Venècia a LES AIGÜES DE L' ETERNA JOVENTUT, de Donna Leon

LES AIGÜES DE L' ETERNA JOVENTUT, de DONNA LEON
 
Edicions 62, s.a. Col·lecció EL Balancí. Barcelona
Primera edició: febrer de 2016
Premi Pepe Carvalho 2016
 
Títol original: The Waters of Eternal Youth
Traducció de Núria Parés
 
 
 
 
 

 

 

 

 

 

 

Les aigües de l' eterna joventut, de DONNA LEON

 

ARRIBEM A VENÈCIA:

 

"Des d’ Almenar" fem cap a l’ Aeroport del Prat (Barcelona). Prenem un vol de la companyia Vueling i aterrem a l’ Aeroport Marco Polo, situat a la frazione de Tessera, pedania del municipi de Venècia (Veneto).

 

Transport fins a Venècia: “Aerbus”. Última parada: Piazzale Roma.

A partir d’ ara, obrim la novel·la de Donna Leon i els nostres ulls per admirar una de les ciutats més fascinants del món, encara que no exempta de persones malvades ni d' ambients sòrdids, de la mà del "commissario" Brunetti.

 

Al mateix Piazzale Roma on ens deixa el bus de l' aeroport, al "sestiere" de Santa Croce, tenim l' Hotel Santa Chiara, de 3 estrelles, prop de la terminal dels "vaporetto" i a 200 metres de l' estació de tren Santa Lucia de Venècia. A més, molt a prop de Rio San Boldo, del bar de Rio Marin, del Campo Santa Maria Mater Domini, San Stae, San Polo, espais on reviurem els principals fets de Les aigües de l' eterna joventut.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                Els districtes o "sestieri" de Venècia

Tot comença a Dorsoduro, amb un sopar a casa de la sogra d’en Brunetti, la comtessa Donatella Falier, que cedeix el seu palazzo Falier a la seva íntima amiga, la comtessa Demetriana Lando-Continui, per celebrar un sopar benèfic de la fundació que presideix, anomenada Salva Serenissima. La comtessa és una veneciana de vuitanta-sis anys rica, generosa, que pateix per Venècia i la seva degradació a causa de les marees contínues de turistes i de la fugida massiva dels joves per no poder pagar els lloguers exorbitants que es paguen, ni comprar-se una casa. Veu amb sentiment com el turisme va destruint el poc teixit social que queda i, per acabar-ho d' adobar, l' arribada massiva d' immigrants, la majoria d' ells sense accès a cap lloc de treball, com els "vu cumprà", genera situacions inhumanes ben complexes, sovint embolicats amb màfies.

La finalitat de la fundació de la comtessa, en principi, és digna d' elogi, però cal estar alerta: Venècia està farcida d' obres d' art en perill. D' altra banda, el saqueig de fons europeus i els casos de corrupció s' han fet tan freqüents que la nostra mirada, com si fóssim també policies, veu un panorama tèrbol i, com que ja s' ha parlat de fraus en altres fundacions venecianes, sospitem. 

 

 

Rio San Barnaba

El palazzo Falier de la novel·la dóna a aquest canalet de la imatge (Rio Barnaba), just al costat de l' església i Campo San Barnaba, un palau considerat "no especialment distingit" de l' altra banda del Gran Canal. Donna Leon utilitza aquest nom conegut a Venècia, el del Palazzo Falier , que a la realitat dóna al Canal Grande, prop del Ponte dell’ Accademia, un palau de la família veneciana avui extingida del Dux Marino Falier, personatge històric i protagonista literari gràcies a una tragèdia escrita sobre ell per Lord Byron.

 

 L' autèntic Palazzo Falier, al Canal Grande, vistes exterior i interior

El motiu dels sopars que organitza la comtessa Demetriana  Lando-Continui és reunir-se amb banquers, enginyers, dissenyadors, un lord anglès, una professora de Dret de la universitat, personatges adients per tal de tirar endavant el projecte de construir, dins els palaus deshabitats de Venècia, uns habitatges d' uns cent metres quadrats, funcionals, amb un preu molt ajustat perquè el jovent hi pugui accedir, enlloc d' haver de marxar fora de la ciutat, salvant així els edificis i la Serenissima, sobrenom de Venècia.

En Guido Brunetti assisteix a aquest sopar en qualitat de convidat i de familiar, ja que la seva dona és la Paola Falier,  i té l' ocasió de conèixer persones de l' entorn de la comtessa Demetriana, com el dissenyador Sandro  Vittori-Ricciardi, especialment amable amb ella.

Acabat el gran sopar, on no hi han faltat unes bones postres venecianes, com la ciambella con zucca e uvetta (rosca amb carbassa i panses) acompanyada de vi dolç, ni una copeta de grappa,  el "commissario" i la Paola decideixen tornar a casa a peu, un passeig nocturn per una Venècia de tardor, buida de turistes. 

              Ciambella con zucca e uvetta

 

El que el "commissario"no sap és que la Demetriana té un interès especial per parlar amb ell com a policia i familiar de la seva íntima amiga, la Donatella Falier, sogra del "commisario", a causa d’un lamentable accident que es va produir ara fa quinze anys. I queden per parlar al dia següent, "demà a la tarda", al seu palazzo Bonaiuti (nom de ficció) de la calle Megio, prop de San Stae, però ja a Santa Croce.

 

               San Stae (o San Eustachio)

 

Sospites, misteri. El Guido Brunetti i la Paola comencen a caminar i eviten fer comentaris sobre la vetllada. En uns minuts passen pel pont del davant de la Universitat, Ca' Foscari. I aniran travessant el Rio de la Frescada, el Rio dei Frari i el Rio San Polo, per San Toma, o la Casa de Carlo Goldoni, entre altres espais d' interès,  en direcció a  Campo ("plaça" en venecià) San Polo, un passeig ple d' encant.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

   

          Pont i entrada de la Universitat de Ca' Foscari

Per la Salizada (en venecià, "carrer ample") San Polo, passen per Campo San Polo quan els bars i la pizzeria del fons ja estan tancats a aquelles hores.

                                Campo San Polo

Així és que agafen el carrer que va dret fins a San Aponal, potser per la calle  Perdon i, allí mateix, una mica més endavant a l' esquerra, en un quart pis, és casa seva, des d' on la Paola pot veure el campanile de San Marco i Guido, en un dia clar, fins i tot les Dolomites. La parella formada pel comissari i la Paola té dos fills, la Chiara i el Raffi, encara adolescents, una interessant font de notícies sobre la realitat, pura i dura, dels carrers de la ciutat.

 

 

 

   

Domicili del Guido Brunetti a San Aponal

L' endemà al matí, el "commissario" és a la seva feina a la "Questura" de la zona de Castello. Va a fer un cafè amb el seu company, l' inspector Vianello, al bar de Ponte dei Greci, allí prop. Intenta indagar sobre la comtessa i la seva família abans d' acudir a la cita a casa seva. Però res, Vianello només recorda vagament un succés desagradable de fa temps i no sap què va ser.

                                   

                                           Ponte dei Greci

Aquesta "Questura" de Policia de palazzo Ziani, als Fondamenta San Lorenzo, a la realitat és només un "Commissariato", aquí és on el "commissario" Brunetti té el seu despatx, des d' on veu la façana de l' església de San Lorenzo.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                  Palazzo Ziani, seu de la "Questura" de Policia on treballa el personatge del "commissario" Brunetti

Brunetti té com a cap el vicequestore Patta. El seus companys són l’ inspector Lorenzo Vianello, el tinent Scarpa, sicilià, l’ agent Alvise i en Foa, l' intrèpid conductor de llanxa de la policia que en pocs minuts el du a Rio Marin. També col·labora amb ell l’ atractiva "commissario" napolitana Claudia Griffoni, una dona amb dons especials, gran observadora, bona actriu quan convé fer caure un sospitós al parany i fer que canti. A més, en aquesta novel·la, resulta ser una experta amazona, medalla de plata per a l' Equip Olímpic italià divuit anys enrere. i que freqüenta una hípica prop de Preganziol (Treviso), només a uns 30 km. de Venècia. Detall de gran utilitat, com veurem. 

A l' oficina, la secretària "signorina" Elettra té també "un vague record que alguna cosa dolenta li va passar" a la família de la comtessa Lando-Continui. El "commissario" no té altre remei que acudir on viu la comtessa, al palazzo Bonaiuti, amb tan mínima informació.

                                       

                     

              Fondaco del Megio ( o magatzem del "mill"). Al seu pati de darrere dóna el palazzo de la comtessa.

La dama no triga a exposar al comissari que viu turmentada per un fet terrible mai aclarit. El centre d' aquest malson és la Manuela, la seva néta, una noia que després de caure al canal en circumstàncies poc clares, queda lesionada. Ha passat molt temps, la Manuela ara ja té 30 anys, i la lesió que li ha quedat és cerebral: la noia, mentalment, té una discapacitat del vuitanta per cent, és com una nena de pocs anys.

Ospedale San Giovanni e Paolo (al "sestiere" Castello)

La comtessa, tot i sent l' àvia, és la primera persona que va córrer a l' Hospital, l' Ospedale Civile San Giovanni e Paolo, on van ingressar la Manuela i va parlar amb l' home que deia haver-la rescatat de les aigües del Rio San Boldo i que, segons ell, allí hi havia algú més que anava amb la noia. L' home que es va llançar a l' aigua per salvar la Manuela, un borratxo que ara sabem que es diu Pietro Cavanis, aprofita l' ocasió per demanar diners a la comtessa que gasta en el seu vici, la beguda. No era una persona de fiar. I així queden les coses. Un cas sense solució. El comissari Brunetti sent una ràbia interior pensant en "tantes revelacions de casos de brutalitat i d' encobriments policials". I per poder remoure res, cal el permís d' un jutge. 


 

 

 

 

                                   Rio San Boldo, al "sestiere" de Santa Croce

A partir d’aquí, en Brunetti lluita per anar estirant els fils que li donin alguna pista sobre un tema tan poc definit i que a més ha passat fa quinze anys, massa anys ! Els pares de la Manuela estan divorciats. El pare ha refet la seva vida amb una altra dona, ja té dues criatures més,  i la mare és una persona sempre pendent del psicòleg, amb un passat del tot inestable. Mare i filla viuen dels diners de la comtessa Demetriana en una casa al Campo Santa Maria Mater Domini, a Santa Croce,  no massa lluny de la casa de l' àvia, la comtessa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

            

                                 Campo Santa Maria Mater Domini, al "sestiere" Santa Croce

La Manuela, fa quinze anys, era una jove que com altres joves de la seva classe social, vivia una vida "fàcil" i perillosa, immersa en  una situació familiar desastrosa. Sens dubte, la seva gran afició a l' hípica li procurava un cert equilibri afectiu, la prova és que no s' ha oblidat mai de la Petúnia, la seva euga. I quin encert! És l' hípica on sol anar la "commissario" Claudia Griffonni i on hi va treballar fa anys un tal Alessandro Vittori-Ricciardi. Aquest nom, de què ens sona?... deixeu-me rumiar.


En Brunetti té la seva manera de treballar, és al·lèrgic al mòbil i a la informàtica però, gràcies al diari local digitalitzat "Il Gazzettino", del qual Donna Leon es burla bastant en recordar el refrany venecià que diu: "Per diventar cretin, leggi il Gazzetin", troben la notícia amb el nom de Pietro Cavanis, l' home que havia tret la noia del canal.

Brunetti aconsegueix trobar Pietro Cavanis mitjançant el telefonino. Queden en un bar a Rio Marin, "més avall de l' oficina del gas, en direcció oposada a l' estació". És un home totalment alcoholitzat, amb problemes de salut i de memòria. Viu davant del bar, a l' altre costat del canal.

                                

                                 Bar a Rio Marin, a Santa Croce

El comissari intenta indagar també a l' Oficina d' Arxius de l' Hospital però cal l' ordre d' un magistrat, si és que arriba per un cas tan antic ! I burlar les normes, ho podia fer, com un favor, un dels arxivers ja jubilats. Els nous no hi estan d' acord. Brunetti diu:" Això aviat serà com treballar a Suècia". Així i tot, Brunetti sabrà la veritat total sobre la gravetat de les lesions que la Manuela va patir també abans de ser llançada a l' aigua.

Tots els problemes legals queden solucionats amb l' assassinat d' en Pietro Cavanis a casa seva.  Algú l' elimina perquè no parli i així és com l' ordre del jutge, natural en aquest cas, servirà per desentelar l' anterior de fa quinze anys. Amb les empremtes obtingudes i l' ADN, Brunetti ja pot treballar en un cas que, ara més que mai,  veu relacionat amb el fals accident de la Manuela.

I gràcies al Bocchese, el tecnòleg de la policia, el commissario pot averiguar les poques trucades telefòniques del Pietro Cavanis. Allí apareix el personatge que falta per completar el puzzle:. Qui serà? : sorpresa! 

S' ha dit que la casualitat no existeix, que res és per casualitat, o deu de ser que els assassins acaben "posant la pota", o es tornen maldestres, o que són víctimes dels seus propis defectes de fabricació. Fins al punt que el mateix Brunetti pensa: "Quin tros de beneit està fet aquest home!" referint-se al que resultarà ser l' assassí.

Un nou fet "casual" desencadenarà  els darrers fets. Us convido a llegir aquest final emocionant que comença un dia plujós de novembre en un carrer estret i llarg de Santa Croce, la calle del Tintor.  Som-hi!

 

 

 

 

 

 

El que és evident és que la comtessa Demetriana té tota la raó del món en sospitar que la caiguda a Rio San Boldo de la Manuela, una noia amb autèntic terror a l’aigua (que ja és mala sort vivint a Venècia !), és molt estranya. En Brunetti i els seus col·laboradors aconseguiran desemmascarar un pertorbat, encara que potser no puguin tornar la pau a l'esperit de la comtessa.

Bona lectura i bon passeig per Venècia!

Paralel a l' interès de la trama de la novel·la, a Les aigües de l' eterna joventut tenim el fort al·licient de conèixer aquesta parella encantadora, el Guido i la Paola. Ens agafen ganes de preparar amb ells les farfalle (pasta de llaços) amb radicchio i gorgonzola, les  polpette amb patates i porcini, el merluzzo amb espinacs, la torta della provvidenza,  la sopa de mongetes, la lasanya, les albergínies al forn, la pasta amb formatge pecorino affumicato, en lloc del parmigiano, i anar amb ells a la Cantina do Mori a prendre alguna cosa, o a comprar al Mercat del Peix de prop del Pont de Rialto un rombo (rèmol) o un branzino (llobarro) per fer-lo amb carxofes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                  Mercat del Peix de Rialto

                              Ponte di Rialto

La Paola Brunetti i el Guido són amants de la cuina tradicional de qualitat. I del vi refinat, com el Gewürztraminer que se serveixen mentre cuinen unes albergínies, melanzane, al forn.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Gewürztraminer de l' Alto Adige

 

 

L' AUTORA: DONNA LEON

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Donna Leon (Nova Jersey, 1942), és una escriptora nord-americana d’ origen espanyol i italià. Va estudiar a Perugia i a Siena, va treballar com a guia turística a Roma, com a redactora de textos publicitaris a Londres i com a professora d’ anglès en diverses escoles nord-americanes d’ Europa i Àsia. Des del 1981 viu a Venècia dedicada a l’ escriptura. Els seus llibres estan traduïts a moltes llengües però, de moment, no a l' italià, per voluntat de l' escriptora.

Donna Leon s’ ha dedicat a la novel·la negra. I com altres escriptors contemporanis que cultiven aquest gènere, ha reconegut també la seva admiració per Manuel Vázquez Montalbán, creador del teniente Carvalho a la ciutat de Barcelona. El "commissario" venecià Guido Brunetti no és tampoc un súper heroi invulnerable sinó un home normal, que va viure la seva infantesa jugant pels carrers de Venècia i s' emociona recordant algunes tradicions locals, molt arrelades, com la Festa di San Martino, l' 11 de novembre (Sant Martí de Tours):

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Amant de la cultura clàssica, la mitologia i els grans poetes del renaixement italià com Petrarca i Dante, i dels petits plaers de la vida quotidiana com un bon cafè i un brioix a la Pasticceria Ballarin, o a Rosa Salva, entre els seus establiments favorits. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Donna Leon ens commou amb aquest cas de Les aigües de l' eterna joventut només de pensar que poden ser reals els danys cerebrals irreversibles que una persona pot patir, en aquest cas una noieta com la Manuela. Un cas que hagués estat impossible descobrir si no fos que els malvats també cometen errors i que el commissario Brunetti no perd detall. La casualitat o la sort semblen estar de la seva part perquè pugui restituir un mínima dosi de justícia, malgrat les dificultats que sovint comporta seguir les pautes que estableix la pròpia administració de  la Justícia.

 

Text: Magda Español Raidó