canviant de nom a mesura que va avançant, propera a diversos turons de la ciutat, fins arribar a l' impressionant pont Bogaziçi Köprüsü inaugurat el 1973, el primer pont que es va construir sobre l' estret del Bòsfor, d' una longitut total de 1.560 metres, elevat  de manera que permet la navegació. Travessar el pont és tot un espectacle i ens permet, pràcticament des de l' aire, l' entrada a la part europea de la ciutat amb una vista panoràmica única i ,ja a l' altre costat, a l'esquerra, veiem en filera Besiktas, Beyoglu, barris famosos que Mevlut coneixerà com el palmell de la mà. I al fons, tot un enorme entramat ondulant d' edificis i zones verdes distribuïts en turons. Els turons més elevats del fons i a la dreta, són Güzeltepe, Duttepe, Kültepe, Oktepe... al muntanyós districte de Sanyer.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                                 Bogaziçi Köprüsü (Pont del Bòsfor)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L' arribada a Istanbul en el tren que va prop de la costa del mar de Màrmara és descrita en el moment en què Mevlut acaba de raptar la Rayiha, la seva dona, i entren junts a la ciutat. El seu cosí Süleyman els ha portat a la seva camioneta des del poble de la noia, Gümüsdere, fins a l' estació de Aksehir i, des d' allí emprenen un llarg viatge a la ciutat, on començaran la seva vida junts. Quan arriben a l' estació de Kartal, la Rayiha pregunta tímidament si ja han arribat a Istanbul. Ja són a prop, miren per la finestreta del vagó i Mevlut li senyala amb la mà les illes que veien des del tren i que mai aniran a visitar: són les illes "dels Prínceps", o Adalar. (pàg. 27) 

 

 

 

 

  

   

                                                                 Adalar (Illes dels Prínceps)

 

El Mevlut i la Rayiha baixen, com ja havia fet el Mevlut en arribar amb el seu pare al 1969, a l' Estació de trens Haydarpasa Gari, que connecta la ciutat amb la resta d' Anatòlia i de l' Orient Mitjà, incloent l' Iran. Per saltar a l' altre costat del Bòsfor, a Karaköy,  van haver de prendre un ferri, que en diuen Vapur, operat per l' empresa TDI (Línies Marítimes Turques). En arribar el ferry, van veure un espectacle davant seu: el Pont de Gàlata i, a dalt, apuntant, la Torre de Gàlata, que hem de visitar.

Mientras se bajaban del tren y se unían al gentío que tomaba el barco de Haydarpasa a Karaköy, Mevlut no tenía en mente ni bodas ni contratos matrimoniales, sino el momento en que Rayiha y él se quedarían por fin solos en una habitación. Rayiha estaba como una niña fijándose en la agitación que reinaba en el puente de Gálata y en el humo blanco de los barcos (...) (Pàg. 229)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Pont de Gàlata i Torre

de Gàlata a Karaköy

 

 

Era el 20 de juny de 1982 quan el Mevlut i la Rayiha s' instal·len al pis de Tarlabasi, en el districte de Beyoglu. Hi feia molta calor. El Mevlut havia trigat tres dies a anar i tornar des del poble de la xicota i el pis era un forn, però en obrir les finestres se sent el soroll de la gent i el trànsit propi d' un barri bulliciós.

La Rayiha diu: "Tenemos una casa preciosa (...). Pero hay que airearla un poco."  (Pàg.230) I netejar-la bé, per fer-hi la vida més agradable.

 

 

            Ambient de Tarlabasi

 

 

 

 

Aquí veiem els diferents districtes d' Istanbul, la gran ciutat turca.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

EL LLIBRE “UNA SENSACIÓN EXTRAÑA”:

Una sensación extraña ens narra la vida d’ un noi turc, Mevlut, vingut a Istanbul el 1969, als dotze anys, amb el seu pare, oncle i cosins, tots procedents d' un poblet d' Anatòlia anomenat Cennetpinar, per fer de venedors ambulants de iogurt i “boza” pels carrers de la ciutat, quan encara estaven empedrats  amb llambordes. 

Mevlut s’ enamora, a la boda del seu cosí Korkut, d' una germana de la Vediha, la núvia. La boda se celebra en un saló nupcial situat a la costa entre Duttepe i Mecidiyeköy, prop dels seus habitatges. I s' enamora d' una manera fulminant:  una mirada, un instant de perfecció i felicitat. Després de tres anys escrivint-li cartes, la rapta i la converteix en la seva dona. D’ ella només sap que es diu Rayiha perquè així li ha dit el seu cosí Süleyman. La felicitat acompanyarà sempre Mevlut i Rayiha malgrat que en realitat ell s’ havia enamorat de la Samiha,  una altra germana de la noia.  Mevlut no s’ amargarà per això, serà feliç amb la dona que la vida li ha assignat i farà de venedor pels carrers de la ciutat. 

La presència dels venedors ambulants a Istanbul  segueix una tradició molt arrelada des dels temps de l’ imperi otomà. Arribats d’ un medi rural primitiu i pobre, els nouvinguts s’ instal·len en xaboles construïdes prop d’ un rierol a la colina de Kültepe, que s’ omple ràpidament com les altres colines properes de l’ extraradi, com podrien ser : Duttepe, Kustepe, Esentepe, Gültepe, Harmantepe, Seyrantepe, Oktepe, Çeliktepe etc. en una ciutat que creix descontrolada, sense permissos,  títols de propietat ni pla urbanístic. Curiosament, s' organitzen al voltant d' una nova mesquita del barri incipient i  aquesta situació comporta també tràmits fraudulents o el  paper de líder paternalista d' homes com Haci Hamit Vural de la novel·la, que  controlen i protegeixen la gent dels seus barris. Els paisatges de la zona són similars als de les següents imatges on podem trobar encara vestigis de les barraques inicials més o menys integrades a una ciutat heterogènia:  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                    Imatge de Çeliktepe

 

 

 

                                   

                                   Imatge de Harmantepe

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                    Imatge de Gültepe (a la novel·la veiem "Kültepe")

La promesa d’ una vida millor és el punt comú de tantes persones arribades a Istanbul  que , per diferents camins i amb diferents oportunitats, en certa manera la ciutat els atrapa a tots amb el seu poder de “capital del món”. És la ciutat de les oportunitats, on molts nouvinguts prosperen. Però, els venedors dels carrers, i especialment els de boza, són a més una relíquia dels temps d’ esplendor otomà.  Quan es funda la República el 1923, alguns antics costums d’ Orient es resisteixen a donar pas a les modes occidentals, representen la pròpia identitat o la nostàlgia del passat. 

Istanbul és l’ escenari de les aventures i els somnis de Mevlut i de tanta gent com ell,  així com l’ escenari de la història de Turquia, amb els grans conflictes exteriors amb Xipre, Grècia, Azerbaidjan, els refugiats siris, i tants conflictes interiors, amb els kurds, els alevís, els armenis, o els difícils esdeveniments polítics, com el cop militar de 1971 que viu el propi Mevlut. Al mateix temps, coneixem com són els interiors de les cases, la vida íntima de les persones, les cuines, els aliments, els olors, el treball i l' evolució de la manera de vendre alguns aliments, com el gelat, l' arròs, el iogurt o la boza, preparats a casa.

A Mevlut no se’l podria considerar un guanyador, encara que el fet que la seva filla Fatma arribi a la universitat i es casi amb un company d' estudis, indica un cert senyal de progrés, de canvi de valors. Mevlut viu la desgràcia de perdre la millor companya que podia somiar, coneix la por a la solitud quan les filles Fatma i Fevziye marxen amb les seves parelles però, tot i així, i és "una sensació estranya", la vida no el deixa desemparat ni coneix la desesperació. La seva felicitat és la d’ un home tranquil, que accepta la vida com és, sense ambició material, amb els seus alts i baixos, amb un gran sentit de l’ amistat i la lleialtat.

PELS CARRERS AMB MEVLUT:

Mevlut aprèn a vendre pels carrers amb el seu pare i amb ell baixa des de Kültepe a Sisli, amb bons clients als carrers Feriköy i Harbiye, i fins a Beyoglu. Abandona els estudis de batxillerat a l' Institut Masculí Atatürk i aviat agafa el relleu del seu pare com a venedor de iogurt.  Li agradava recórrer la ciutat. Els seus llocs preferits eren Sisli, Harbiye, Taksim i Beyoglu. Experimenta la curiositat d' anar lliure, sense la càrrega del iogurt i arribar, en direcció oposada fins als carrers del darrere de la zona de Tünel. Va coneixent la ciutat, els carrers on es podria guanyar la vida.

I ja vivint amb la Rayiha al pis llogat a Tarlabasi i fent de venedor de boza, Mevlut no transita mai per una zona d' Istanbul: l' Avinguda (Caddesi) Istiklal ( Avinguda de la Independència en llengua turca), que s' estén des del barri medieval al voltant de la torre de Gàlata fins a la plaça de Taksim.  Antigamente, la Istiklal Caddesi era coneguda com Grande Rue de Péra, el centre de l' antic barri de Pera, on vivien els comerciants genovesos i venecians a l' època bizantina i otomana. Aquesta gran avinguda és avui dia la principal artèria del districte de Beyoğlu. És famosa per les seves llibreries, biblioteques, botigues cosmopolites, de música, galeries d'art, cinemes, teatres, cafès, pubs, clubs nocturns amb música viva, pastisseries històriques, i restaurants. Mevlut entén que en aquesta gran avinguda, on s' havien imposat les modes occidentals, es prefereix la cervesa alemanya. Aquí ningú li compraria la seva boza.

Istiklal Caddesi

Mevlut sol sortir de casa seva a Tarlabasi i es dirigeix cap a Taksim, el cor de la ciutat. I des d' allí s'encamina a pas lleuger cap al lloc triat aquell dia, per exemple Pangalti, més al nord de Taksim, un dels quatre barris juntament amb Teşvikiye, Maçka i Osmanbeyal del districte de Sisli. En aquest barri s' hi troba una catedral catòlica, la Catedral de l' Esperit Sant.

 

                                   Carrer de Pangalti

I un altre dia en direcció a Gümüssuyu, barri del districte de Beyoglu, fins a la petita mesquita de Selime Hatun (Selime Hatun Camii, en turc) situada a la part del darrere del consolat alemany i molt a prop del patriarcat siríac catòlic. Fa cantonada en una cruïlla amb pendent i vistes boniques del barri de Cihangir.

 

 

 

 

 

 

Mesquita de Selime Hatun a Gümüssuyu

O, en direcció al nord de Beyoglu,  anem cap al barri humil de  Dolapdere, al centre de Istanbul, envoltat pels barris de Taksim, Kasimpasa, Pangaltı i Kurtuluş.

                                              Vista d' un carrer de Dolapdere

Findikli, barri del districte de Beyoglu situat a les ribes del Bòsfor, amb la Mesquita Çelebi, vora el mar, i el Park de Mimar Sinan de Findikli, una zona verda famosa amb vistes sobre el Bòsfor.

                                    Findikli vist des del Bòsfor

Cihangir ("Conqueridor" en turc), es troba entre la Plaça Taksim i Kabatas. Durant el regnat de Solimà el Magnífic (1494-1566), l'àrea era un bosc de caça preferit del rei. Avui dia és un altre barri del districte de Beyoglu. De difícil accés en alguns indrets per causa dels forts pendents i escales, és una zona preferida pels artistes, per les vistes de Bòsfor i potser per ser un barri cèntric amb un cert ambient bohemi, carrers estrets, cafeteries, un parc, un lloc amb encant.

                                 Vista des de Cihangir 

 

I prop de la Plaça de Taksim, una nit, després de més de vint any venent pels carrers, Mevlut és atracat a punta de ganivet per dos individus, pare i fill, sense el respecte que des de temps ancestrals s' havia tingut als venedors de boza, considerats personatges quasi sagrats dels carrers d' Istanbul. Els valors entraven en crisi. I Orhan Pamuk situa aquest fet violent i llastimós contra Mevlut a la costa de Kazanci. 

Curiosament, la costa de Kazanci és un indret també tristament famós pels fets històrics de la manifestació de l' 1 de maig del 1977. El 2017  s'han complert 40 anys de la massacre d' aquell  1 de maig, quan els manifestants van omplir la Plaça de Taksim malgrat la contundent prohibició del governador. La policia va atacar amb bombes lacrimògenes i amb bales de goma durant la jornada i, cap al migdia, a la costa de Kazanci, 36 obrers van ser morts.

             Manifestació de l' 1 de maig de 1977 a l' inici de la costa de Kazanci

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                   Un indret de la costa de Kazanci a l' actualitat

 

A mesura que la venda de la boza accelera el seu declivi, i Mevlut s' ha quedat completament sol als 45 anys (2002), intenta ampliar la seva ruta de costum i, un cop a la setmana, va a vendre fins a l' altre costat del Pont de Gàlata, per Eminönü, a Kadirga, Sultanahmet, Kumkapi i fins a Aksaray, gràcies al favor del seu bon amic i consogre, Sadullah Bey. És una zona espectacular, amb espais i edificis de somni, una altra ciutat. Però de boza ja en vendrà ben poca.

En definitiva,"Una sensación extraña" reflecteix com a Istanbul  es barreja la grandesa de temps passats amb l' humilitat Cada vegada que trobem un venedor ambulant desplaçant-se pels carrers, veiem el Mevlut, el nostre heroi.

 

 

 

 

 

 

 

Acabem el nostre recorregut en un lloc excepcional que tenim pendent: visitem la Torre de Gàlata (Galata Kulesi ) al barri de Karaköy, dins el districte de Beyoğlu, al nord del Corn d'Or. Admirarem aquest antic far destruït i reconstruït unes quantes vegades durant la seva llarga història i gaudirem de les vistes de la ciutat des d' aquí dalt.

Bona lectura!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                      

                                   Torre de Gàlata

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                    Vista del Pont de Gàlata des de la Torre de Gàlata

 

L' AUTOR: ORHAN PAMUK

Dir Istanbul és dir Orhan Pamuk (Istanbul, 1952). Orhan Pamuk és l' autor contemporani que més ha donat a conèixer Istanbul i Turquia a lectors i lectores de tot el món.  Els ha transmès el seu amor o, com ell mateix ha expressat, el seu "respecte" per la seva ciutat natal i el seu complex país.

Pamuk va iniciar estudis d' arquitectura però es passà al periodisme. És autor de les novel·les El libro negro, Me llamo Rojo, Nieve, El castillo blanco,  El museu de la innocència Una sensación extraña (1915). El seu llibre autobiogràfic Istanbul.Ciutat i records , amb les famoses fotografies en blanc i negre d' Ara Güler, fotògraf turc armeni i amic seu, ha estat traduït a moltes llengües i és , a més, un retrat personal d' una de les ciutats més fascinants de l' Europa que mira a Àsia. La seva obra ha estat reconeguda amb guardons com el Grinzane Cavour, el Médicis Étranger i el premi IMPAC. El 2006 va obtenir el premi Nobel de Literatura i se sent orgullós d' haver creat, el 2012, el seu especial Museu de la Innocència a Istanbul, no massa lluny de la Plaça Taksim, (Çukurcuma Caddesi, Dalgıç Çıkmazı n° 2. Obert de dimarts a diumenge 10.00/18.00. Divendres: 10.00/21.00. Tancat el dilluns) amb els records de la relació del Kemal i la Füsun, protagonistes d' aquesta gran novel·la,  i la seva particular recerca de la felicitat.

       

 

 

 

                                       

                                     

                                      Orhan Pamuk al seu Museu de la Innocència

Text: Magda Español Raidó