Istanbul a "LA DONA PÈL-ROJA", d' Orhan Pamuk

Encabezado 2

"LA DONA PÈL-ROJA", d' ORHAN PAMUK
Més Llibres (Animallibres Editorial, SL). Barcelona, març 2018
Títol original: The Red-Haired Woman (2016) 
Traducció: Anna Turró Armengol
Disseny de la col·lecció: Pere Fuster

L’ AUTOR: Orhan Pamuk

Orhan Pamuk (Istanbul, 1952) és avui dia l’ escriptor turc més internacional i que, a la vegada, ha parlat amb més preocupació i sentiment sobre la situació del seu país. Així i tot, el sector més conservador el segueix mirant amb recel. Ja el 2005 va ser jutjat perquè “havia denigrat la identitat turca”. En realitat va parlar a Suïssa de la difícil i greu situació dels armenis i kurds a Turquia. Però el pitjor era airejar el conflicte fora del país. 

 

Orhan Pamuk va realitzar estudis d’ arquitectura però, sense acabar-los, es va passar al periodisme: havia decidit fermament ser escriptor. I així ha sigut. És autor de les novel·les El castell blanc, El llibre negre, Em dic Vermell, El museu de la innocència, Una sensació estranya... El seu llibre autobiogràfic Istanbul. Ciutad i records ha estat traduït a moltes llengües i la seva obra, reconeguda amb guardons com el Grinzane Cavour, el Médicis Étranger , el premi IMPAC i el premi Nobel de Literatura 2006.

La dona pèl-roja està en la línia de les anteriors novel·les, que solen centrar-se en un fet dramàtic universal. En aquesta ocasió, en el conflicte entre pares i fills amb la intervenció de la sensual dona pèl-roja. I es pot dir que Orhan Pamuk planteja el conflicte des d' un punt de vista "turc" en el sentit que ho fa a través d' una doble referència cultural. A la banda europea, a través del mite d’ Èdip, a qui estava destinat matar el seu pare, Lai, rei de Tebes, ocupar el seu lloc i casar-se amb la pròpia mare. I, al costat asiàtic, inspirant-se en la llegenda de Sohrab treta del Llibre dels Reis de Ferdowsí (935-1020 dC), una epopeia persa transmesa oralment per la cultura otomana, en la qual un pare, l’ heroi Rostam, per un seguit d’ enganys i trampes, lluita contra el fill, un valent guerrer anomenat Sohrab, fins que el mata. És una forma literària de presentar la dualitat "Orient-Occident" tan present a Istanbul.

 

Aquest és el rerefons de la història del Cem Çelik, amb un pare absent posat en política, un mestre de fer pous que li fa de pare autoritari, i la seva atzarosa vinculació amb la misteriosa dona, actriu, mare casual del seu fill.

No desvetllarem tot  l’ argument de l' obra  però es percep com  les llegendes que hem referit infonen una certa actitud ancestral, impresa a l’ interior de les persones. Per més que el Cem es marqui objectius, treballi per atreure la bona sort, per damunt de tot, no pot fugir de la culpa, ni del què sembla que li és destinat.

Durant el nostre passeig per Istanbul, visitarem alguns espais de La dona pèl-roja, novel·la en què el misteri conté una especial bellesa.

 

ARRIBEM A ISTANBUL:

Des d’ Almenar fem cap a  l’ Aeroport del Prat (Barcelona). D’allí surt el nostre vol de la companyia Turkish Airlines que, en 3 hores, aterra  a l’ Aeroport Internacional Atatürk, el principal aeroport d'Istanbul i el més gran de Turquia, situat al barri de Yeşilköy, a la part europea de la ciutat i a uns 19 km del centre. Yesilköy avui dia forma part d’ Istanbul, ciutat de quinze milions d’ habitants.

                          

               Aeroport Internacional Atatürk Yeşilköy. Al primer pla, el Mar de Màrmara 

La dona pèl-roja ens parla també del  creixement d’ Istanbul y de la moderna Turquia iniciada amb la República de Mustafà Kemal Atatürk (curiosament, “Atatürk” significa “pare dels turcs”). La nova república laica de 1922 va iniciar la europeïtzació del país, deixant enrere la cultura otomana, oriental. Amb tot, Istanbul ha canviat però, ben mirat, és una ciutat fruit d' una cruïlla d' influències. Orhan Pamuk ens ajuda a cercar què hi ha en el fons d' aquesta Istanbul que situem poèticament “entre Orient i Occident”. Traduït a la realitat, Istanbul es troba entre una riba europea i una riba asiàtica dividides per l'estret del Bòsfor. Més enllà, Turquia limita amb tres països europeus (Grècia , Bulgària i Geòrgia) i cinc d’ asiàtics (Armènia, Azerbaidjan, Iran, Iraq i Síria). Una complexa situació física i política.

A més, als anys 1960, una immigració des de les zones rurals s’ estableix de manera descontrolada als voltants de la gran ciutat. En pocs anys, Istanbul doblà la població. Es construïen xaboles prop de les fonts o pous. Es van construir les noves autopistes , xarxes de carreteres i fàbriques. I abans de construir una fàbrica hi eren necessàries l’ electricitat i l’ aigua. Un terreny aparentment àrid podia tenir aigua en el subsòl. Per això a Turquia va adquirir especial prestigi el mestre constructor de pous, un ofici venerat des de l’ època otomana, que primer actuava com un antic saurí capaç de trobar els punts on hi existien aigües subterrànies. Després construïa el pou amb una tècnica, considerada quasi com un art, que passava de mestre a aprenent. A la novel·la és el mestre Mahmut i l’ aprenent és el Cem, amb qui el 1986 s’ estableix una relació de pare-fill trencada abruptament.

La zona on excava  el pou és anomenada Öngören. Al mapa no l’ hem trobat amb aquest nom però ens recorda aquest enorme eixample avui dia industrial, totalment edificat, no molt lluny de l’ aeroport:

"De vegades ell deia “Mira, un altre avió” i tots dos alçàvem la cara al cel. Els avions sortien de Yesilköy i, després d’un parell de minuts d’ enfilar-se amunt, canviaven la direcció a sobre nostre". (pàg. 68)

Una altra referència al lloc on treballa el mestre Mahmut és el llac de Küçükçekmece, a 23 km del centre d' Istanbul, que podrem identificar fàcilment al mapa següent, prop de l' Aeroport. Observem l' estret del Bòsfor que delimita la part europea a l' esquerra i la part asiàtica, a la dreta d' Istanbul .

 

 

Des de l'aeroport, agafem un autobús llançadora Havabüs. En uns 40 minuts, travessarem els 19 km d' eixample de la ciutat fins a la parada final, a la plaça de Taksim, el cor d' Istanbul, farcida d' hotels i molt més: sales de concerts, bars, restaurants, galeries d' art, gran diversitat, i l'estació del Metro. 

Per cert, per moure’us amb el metro, consulteu la pàgina:

http://www.orangesmile.com/guia-turistica/estambul/mapa-metro.htm

Aquí, al restaurant d' un hotel de la plaça de Taksim, el Cem queda per trobar-se amb el seu pare per presentar-li l’ Ayse, la nit de l’ endemà del seu casament. En aquell moment, el pare havia format una nova família i vivia prop del Mar Negre. L’ hotel podria ser el Point (http://point-taksim.inistanbulhotels.com/es/) , cap al 1990 feia poc que l’ havien obert.

 

 

 


Des d' aquest hotel, del districte de Beyoglu, iniciem el primer passeig de la nostra Ruta: de Taksim a Pangalti. Anem cap al primer piset de casats del Cem i l' Ayse. Els veiem com surten de l' hotel:

Tornant a peu cap a casa amb la meva dona, fent camí de Taksim fins a Pangalti per sota una zona de castanyers alts (que ha de ser Cumhuriyet Cd.), em vaig sentir alleujat per haver acabat amb el pare."

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                            

                                 Castanyers i plataners alts a l' avinguda Cumhuriyet Cd. 


"Viviem en un piset barat, una habitació, en un carrer en pujada que duia de Feriköy fins a Dolapdere”. (Pàg.155) Aquest carrer pot molt ben ser l' estret i costerut Baruthane Caddesi que veiem des d' un balcó. Nosaltres, a l' alçada del Museu Militar, a l' inici de Valikonağı Caddesi, on el Cem i l' Ayse hi crearan  l' empresa "Sohrab", hem trencat a l' esquerra fins trobar Dolapdere i, una mica més amunt, el carrer Baruthane (1,9 km) . Aquí criden l' atenció les pastisseries, com la irressistible Üstün Palmie Pastanesi (http://www.ustunpalmie.com/), plenes de baklavàs i altres especialitats turques.

                                                   

 

                                                   

                                                   Baruthane Caddesi al tard.

Acabat el servei militar, el Cem, enginyer geòleg, treballa a l’ oficina del programa Nacional d’ Explotacions Minerals. Aconsegueix una bona feina que li permet viure amb l' Ayse una vida pròspera en un pis de Pangalti, a només 5 minuts del primer però molt millor, en un carrer històric i encantador de Nişantaşı, barri on creen la pròpia empresa.  És una zona de restaurants, pubs, botigues, hotels, escoles, la Nişantaşı Üniversitesi, mesquites, esglésies històriques, el museu militar, cementiris per a diverses cultures, veritables museus a l' aire lliure, molts punts d' interès. Aquí el Cem és feliç. Immers en la feina, els constants viatges de treball i la seva dona, no té temps per pensar en el passat, en la dona pèl-roja (la Gülcihan), ni en el mestre Mahmut. Però justament ara és quan comencen a preocupar-se per la manca de fills. 

                               Kurtulus Cd. (carrer) tocant a Pangalti

I a partir d' aquí, anirem pujant per la mateixa Baruthane Caddesi en direcció al Cementiri islàmic de Feriköy, situat dalt del turó (1 km  costa amunt), que pertany al districte de Şişli. Aquí és on, anys més tard, serà enterrat el pare del Cem, l' Akin Çelik.

 

Un cementiri musulmà és també un lloc de respecte envers els familiars difunts, però el ritus de la inhumació és ben diferent del nostre. Bàsicament, abans de ser enterrat un difunt musulmà s' ha de rentar el seu cos amb aigua tèbia i sabó. Després es perfuma amb una pedra de misk (almesc). I ja purificat, el cos s' embolcalla amb teles, i així es dipositarà a la tomba, en contacte directe amb la terra, recolzat sobre el costat dret i amb el cap en direcció a la Meca. En realitat, la mort del pare resol l' antic malestar del Cem per la seva absència. La mort calma les coses, facilita el perdó. 

I des de Feriköy, baixem fins a Dolapdere cap a Taksim (2,2 km) per la "Istanbul profunda", amb construccions sovint precàries per carrers sinuosos costa avall . Ens espera el contrast d' una moderna habitació a l' Hotel Point i un sopar turc al seu restaurant amb vista panoràmica sobre el Bòsfor. És on ens trobarem sopant amb el Cem, el seu pare i l' Ayse.

Demà ens espera el segon passeig de la nostra Ruta: el districte de Beşiktaş, el barri petit burgès, segons Orhan Pamuk, on el Cem passà la infantesa i hi vivia el 1984, quan comencen els fets de la novel·la.

Beşiktaş, a la costa europea del Bòsfor, és famós pel seus nombrosos encants turístics, pel seu famós Club Esportiu en el què destaca l' equip de futbol BJKBeşiktaş Jimnastik Kulübü), fundat el 1903, i per la gran concentració de símbols històrics turcs en els palaus i mesquites prop del Bòsfor.

De bon matí, prenem un taxi (2,5 km) per anar al Palau o Pavelló d'Ihlamur (aTeşvikiye, 34365 Şişli/İstanbul), un antic palau d'estiu otomà construït durant el sultanat de Abdülmecit I (1839-1860). Es pot visitar a partir de les 9:00 h. A prop del palau, el pare del Cem hi tenia la Farmàcia Hayat ( que en turc significa Vida).

                                           

                                                      Ihlamur Pavilion

A continuació ens adrecem a la Universitat Tècnica de Yildiz (Yıldız Technical University), on el Cem va estudiar la seva enginyeria, una gran universitat tècnica dedicada a les ciències, la enginyeria i, avui dia, a altres especialitats (35.000 estudiants aprox.) és una de les institucions educatives més antigues d’ Istanbul, fundada el 1911. El campus central es troba dins del gran Campus de Yildiz que, com veurem, forma part de la història de Turquia.

L' arbrada del turó de Beşiktaş, propietat imperial, va ser àrea de caça del soldà Ahmed I (1590-1617), mort al Palau de Topkapi. El Palau de Yildiz va ser construït  el 1880 per l' arquitecte italià Raimondo Tommaso D'Aronco. A finals del segle XIX, el soldà Abdul Hamid II (1842-1918) va abandonar el Palau de Dolmabahçe, aleshores la principal residència i centre administratiu de l' Imperi otomà, per por d' un possible atac per mar degut a la seva situació a la vora del Bòsfor, i es traslladà al Palau de Yildiz, la quarta seu del govern otomà. Yildiz està format per un complex de palaus, pavellons i edificis administratius situats entre jardins i l' arbrat que ocupa tot el turó de Beşiktaş fins a la costa, uns 500.000 metres quadrats. La majoria d' aquests edificis s' utilitzen avui dia com a dependències de la Universitat, com és el cas del Pavelló de la Mare del Soldà (o "Hünkâr Sofras") i la Taula del Soldà, que conformen l' actual edifici del Rectorat de la Universitat Tècnica de Yildiz. 

                                             

                                               Palau de Yildiz. Per visitar-lo:

http://travelistica.com/es/guia-de-destinos/Europa/Turqu%C3%ADa/Estambul/Estambul/Yildiz-Sarayi/498001666/

 

I darrere de Yildiz, tocant al Bòsfor, es troba l' imponent i prestigiós Institut Kabatas (Kabataş Erkek Lisesi),  fundat el 1908, on el Cem estudià el batxillerat:

"Al cap d' un temps, la mare em va dir que no fèiem, per viure, amb els diners del pare ni amb els de la farmàcia. Jo no tenia cap més despesa que les entrades del cinema, els kebabs i els còmics. Els trajectes d' anada i tornada de l' Institut Kabatas els feia a peu (...)" (pàg.12)

 

 

 

 

 

 

 

 

                                           

 

                         

                                     

 

                                             Institut Kabatas

 

La foto anterior s' agafa tocant de l' Institut Kabatas. Al fons, el Pont sobre el Bòsfor i la Mesquita d' Ortaköy. Continuarem el nostre passeig a peu per la vora del Bòsfor fins arribar al Palau de Dolmabahçe, amb la Mesquita corresponent.  Un dia, el Cem contempla tota aquesta riba des del Ferri que el du fins a Harem, al costat asiàtic. Trist per la manera com ha deixat el mestre Mahmut, i moll per la pluja, identifica tots els edificis tan familiars per a ell, que ara anaven quedant enrere. (pàg.138)              

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

        Palau de Dolmabahçe. Per visitar-lo: https://www.estambul.es/palacio-dolmabahce

Quan el pare abandona definitivament la família, la mare es veu en la necessitat de trobar un habitatge barat. El troba, sí, però a Gebze, a la part asiàtica, lluny de la ciutat . El Cem comença a treballar primer a la llibreria Deniz. L' amo també li té afecte però no pot pagar-li el sou necessari. Com que sap que viu al costat asiàtic, el deixa dormir a la botiga. És la Denizler Kitabevi, un establiment que cal visitar. Des de Dolmabahçe, el més còmode és agafar un taxi (2,6 km. per Tarlabasi) fins a İstiklal Caddesi 199/A, 34433 Beyoğlu. Allí tenim la nostra llibreria, respirem la seva olor. Hi podem comprar una làmina, potser un gravat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                     Llibreria Deniz  (Denizler Kitabevi), a İstiklal Caddesi 199/A 

Acabem aquí el nostre recorregut. Ens trobem a prop de l' hotel (a peu, 1,2 km), on ens espera  un instant de relax abans de realitzar un petit creuer per l' estret de Bòsfor. Per a nosaltres serà un passeig turístic especial. El Cem, però, com tanta gent a Istanbul, creuava l' estret per anar a casa de la mare, a Gebze.

 

La 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                  Creuer pel Bòsfor. Davant, la Mesquita d' Ortaköy i el Pont del Bòsfor o dels Màrtirs del 15 de Juliol

 

L' empresa ens ve a recollir en un autocar al mateix hotel. Cal reservar la sortida uns 2 dies abans. http://www.sipahiotel.com.tr/tours/bosphorus-cruise 

L' endemà , ja és el tercer passeig de la nostra Ruta.

El tercer i darrer passeig és sens dubte el més dur, el més tèrbol: tenim una cita amb la veritat de La dona pèl-roja, amb el Cem uns 30 anys després, prop del Küçükçekmece d' avui dia.

Prenem un taxi des de Taksim fins a l' Estació Sirkeci de tren (uns 4 km aprox). Creuem per un Pont paral·lel al de Gàlata. La silueta de la Nova Mesquita (Yeni Cami ) impressiona.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ens situem al moll d' Eminönü sempre ple de gent. Prop d' aquí a l' esquerra, tenim l' Estació de Sirkeci, inaugurada el 27 de juliol de 1872 com estació terminal de l' Orient Express a l' època del soldà Abdülaziz (1861-1876), on arribaven els trens que vorejaven la costa del Mar de Màrmara fins al centre comercial de la capital de l' Imperi Otomà. L' Estació de Sirkeci és tot un monument d'un temps d' esplendor, formava part de la imatge que la ciutat projectava al món. El districte on ens trobem es caracteritza per la majestuositat d' un nombrós conjunt d' edificis singulars: les mesquites més meravelloses, la cisterna Yerebatan, el palau de Topkapi, Hammams famosos, el Museu de les Arts Turques i Islàmiques entre altres, la Universitat d' Istanbul o el Gran Bazar. Un somni fet realitat.

Nosaltres, però, seguim els passos del Cem i escollim l' Estació de Sirkeci, l' estació central dels Ferrocarrils Estatals turcs (TCDD). El nostre  personatge, sent un adolescent, va sortir des d' aquí cap a la fictícia Öngören, on es va fer aprenent del mestre Mahmut, i tornà al cap d' uns mesos per la mateixa estació, carregat amb el pes de la culpa tràgica.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                        

                             

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                         Estació de Sirkeci i Cafè "Orient Express"

La nostra intenció era fer el mateix recorregut amb tren, però aquesta línia es va tancar el 2013 per un projecte de millora de la connexió Istanbul-Europa mitjançant trens d'alta velocitat. Sembla que aquest projecte es diu: Projecte MarmarisPer tant, i fins a nou avís, la connexió en aquesta zona es fa mitjançant la següent línia d'autobús:

 https://moovitapp.com/index/es-419/transporte_p%C3%BAblico-line-BN1-Istanbul-1563-757020-760234-0

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

No obstant, estem de sort: la línia BN1 d' autobús des d' Eminönü fins a  Halkalı Istasyon, amb parada a Küçükçekmece, segueix un trajecte similar al del tren. Després, des d'aquesta zona a la vora del gran llac, ens serà fàcil trobar taxis cap a l' Aeroport Atatürk.

El trajecte es fa lent (90 minuts aprox.) però ens ofereix una altra perspectiva de la ciutat, amb les antigues muralles i el mar de fons: 

"Mentre el tren avançava sotraguejant pel costat de les muralles de la part vella de la ciutat i del mar de Màrmara, d' edificis vells i recargolats, de parcs nous, d' hotels de formigó, restaurants, vaixells i cotxes, vaig començar a tenir nàusees." (Pàg.231)

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                    Autobús de la Línia BN1  Eminönü -  Halkalı Istasyon

 

Així el Cem torna a antics espais, a retrobar-se amb assumptes pendents. L' Ongören que coneixia havia desaparegut", "Istanbul havia crescut tant que s' havia empassat Öngören" (pàg.174), ja era només un barri entre tants. Però l' emoció desbocada per esbrinar el passat, l' obsessió pel fill, i el misteri de La dona pèl-roja desencadenen el final: "Vaig percebre que ens apropàvem al pou i que m' estava acostant al final del periple a què havia dedicat la meva vida." (Pàg. 248) 

La interpretació va a càrrec de qui llegeix. Orhan Pamuk, una vegada més, sap convertir Istanbul en el millor escenari possible d' una bona història.

 

Bona  lectura!

 

Text: Magda Español

Encabezado 2