Menàrguens (La Noguera) a TRES NITS, de Ramon Xuriguera

TRES  NITS, de RAMON XURIGUERA
Pròleg i Edició de JOSEP CAMPS ARBÓS
Editorial Fonoll, S L, Juneda (Les Garrigues, Lleida)
Primera edició: maig de 2016
 
 
 
 
 
 

 

 

 

 

 

 

 

RUTA DE "TRES NITS",  de RAMON XURIGUERA I PARRAMONA (Menàrguens, Noguera, 1901- Bergerac, França, 1966)

 

CAP A MENÀRGUENS:

 

“Des d’ Almenar ”, agafem la N-230 en direcció a Lleida però, a la rotonda de TEALSA, sortim de la Nacional, en direcció a l' horta, pel camí de La Portella. Creuem la sèquia de Pinyana i no deixem el camí. Passat el Pla de Ratera, ja som a La Portella. Seguirem cap a Albesa per la carretera comarcal LP-9221. Allí trencarem a la dreta seguint la direcció Menàrguens per la LV-9225 (Km 0). Passarem pel pla de Santa Creu, dominat per la silueta de la popular ermita, on la gent de Menàrguens hi celebra el dilluns de Pasqua i convida tothom a compartir la seva tradicional trobada.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Tot seguit, la carretera ens du fins al municipi de Menàrguens fent un gir obligatori cap a l' esquerra vorejant els turons de les antigues eres, que queden a dalt, airejades,  veient com l' horta s' allarga fins al riu.

Ja som al poble de Ramon Xuriguera i Parramona, l' autor de la novel·la "Tres nits", i del seu germà Joan Baptista, el famós filòleg, autor de Els verbs conjugats. Entrem per l' Avinguda de Santa Creu i ja destaca al fons, mirant al poble veí de Térmens,  l' alta xemeneia d' un edifici singular: l' antiga fàbrica de sucre de Menàrguens, La Sucrera del Segre.

 

 

Menàrguens, que identifiquem clarament a "Tres nits", és una vila i municipi de La Noguera, creuat de punta a punta per la sèquia del "Cup", al marge dret del riu Segre. Limita amb els termes municipals de Castelló de Farfanya, Térmens, Balaguer, Vilanova de la Barca i Torrelameu.

 

 

 

 

Ens endinsem a la vila de Menàrguens. Veurem que manté intacte l' entramat dels carrers del centre, tal com els descriu Ramon Xuriguera a la seva novel·la. Existeixen també els principals edificis i indrets referits a l' acció que l' autor situa al canvi de segle XIX al XX. A més, a "Tres nits", escrita el 1944 a França, Ramon Xuriguera recrea un aspecte real o fictici de la seva vila natal. L' obra guanyà la Copa Artística dels Jocs Florals de la Llengua Catalana de Montpeller de 1946 i fins a la present edició (2016), setanta anys després, havia estat inèdita.

L' AUTOR:

Ramon Xuriguera va néixer el 3 d' abril de 1901 a Menàrguens. La seva família s'establí a Lleida el 1913 i així va poder estudiar al Liceu Escolar de Lleida, fundat pels mestres Frederic Godàs i Victorina Vila, al carrer Blondel.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Sent alumne del Liceu Escolar, el 1914 es van publicar els seus primers escrits al Butlletí del Liceu. Ja destacava el seu talent per a l'escriptura. Després, es va fer mestre, va anar a fer el servei militar a Melilla i el 1922 començà a publicar articles com a crític literari i alguns poemes, primer a El Ideal de Lleida, i després a Opinión, El País (també de Lleida), Vida lleidatanaRenaixement i especialment a la revista Lleida, que dirigí des del setembre del 1926 fins al juliol del 1928, quan marxà a París amb una beca de la Junta de Ampliación de Estudios del govern de Madrid. A París va ser docent d' espanyol a la Sorbonne i es reunia amb altres intel·lectuals espanyols i catalans exiliats per estar enfrontats amb la dictadura de Primo de Rivera. Se solien trobar al cafè "La Rotonde" de Montparnasse. Va conèixer Francesc Macià, també l' advocat i polític republicà Eduardo Ortega y Gasset, Josep Pla, el poeta i polític Ventura Gassol, el polític i periodista valencià Carles Esplà, l' escriptor i filòsof Miguel de Unamuno, o Joan Casanovas, entre altres personatges interessants, sobretot determinants per al seu futur compromís polític, vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A París va fer també amistat amb Jean Camp, director de la revista "Contacts", i va conèixer la seva futura esposa, Henriette Guitard, originària de Mouleydier, del departament de la Dordogne (Aquitània).

Després de la caiguda de la dictadura, el 1930, Ramon Xuriguera torna a Lleida, on desenvolupà una intensa tasca intel·lectual i política. Arribarà a ser secretari personal de Joan Casanovas, cofundador d' Esquerra Republicana de Catalunya, en tots els càrrecs que va desenvolupar en un moment històric convuls:  Casanovas obtingué la cartera de Defensa de la República Catalana (1931) del president Maciá i, més tard, restablerta la Generalitat de Catalunya, va ser president del Parlament de Catalunya (1933).

Ramon Xuriguera va escriure  "Volves grises" (1931), "Espills dormits" (1932), il·lustrat per Emili Grau-Sala que exposaria més tard les seves obres a Bergerac, França, gràcies a l' amistat del Ramon.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                  "Le petit déjeuner", pintura d' Emili Grau Sala

 

Es va casar amb l' Henriette el 17 desembre de 1934. El seu fill, Gerard Xuriguera, neix el 1936 poc abans de la guerra civil espanyola. 
Durant aquest període difícil,  Ramon Xuriguera escriu molt: "Desordre" (1936), la novel·la "Destins" (1938) va ser publicada en plena guerra civil. Publica assajos com "L’aportació de l’occident català a l’obra de la Renaixença (1936), "La Repressió contra els obrers de Catalunya" (1937). El juliol de 1937, publica "Goya, pintor del poble", breu monografia il·lustrada amb fotografies de la destrucció del poble natal del pintor, Fuendetodos, en quatre llengües: català, castellà, francès i anglès.
El 1938, dos germans seus, Pere i Pau, moren a la guerra. Ramon fuig a Paris quatre dies després de la caiguda  de Barcelona, el 30 de gener de 1939. Des de juliol de 1939, roman a Mouleydier amb l' Henriette i el seu fill de tres anys.
No trigarà a conèixer de nou les atrocitats de la guerra. La seva casa i els seus manuscrits van ser incendiats per la 11e Panzer, divisió de la Wehrmacht, les forces armades alemanyes. Només va poder salvar un manuscrit, "Als Astruc" (1943), amb la traducció  al català de la novel·la  d'Alain Fournier "Le Grand Meaulnes", obres mai publicades. 
I el 1944 va escriure "Tres nits" a Bergerac . El 1950, compra una casa, al carrer Thiers, i es converteix en un ciutadà plenament integrat a l' ambient cultural de  la ciutat. Participà en els Jocs Florals de la Llengua Catalana a Montpeller amb l' obra "Tres nits", el 1946; en els Jocs de París, el 1948; a Toulosse, el 1952; i als Jocs Florals de Santiago de Xile, el 1962,  amb interessants recerques i aportacions a la cultura catalana.

En el camp local, el 1951 impulsa la creació de la secció de Bergerac de l'Associació Les Amis de l'Art amb què organitzà conferències i exposicions, com la dedicada a Emili Grau Sala (1952). Ell mateix donà també moltes conferències sobre els conceptes bàsics de l'art, les grans escoles de pensament, l'estètica.

Expert i infatigable recercador, va destacar també com a docent en diversos instituts de París  i per formar part de les institucions culturals catalanes a l' exili. Ara, gràcies al treball de Josep Camps Arbós i l' interès de l' Editorial Fonoll, tenim la millor ocasió per llegir aquesta obra premiada el 1946 però fins ara inèdita,  i de reconèixer la grandesa del seu autor.
Ramon Xuriguera mor el 22 d' agost de 1966 i e
stà enterrat al cementiri de Beauferrier, a Bergerac.

L' Ajuntament de la ciutat, al Conseil​​​ Municipal del 20 de maig de 2010, decideix donar el nom del prestigiós escriptor exiliat a l' Allée de Ramon Xuriguera de Bergerac, perpendicular al carrer de Miguel de Cervantes i prop dels carrers de Federico García Lorca i de Pablo Neruda,  al codi postal 24100.

LA NOVEL·LA:

La història narrada a "Tres nits” s’ ambienta en una petita vila sense nom, al canvi de segle XIX al XX, on l' aparició dels vidres trencats de l' aparador d' un adroguer conegut com el Sucat, una nit, desencadena un seguit de fets, amb sospites i hipòtesis sobre els motius i el possible autor: algun enemic. Tot s' altera, el poble es mobilitza per tal d' enxampar un culpable encara que la novel·la se centra més en el retrat d' uns personatges i d' un ambient ple de tensions per causa de diferències socials, favors a canvi de protecció, el poder d' uns cacics, les enveges, odis, desconfiança, un món d' aparences, pobresa, amb "els dos bàndols" sempre presents.

Les primeres sospites recauen sobre l' Aragonès, que ha estat acomiadat de la feina d' esporgar per ser un bevedor que no s' aguanta dret. També se sospita del Baró d' Hostalets, cacic del partit conservador, diputat pel districte, que està malvenent les terres per saldar deutes de joc.  I així, a poc a poc, van desfilant tots els personatges, cadascun amb el propi defecte: el Vinclat, el sabater obsessionat amb dèries persecutòries, l' Esquilat, un home solitari que mata gossos, o el fill de l' agrimensor, un bon noi però amb rampells de bogeria, el principal sospitós. 

Una altra nit, apareixen trencats els vidres de la farmàcia. El metge, senyor Romaguera, també pateix un curiós incendi a l' hort de casa seva: és el "metge dels rics", els "pobres" que poden van al metge nou, el senyor Olic. La tensió va "in crescendo", es decideix posar un parany al fill de l' agrimensor per tal d' obtenir les proves necessàries perquè el seu metge certifiqui la necessitat de tancar-lo en un manicomi. Però durant una altra nit, apareix el seu cadàver: l' Esquilat serà acusat del crim però el Calàndria, el sindicalista, intervé per defensar la innocència de l' Esquilat i fer entendre la fosca maniobra de qui, suposadament,  està al darrere del conflicte. La Guàrdia Civil, d' acord amb les autoritats municipals, intenta imposar l' ordre públic i aconseguir la posada en escena de la seva presència al servei d' una pau superficial, sense solucionar l' origen del problema, del malestar social latent.

Tot i que l' espai de "Tres nits" és un poble innominat, a la trama hi observem clars elements de referència històrica, com són les lluites polítiques que es donaren a Menàrguens, i a la comarca de la Noguera, durant el canvi de segle.  Però, en definitiva, els fets que alteren el poble aconsegueixen revifar les rivalitats adormides, destapar "velles ferides", com diu Llorenç Capdevila al seu article "De reüll" a la revista de El Segre (25 de setembre 2016). Ferides "que havien dividit abans el poble" poden tornar a aflorar en qualsevol moment amb conseqüències imprevisibles. Sobretot si les causes que les van provocar romanen immòbils, sense un senyal de millora, mentre una ombra de consciència de classe es va despertant.  Aquesta és la història que ens conta Xuriguera sobre el seu poble, i des de l' exili. La lectura no us deixarà indiferents.

I ja que som a  Menàrguens,  us convido a fer una passejada pels llocs principals de la novel·la "Tres nits".

UNA RUTA PER MENÀRGUENS:

A l'esquerra de la foto, en colors terrosos, veiem la part alta de Menàrguens, amb el secà, les "comes", "on llauraven els mossos" i fins i tot, alguna vegada, havien arribat al poble els seus cantits.

Més enganxades a les cases, les eres i corrals de tàpia, avui la majoria caiguts. I el poble, a baix, és travessat longitudinalment per la Sèquia del "Cup".

El centre de la imatge, on predomina el verd, seguint el caixer del riu, l' ocupen els horts, d' on " tornaven les dones amb un covenet curull damunt del cap", i l' horta. A l' altre costat de riu, divisem Térmens, el poble veí: "la naturalesa els féu veïns", encara que "ells es declararen rivals. Per un tres i no res, s' escometien a pedrada neta", fins que "amb la construcció del pont", els pobles vivien en pau "i no restava entre ells més que el record esmussat d' una rancúnia llunyana". I no fa cap referència a la "Sucrera": els fets aniran  per un altra via.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A LA PLAÇA DE L' EMPIT DEL VALL:

Iniciem la ruta a l' esplanada, on "els diumenges a la tarda s' hi jugava a les xapes". Avui és anomenada Plaça de l' Empit del Vall. A l' època de la novel·la, la sèquia no estava totalment soterrada com avui dia sinò que "lliscava encaixada entre els darreres de les cases i les entrades dels horts. Tot un cobricel de pontets i de baranes la feia semblar subterrània. Tornava a desenclotar-se en acabar-se el carrer: darrere el xalet del capità". Al costat del xalet "hi havia un pont amb una barana que lligava l' esplanada amb un dels camins de l' horta. Era el que la gent prenia per anar a la banda posterior dels horts. L' indret era molt popular". A l' altre costat, al cap del poble, els paletes  hi construïen el rentador comunal.

A la imatge següent, no veiem la sèquia ni el pont però tenim encara davant nostre aquest edifici, similar al que podia haver estat  "el xalet del capità" , amb el seu jardí exòtic i hort al darrere. Només ens falta veure-hi "el seu propietari segut  al peu de la porta, en companyia del gos" -un gos dels Pirineus- , un barret de panamà, un bastó-estoc i fumant en pipa, sempre vigilant. Aquest capità deixà el poble de jove i tornà, ja retirat, amb el grau de capità, després de fer la campanya de Cuba. Era un home important al poble, respectat, benestant, encara que sense arribar a cacic.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Prenem el carrer Major i de seguida sobresurt una casa senyorial, finament elegant i majestuosa : la casa del doctor Romaguera, metge, conservador, amic íntim i mà dreta de l' alcalde, que s' atenia als seus consells, però home de seny i de pau.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Continuem carrer amunt i arribem a la Plaça de l' Església. A la mateixa vorera, sota els porxos, hi havia la casa de l' alcalde, actualment hi ha un edifici d' apartaments. A continuació, la barberia i l' hostal. D' una d' aquestes pilastres, el sindicalista Calàndria reclutarà partidaris per assaltar l' ajuntament en defensa de l' Esquilat en mig de la revolta col·lectiva.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Sortim a la Plaça i ens situem davant l' antic hostal. L' hostaler, que té una filla que es diu Clàudia, tenia davant la tartana, amb el tartaner sempre a punt per portar passatgers a ciutat o fer baixar la Guàrdia Civil en cas de disturbis. És la primera persona que sent els crits del seu veí, l' adroguer:

"- Què hi ha de nou, Sucat, què et passa?

 - Què vols que em passi! Algun fill de mala mare que aquesta nit s' ha volgut mofar de mi. Mira com m' han deixat l' aparador! "

I veu els vidres trencats.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

       A la imatge, ca l' adroguer amb la botiga tancada. Al costat, l' hostal o "la fonda" . Després venia la barberia.

La Plaça està presidida per l' Església, minuciosament descrita a la novel·la, a la qual hi sobresurt el campanar, amb el rellotge que a cops de batall anunciava les hores del dia. L' antiga escalinata de la façana és avui dia una pràctica rampa que ha millorat l'accés al temple. A la dreta, veiem el carreró per on un grup homes dóna la volta al poble per darrere, entra per l' esplanada i fa cap a l' Ajuntament, durant la tercera nit, la més encesa. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El darrere de l' Església era una zona de corrals: "Explicà la remor suspecta dels corrals de darrere de l' església"..., avui dia, zona urbanitzada.

L' Ajuntament és l' escenari de la culminació dels fets esdevinguts:"la tercera nit". Han matat un home, el fill de l' agrimensor, amb l' arma del capità. La gent surt al carrer amb torxes enceses. Culpen l' Esquilat. Però veus del poble diuen frases que fan malpensar:

"- El malaurat! Qui sap la mà que l' ha occit!" I el guàrdia que sosté el cadàver li respon:

"- Qui voleu que l' hagi occit, bona dona? L' Esquilat!" però algú més replica:

"- L' Esquilat o la maldat dels rics!" i més endavant, a la plaça, una veu impreca:

"- Heu fet bé de portar-lo mort a casa. Així no podrà parlar.""Una barrera de recels s' aixecava entre els uns i els altres".

Tanquen l' Esquilat al calabós de l' Ajuntament per ordre de l' alcalde i el poble es revolta. L' alcalde, seguit del senyor Romaguera, el jutge de pau i cinc persones més entren a la Casa de la Vila i pugen al primer pis. "Des de darrere  els vidres del balcó, contemplaren l' espectacle de la plaça. La gent hi entrava a raig fet. S' instal·lava a les escales de l' església, al voltant de les pilastres dels porxos, per dins dels arcs, al peu de la farola i, com que no cessava d' augmentar, aviat esdevingué una multitud compacta".

El Calàndria anima la multitud a defensar la innocència de l' Esquilat. Però per altra banda, hi ha gent que es compadeix de l' agrimensor  a qui li han mort el fill. La població està dividida i el soroll es complica, les cridòries augmenten amb els atacs contra les portes de l' Ajuntament fent el gest d' alliberar l' acusat. Les autoritats esperen, tancades a l' Ajuntament, l' arribada dels reforços de la caserna de "Castelló". "Sentien que sense el suport de la Guàrdia Civil haurien viscut una jornada tràgica".

Tot s' esvaeix amb l' arribada de la tartana amb els reforços de la Guàrdia Civil. La població emmudeix. La tartana s' emporta l' acusat, "girà dret envers les cases i es perdé darrere el barri nou", és a dir, cap al raval en direcció a Farfanya, provocant les reaccions més diverses sobre cadascun dels vilatans, sense entendre realment res més.

Continuarem el nostre recorregut seguint el carrer Major. De seguida trobem el Cafè del Sindicat, un cafè d' ambient popular, de caire democràtic i progressista, que forma part de la història de Menàrguens.

A pocs metres, a l' esquerra, ens topem amb l' ample carrer del Forn. El forn és un lloc de trobada de les dones que van a enfornar el pa pastat a casa. lloc per als rumors, la informació i "les enraonies" sobre els darrers fets:

" En aquestes, el forner es posà a desenfornar. La veïna que esperava el pa s' hi atansà amb una panistra. Després, ajudada pel forner, se l' enfilà a dalt del cap i se n' anà. L' altra, la que esperava tanda, proferí:

- Doncs, si ha estat una venjança, és una venjança ben mesquina..."

Un ample carrer principal en mig del poble antic, de pujada al "Castell"...

Anem seguint el carrer Major, on hi havia el fuster, el seller... Si continuem fins al seu extrem, farem cap al raval, on hi havia el ferrer. Actualment hi trobarem les bodegues de la Casa Patau, una explotació familiar dedicada al conreu de la vinya i  l' elaboració de vins, dins la Denominació d' Origen Costers del Segre.

A la novel·la "Tres nits", el vi hi té connotacions negatives, properes al naturalisme: "els bevedors" són homes embrutits, que per algun motiu obscur s' han donat a la beguda, estan dominats pel vi. No és aquesta, però, la raó de ser d' un vi de qualitat, elaborat amb la màxima cura en tot el procés com el vi de la Casa Patau. El vi és també cultura i el seu consum ha de ser responsable. Consulteu el web de la casa i concerteu una visita:   http://www.casapatau.com/

 

C/ Costa del Senyor   

25139 Menàrguens
+34.973180367 

I tornem en direcció al centre del poble, però ara baixarem  per l' actual Avinguda de la Generalitat, l' antiga carretera Lleida-Balaguer. Passarem entre l' horta i els horts del darrere de les cases del carrer Major, un bon passeig fins arribar a l' hort del doctor "Romaguera", on una nit  s' hi produeix un estrany incendi que fa anar tot el poble  atabalat portant galledes d' aigua a les fosques. Qui podia haver-lo ocasionat? I per què?

 

Un jardí tranquil, serè, tancat amb reixes i no simples tàpies, amb l' elegància i bellesa de la façana de l' edifici.

VENIU A MENÀRGUENS:

Aprofiteu la lectura per venir a Menàrguens. Una bona ocasió és el dilluns de Pasqua, sobretot si us agraden els paisatges de secà a la primavera i ballar una bona sardana amb la Cobla Jovenívola d' Agramunt.

O la festa major de setembre, el primer diumenge, amb sopar gastronòmic el divendres al vespre, actuacions musicals per a tots els gustos i un ambient de poble obert i acollidor.

A reveure, Menàrguens! I bona lectura !

Text: Magda Español Raidó