SANT ANTONI DE PÀDUA: 13 de juny
SANT ANTONI DE PÀDUA
La imatge de sant Antoni de Pàdua, amb l’hàbit de frare franciscà, el Nen Jesús en un braç i el lliri de la puresa a l´altre, va ser una de les més venerades a les nostres cases de fa uns anys, segurament per ser protector dels infants. Se li solien dedicar capelletes a les entrades de casa o entre el veïnat. Per sant Antoni de Pàdua, el 13 de juny, celebraven la festa els Antonis, Tons, Tonets i Antònies que es distingien per no ser pagesos, ja que “l´altre sant Antoni” , l´Abat, el del 17 de gener, era el sant dels animals o “dels rucs”, com es deia abans. Per tant, al juny celebraven la festa els “menestrals”: els paletes, botiguers, mercers i marxants diversos. A més, gran part de la seva popularitat la devia també al fet de ser el protector de les noies solteres que desitjaven trobar xicot per casar-se i dels matrimonis desavinguts que, amb l'ajut a sant Antoni de Pàdua, es podien tornar a enamorar.
PERÒ QUI VA SER SANT ANTONI DE PÀDUA?
El seu autèntic nom de pila era Fernando i no era de Pàdua, sinó de Lisboa (Portugal). L' única veritat és que va arribar a ser sant, el segon gran sant franciscà després del fundador de l’orde, sant Francesc d’Assís. D' entrada sembla estrany però si ens endinsem en aquesta biografia extraordinària, n' entendrem el sentit.
Sant Antoni de Pàdua va néixer a Lisboa entre el 1190 i 1195. Aquest desconeixement de la data exacta ha donat pas a la llegenda, segons la qual sant Antoni hauria nascut el 15 d´agost, festivitat de l´Assumpció de Maria al cel. La llegenda no és del tot arbitrària: és deguda a que va ser un dels grans devots i defensors del misteri de l´Assumpció.
Va ser batejat a la catedral romànica de Lisboa que s´elevava just davant de la seva casa pairal, a la pila baptismal que encara es conserva.
Li van posar el nom de Fernando, un nom d´origen visigòtic molt difós a tots els regnes cristians de la Península a l´època de la Reconquesta, i que significa “defensor de la pau”.
El seu pare, anomenat Martí, havia estat un cavaller del rei Alfons I que, per haver demostrat mèrits durant la guerra d´alliberament dels àrabs, va aconseguir un títol nobiliari. Per tant, l´educació i formació del seu fill Fernando, ja en temps de pau, va estar d´acord amb els esquemes tradicionals propis d' un futur cavaller: equitació, ús de les armes, el codi de l´honor i de la cortesia. D’altra banda, des de ben petit, el nostre sant, va demostrar que posseïa una gran capacitat per als estudis, una intel·ligència viva, i la sort que un oncle seu, anomenat també Fernando com ell, ensenyava a l´escola episcopal que hi havia al costat de la catedral de Lisboa, on va començar la seva vida d´estudi amb altres companys provinents, com ell, de famílies nobles de la ciutat.
Catedral romànica o "Sé" de Lisboa
Allí va estudiar el llatí, història, ciència, i adquirí una sòlida formació religiosa. Gràcies a les seves qualitats intel·lectuals i la seva tenacitat, va seguir sempre el camí de la cultura.
El 1210, cap als vint anys, va escollir la vida religiosa, primer al convent de Sant Vicent de Lisboa, de canonges regulars de Sant Agustí i, dos anys més tard, el 1212, es traslladà a Coïmbra, a 175 quilòmetres de Lisboa, que era en aquell moment la capital del regne de Portugal. Allí ingressà al monestir de la Santa Creu, fundat el 1134 com un dels centres de cultura més importats del regne i nucli de la futura universitat de Coïmbra (1308), amb una gran biblioteca, a l' altura de les dels millors monestirs augustinians de França. Molts dels seus llibres eren donacions dels reis portuguesos, molt relacionats amb els frares d´aquesta orde. I el nostre sant, que encara es deia Fernando, aconseguia també d' aquesta manera allunyar-se dels amics de la infantesa i joventut per tal de poder-se dedicar a la vida que havia escollit, ben segur que contrariant els seus pares ja que a partir d´aquest moment ja no se'n sap res més d´ells. Més tard, el 1220, després de rebre una bona formació teològica i l' orde sacerdotal al monestir de la Santa Creu, el jove frare Fernando es troba davant un nou canvi important a la seva vida sedentària.
Una notícia impactant aquell mateix any 1220, el martiri al Marroc de cinc frares franciscans que predicaven la paraula de Jesús, el va dur a fer un gran canvi gens fàcil de comunicar als seus superiors: la decisió d’ ingressar a l´orde dels franciscans, canviar els seus hàbits blancs d´augustinià per l’ hàbit pobre, del color de la terra, i la vida de pobresa dels frares franciscans. Va ser llavors quan, a més, canvià el seu nom per sempre i adoptà el nom d´Antoni. Esborrà en tot el possible la seva història personal passada, per començar-ne una altra d´austeritat i labor apostòlica per molts indrets de França, Catalunya i Itàlia, a la qual es va entregar totalment. A partir d' aquell moment, la vida de sant Antoni se centra en l' oració, pobresa, treball intel·lectual i desig de transmetre la paraula de Jesús, els Evangelis. Els seus sermons multitudinaris, alguns d´ells acompanyats de miracles, van arribar a ser un model. Es creu que va conèixer personalment Sant Francesc d'Assís, encara que no es pugui demostrar amb certesa. Predicador incansable, fins l’ esgotament i la mort. Va morir a Pàdua, al 1231 i, només un any després, va ser canonitzat pel Papa Gregori IX.
Després d’aquesta síntesi d’una vida tan singular, no podem deixar de preguntar-nos, per què? Quina força o motivació va empènyer "Fernando o Antoni" a traçar d´aquesta manera el camí de la seva vida?
De l´ambient familiar viscut en sabem només el mínim. Del seu pare només en coneixem el nom, i que havia obtingut la condició de noble lluitant contra els àrabs al costat del rei Alfons I. També coneixem l’existència d’un oncle Fernando que ensenyava a l’escola episcopal i que l’ influí notablement, ja que, com ell, escollí el camí de l’estudi.
Com era la Lisboa natal on va viure els primers anys de la seva vida?, i el seu país considerat a l’època medieval in finibus mundi, tan llunyà?
La ciutat de Lisboa, l´antiga “Felicitas Julia” romana, va ser una fortalesa ocupada pels musulmans el 714 i reconquerida el 1147 pel rei Alfons I, Alfons Henriques, fill d’ Enric de Borgonya i Teresa, filla del rei de Lleó Alfons VI, que els donà el comtat de Portugal, un territori separat de Galícia. El fill d´Enric de Borgonya, Alfons Henriques, gràcies als seus èxits contra els musulmans, va obtenir la independència i el reconeixement del seu títol de rei amb el nom d´Alfons I (del 1139 al 1185) i el 1147, amb ajut dels croats vinguts per participar a la reconquesta des de llunyanes contrades de França i Alemanya, va assaltar la fortalesa de Lisboa. Els guanyadors, alguns dels quals eren estrangers, i el pare del nostre sant podria haver estat un d’ells, s'anaven traslladant amb les seves famílies a la ciutat del Tajo, definitivament abandonada pels sarraïns. En aquell temps la capital del nou regne de Portugal era la ciutat de Coïmbra fins a mitjans de segle XIII.
Alfons II (1211-1223), que participà també a la batalla de Las Navas de Tolosa, continuà la reconquesta del territori portuguès i es va acabar durant el regnat d´Alfons III (1248-1279) amb la conquesta de l'Algarve. El territori conquerit va ser explotat per colons del Nord i per estrangers, entre els quals hi havia també religiosos. La monarquia que es va instaurar es va caracteritzar per l´heretabilitat del poder (s.XI), però també per la institució de les Corts, que originàriament només representaven el clergat i la noblesa (Coïmbra, 1211). Alfons II limità les pretensions de la noblesa i el clergat amb el control de les propietats territorials, fins al punt d´iniciar-se un conflicte amb l´Església pel qual va ser excomunicat i més tard el seu fill Sanç II va ser deposat pel papa Innocenci IV, que va nomenar rei a Alfons III, germà de Sanç, a canvi de l' obligació de respectar els drets de l´Església. Durant el seu regnat, no solament no va obeir el que havia pactat sinó que encara va endurir més la situació de l´Església i donà a la burgesia entrada a les Corts, s’ envoltà de juristes i introduí el dret romà.
Van arribar temps de pau més que de guerres, però els conflictes interiors hi eren, la societat evolucionava, era el temps de les grans construccions (canals, aqüeductes, escoles, ciutats més còmodes…) i del foment de la cultura (Universitat de Lisboa, 1290, traslladada a Coïmbra el 1308), els nobles guerrers ara eren controlats, s´havien d'adaptar als nous temps i això era motiu de tensions.
El jove Fernando pertanyia a una família noble i, per tant, en principi estava destinat a una formació militar. Però les lluites constants de la noblesa, tant en temps de guerra amb les armes, com en la pau, en un ambient ple d'insatisfaccions, corrupció, privilegis i tensions per no perdre el poder guanyat, no el sedueixen. Tampoc demostrà interès per formar una família casant-se amb una noia de la seva categoria social. Des de ben jove va entendre el seu camí: apartar-se del món insatisfactori que l’envoltava, ingressar en un convent i ser religiós. Ell mateix va parlar als seus Sermons, anys més tard, dels perills de la riquesa, de l´orgull, de la luxúria i va condemnar els vicis de la gent de la seva classe amb frases com aquesta: “On hi ha abundància de riqueses i de plaers, allí hi cova la lepra de la luxúria, que és com la boca de l’abisme, que no diu mai prou (…) ”. Sabia de què parlava: com a jove noble, va poder conèixer aquesta vida.
A la perifèria de Lisboa, dalt d´un turó amb vistes sobre la ciutat i l’ oceà, s’elevava el convent de Sant Vicent, fundat pel rei Alfons I i la seva esposa Mafalda de Savoia. L’habitaven els canonges regulars de Sant Agustí, que no hem de confondre amb els canonges de les nostres catedrals. Aquests vivien en comunitat des del segle XI seguint la Regla de Sant Agustí, el gran doctor de l’Església llatina. Els augustinians eren també sacerdots, que cultivaven l’estudi i el recolliment però amb la finalitat de predicar "la paraula de Déu". Així, el jove Fernando, que arribà a ser el gran evangelitzador, va ser orientat des de jove a complir aquesta finalitat. No sabem com van acceptar els seus pares aquesta decisió perquè les biografies no ens en parlen d’ ells, però és molt probable que tant els familiars, com van fer els amics, intentessin fer-lo canviar de parer. Així és que el convent de Sant Vicent era massa prop de casa, massa accessible a tots ells. Fins i tot els seus biògrafs més antics parlen d’ aquests amics de classe alta que venien massa sovint a distreure’ l i als quals no podia rebutjar ja que els canonges tenien una bona relació amb les seves famílies que en algun moment havien ajudat al manteniment del monestir. El nostre sant havia de marxar d’ allí per sentir-se lliure. Fins que els seus superiors el van escoltar i autoritzar a traslladar-se a Coïmbra a principis de 1212.
Monestir agustinià de la Santa Creu de Coïmbra
En aquells temps de comunicacions lentes i camins incòmodes, 175 quilòmetres ja era una bona distància per deixar enrere el seu passat i mai va expressar cap nostàlgia als seus escrits futurs.
El monestir de la Santa Creu de Coïmbra també havia estat fundat (1134) pel rei Alfons I i la reina Mafalda. Alfons I va morir el 1185. El va succeir el seu fill Sanç I, mort el 1211. Era un lloc impressionant: la seva majestuosa basílica custodiava les tombes d’aquests primers reis portuguesos i estava considerat un prestigiós centre cultural que, fins llavors, havia mantingut una estreta relació amb els reis. Aquestes relacions, però, es van deteriorar durant el regnat d’ Alfons II (mort el 1223) arribant a considerar-se una intrusió inacceptable. Amb l’excusa que la institució devia el seu esplendor als reis, la cort s’ ingeria al règim interior dels canonges. El prior, anomenat pel rei, depenia en primer lloc de les decisions de la cort, fins al punt que un prior anomenat Joao va arribar a ser excomunicat pel papa, degut al relaxament dels costums permesa al monestir, la vida dissoluta, o l’ostentació de la riquesa. La comunitat es va escindir en dos bàndols i aquesta angoixosa experiència va fer que el nostre sant, un cop més, decidís marxar: el seu ideal de vida era molt més a prop dels Evangelis, Sant Pau o de la mateixa Regla de Sant Agustí.
Malgrat els inconvenients, durant els vuit anys de permanència a Coïmbra, va ser ordenat sacerdot i va continuar aprofundint en l’estudi de la Bíblia i dels llibres de saviesa de tots els doctors de l’Església: Sant Agustí, Sant Ambrós, Sant Gregori, Sant Isidor de Sevilla, entre altres obres, a la important biblioteca del monestir, la millor preparació possible per a la seva futura vida pastoral.
I, justament en aquest moment de la seva vida, va conèixer l’existència del moviment franciscà, d’origen italià, que gràcies a l’ajut de la reina Urraca, van poder construir el convent d’ “Olivais”, a poca distància de la ciutat de Coïmbra. Els frares trucaven sovint al monestir de la Santa Creu demanant almoina i, segons s' explica tradicionalment, el mateix frare Fernando havia estat l’encarregat d’atendre’ls.
Monestir franciscà d' Olivais a Coïmbra
La decisió d' emprendre un nou camí no va ser fàcil perquè a la Santa Creu hi havia també companys, gent culta molt interessant, contactes amb la cort i la possibilitat d’ arribar a ostentar un alt càrrec eclesiàstic. Però al mateix temps sentia el desig de viure el cristianisme d’una manera més propera a la vida de Jesús.
En aquest punt, a primers de febrer de 1220, va arribar la notícia que al Marroc havien estat cruelment martiritzats, malgrat el permís de predicar del sultà, cinc missioners franciscans. Tot Portugal estava commogut. El príncep Pedro, germà del rei, aconseguí del rei àrab que li fossin lliurades les despulles dels màrtirs i va fer tot el possible perquè tinguessin uns funerals solemnes que es van celebrar precisament a l’Església reial del monestir de la Santa Creu de Coïmbra, la capital.
Davant d’aquests fets, la seva decisió es feia cada cop més clara: desitjava ingressar a l’ orde franciscana.
Però com ho comunicaria als seus superiors augustinians? Va ser un moment sens dubte tens i difícil però sabem que, per damunt de tot, va obtenir el permís per abandonar l’orde i que els seus nous companys franciscans el van ajudar amb la seva presència a l’acte, despullat de cerimònia i de paraules però ple d' emoció, en què Fernando va lliurar els hàbits blancs als augustinians i es va vestir per primera vegada amb la rústica túnica marró cenyida per un simple cordó. I per fer aquesta separació encara més evident, va canviar també el seu nom pel d’Antoni, en honor al nom del convent que l’acollia: el convent franciscà de Sant Antoni “d’Olivais”. Va voler renunciar, fins i tot, als seus estudis per seguir Crist en la pobresa i amb el desig de fer-se missioner a Àfrica, com els màrtirs honorats a l’Església de la Santa Creu.
Va estar uns mesos en el silenci d’Olivais començant de nou, concentrat en el coneixement de la regla franciscana.
Al setembre del mateix any 1220, quan no havia passat encara ni un any de noviciat, va fer els vots de pobresa, obediència i castedat i, acte seguit, va demanar de ser embarcat vers el Marroc amb un altre company del qual no hi ha absoluta certesa de la seva identitat, un tal Pere de Lisboa.
Els nous superiors els van autoritzar però, un cop arribats al Marroc, Antoni va caure malalt. Era una febre que no marxava, probablement la malària, que va extenuar el seu organisme fins al punt que no es va curar mai completament. Va estar malalt durant tot aquell hivern. La prudència aconsellava el repatriament i una vida reposada a Olivais fins que tornés a recuperar-se. Era al mes d’abril de 1221. Però quan des de l’horitzó de la mar ja apuntaven les costes espanyoles, una tempesta amb vents intensíssims va descontrolar el vaixell en el qual viatjaven i el va desviar durant moltes hores de la seva ruta. Sense direcció i amb l’embarcació danyada, van fer cap a les costes de l’ illa de Sicília. No va tornar mai més al seu país d’origen.
Antoni i el seu company van ser acompanyats a un convent de frares franciscans, prop de Messina. Allí, encara convalescent, va poder agafar forces per seguir el seu camí. I allí també, ell i el seu company, van ser informats que el proper 23 de maig, durant la Pentecosta, Francesc (Sant Francesc d’Assís), fundador de l' Orde, reunia tots els seus frares a Assís, a la Porziuncola, per tractar els problemes derivats de la rapidíssima expansió de l’Orde, i per animar-los a viure l’ideal de l’Evangeli.
Antoni i el seu acompanyant es van posar de camí, a peu, per participar al famós capítol passat a la història amb el nom de “capítol de les estores” perquè els qui hi van participar eren tants que no va ser possible allotjar-los tots, però els van proporcionar unes estores perquè poguessin dormir!
Allí Antoni va escoltar les paraules de sant Francesc, que inicià el sermó de la missa multitudinària que es va celebrar pronunciant el salm 143: ”Beneit sigui el Senyor, Déu meu, que ensinistra les meves mans per a la batalla”.
Ningú sap de cert si els dos sants –Francesc i Antoni- es van poder conèixer i parlar en aquell esdeveniment extraordinari: hi ha una tradició que diu que sí. Com també hi ha una tradició, difícil de comprovar, que diu que en aquell moment va tenir lloc la primera aparició de la Verge Maria amb el Nen Jesús a sant Antoni.
El que sí és segur és que la presència del nostre sant va passar quasi inadvertida, cap superior li deia res, ningú el coneixia, quasi abandonat. Però, gràcies a la seva condició de sacerdot, donat que en els primers temps de l’Orde en alguns monestirs n’hi mancaven, fra Graziano, provincial de Montepaolo a la Romanya , li preguntà: “Ets sacerdot?” I en respondre que sí, li demanà que l’ acompanyés estant segur que obtindria el permís del seu superior, fra Elies. Quan van arribar a Montepaolo, als Apenins, prop de Forlí, va ser molt ben acollit pel grup de frares, sobretot perquè els podria celebrar la missa, repartir la Comunió, i ell també va estar content per trobar-se acollit per una petita comunitat de joves de molt diverses procedències que, com ell, aspiraven fer una vida molt austera, d’oració, meditació, d’entrega a Déu en solitud, sense demostrar la profunditat dels seus coneixements teològics. Del seu company de viatge no en sabem res més.
A Forlí, Antoni va ser eremita per un temps, fins que un dia de setembre del 1222, els frares i un grup de joves dominics es trobaven reunits amb motiu de l’ ordenació d’uns joves sacerdots franciscans i dominics. Aleshores, els representants de les dues comunitats, que en el fons demostraven una certa rivalitat, s’excusaven per no intervenir a la cerimònia, i el superior local li demanà a Antoni, de manera improvisada, que com a sacerdot que era, fes la predicació en presència del bisbe que oficià l' ordenació dels nous sacerdots a la catedral. Era per sortir-se’n com podia. El resultat, però, va ser sorprenent. L’ antic biògraf de la Vita Prima diu que “ aquell frare portuguès que tots el creien més hàbil per a la neteja dels estris de la cuina" que per predicar es va revelar com el gran orador, d’extraordinària formació teològica i ple d’idees expressades en ordre perfecte, que havia de ser reconegut a partir d’aquell moment.
Els seus superiors no van trigar en enviar-lo a predicar a la Romanya, a la Lombardia i per molts indrets de França, demostrant arreu la capacitat d’atreure les multituds amb la paraula. Capaç de comunicar-se en els diversos dialectes locals dels lloc on predicava i de citar la Bíblia de memòria.
Durant la vida de sant Antoni, l’ Església va ser governada pels següents Papes: Innocenci III (1198-1216), Honori III (1216-1227) i Gregori IX (1227-1241), dels quals només va conèixer personalment el darrer. Tots ells van poder ser Papes dignes, no direm que no, encara que no s’havia establert encara la distinció dels poders, de manera que l’emperador controlava aspectes que pertocaven a l’Església, i el Papa s’adjudicava competències del govern. És a dir que qualsevol atemptat contra la fe catòlica era un atemptat contra la seguretat de l’Estat.
I pel que feia als bisbes, era molt freqüent que la seva elecció fos controlada pel poder civil, procurant que la persona elegida per al càrrec eclesiàstic fos, primer de tot, d’idees polítiques convenients. Aquesta intrusió va tenir uns efectes desafortunats ja que els interessos d’aquests bisbes eren més polítics que religiosos: l’exemple que donaven, tant els prelats com el clergat inferior, ben sovint no era el més adient. Aquesta situació va tenir molt a veure amb la desorientació de molts fidels, escandalitzats per les deficiències del clergat. Les heretgies creixien per tot Europa.
Sant Antoni va ser enviat a predicar contra l’heretgia dels càtars a Rímini. Es parla de miracles durant les seves predicacions. Però als seus escrits insisteix i expressa la seva preocupació per deixar clar que els miracles són només obra de Déu.
Segons els seus biògrafs, a França predicà també contra els càtars i albigesos.
Els càtars rebutjaven els sagraments de l’Església catòlica i administraven un baptisme de l’esperit, que obligava aquells que el rebien, els “perfectes”, a dur una vida casta i molt austera. I dins dels càtars es formà el grup dels albigesos, de la ciutat francesa d’Albi, considerats com els continuadors dels càtars primitius.
L’Església, en veure que el catarisme atreia molts adeptes i era un perill per a la fe i la unitat cristianes, els atacà amb duresa a partir del 1165 i va donar suport a la cruel croada contra els albigesos, que en principi havia de durar quaranta dies, però va durar vint anys (1209-1229), arribant a convertir-se en una guerra entre nord i sud, entre civilització francesa amb el poder del rei de França contra els senyors feudals de la civilització provençal. El 1230, el papa Gregori IX va crear la Inquisició per lluitar principalment contra ells. Al segle XV, la considerada heretgia va desaparèixer cruelment.
Sant Antoni va participar en l' acció missionera contra els albigesos predicant a molts indrets de França. A més, anomenat pels seus superiors, va ser professor de Teologia a Toulouse i a Montpellier. Certament, va "combregar" amb els procediments de l' Església.
Diu la tradició, recollida per Joan Amades a la seva obra Costumari Català, que des de Toulouse, “ on va residir molt de temps, sant Antoni va venir a Catalunya per tal de sotmetre els heretges albigesos. Va entrar pel cantó de Puigcerdà i va seguir cap a les valls de Ribes, Ripoll, Camprodon, Sant Joan de les Abadesses i altres indrets de la muntanya catalana on va predicar i va convertir molta gent. Un record del seu pas per aquelles terres el constitueixen les diverses ermites que té dedicades per aquells paratges i la molta devoció que fins ara hi ha gaudit” (pàg 864. Juny. Estiu).
No sabem exactament quan va deixar definitivament el territori francès, però sí que es pot afirmar que el 1228, l’any de la canonització de sant Francesc d’Assís, sant Antoni va predicar la Quaresma a Pàdua, on va residir fins la seva mort, l’any 1231.
Pel mèrit d’ haver propagat l’Orde franciscana a França, molt conegut per les seves dots intel·lectuals i per la seva vida exemplar, va ser escollit “ministre provincial”, és a dir, superior de l’orde franciscana a l’Emilia, zona que s’ estén al llarg del riu Po, per a l’organització de l’orde franciscana d’aquella extensa zona.
Havia aconseguit molt més del que aspirava i, en canvi, segons el seu biògraf de finals del segle XIII Giovanni Rigauld (pàg 97 de “Vita di S. Antonio”): “Elegit superior, no semblava superior sinó company; volia ser considerat un d’ells o, fins i tot, inferior a tots ells”(…) ”rentava els peus als frares i procurava tenir nets els estris de la cuina”.
Són els darrers anys de la seva vida. Van ser anys de calma, de repòs? Ja ens imaginem que no.
Antoni, que havia ensenyat Teologia a les universitats de Bolonya, Montpellier i Toulouse, va ensenyar finalment aquí, a Pàdua, on va ser novament admirat tant pels professors com pels estudiants.
Però, pel que feia a la situació social i política, la ciutat patia els mateixos defectes que altres ciutats italianes al segle XIII: nobles en decadència, gent del poble enormement enriquida pel comerç i la indústria incipient, grans diferències entre rics i pobres, misèria entre els obrers, usura, i les lluites constants amb la ciutat veïna de Verona, dins del marc de les guerres entre “güelfos” i “gibellins”, és a dir, entre els partidaris del govern del Papa i els del govern de l’Emperador germànic. Pàdua era del primer partit i Verona, del segon.
En definitiva: poc repòs, poca calma per al nostre sant Antoni. I bon camp d’acció per a la seva eloqüència, ja que aquí, a Pàdua era tanta l’afluència de públic que acudia per escoltar-lo, que es van organitzar predicacions a les places i, fins i tot, al camp. Arribava gent de tot arreu per escoltar el prestigiós orador, alguns agafaven lloc la nit abans per poder-lo sentir bé, veure’l de prop, tocar-lo, buscant, fins i tot un miracle.
El petit Santuari dedicat a Santa Maria dels Àngels, la "Porziuncola".
Sant Antoni és coneixedor de la nova misèria que crea aquesta societat marcada per grans diferències socials i està de la part dels pobres, per clara vocació. El moviment franciscà representa precisament aquest aspecte de l’Església: la dels pobres, dels abandonats, dels oprimits, mai la dels opressors, ni la còmplice, per inèrcia, dels violents.
Segons la tradició, de miracles en va fer molts, durant el procés canònic previ a proclamació de Sant de l’Església catòlica, en van ser aprovats cinquanta un. Els seus sermons, a més, van aconseguir canvis importants de moltes vides: usurers que renunciaven als seus guanys, lladres que deixaven de ser-ho, enemics que es reconciliaven, pecadors i pecadores de tota mena es convertien en gent de bé. D’aquests sermons n’ existeixen alguns esquemes escrits en llatí, recollits en dues obres anomenades Sermons dominicals o bé Opus Evangeliorum i Sermons per a les festes de l’any, obres escrites per als seus companys com un instrument útil per a l’ ensenyament i la predicació.
Encara que, com a ser humà, no tot van ser èxits: va conèixer també el sacrifici, el sofriment, l’adversitat, la limitació a causa de la malaltia, l’odi d’alguns poderosos molestos per les seves paraules de denúncia i, fins i tot, l’enemistat d’alguns elements mundans del mateix clero, molestos per alguns sermons, que van arribar a denunciar-lo als superiors eclesiàstics . Ell mateix es lamenta d' això a les seves pàgines dient: “Avui dia, els desitjosos de la paraula de vida i de l’aigua saludable de la saviesa són només els pobres, els simples, els incultes, els camperols, les velletes” (pàg.127 “Vita di S. Antonio”).
Estava esgotat i, després d’intentar una mediació impossible entre dos terribles rivals molt poderosos de Pàdua, al maig de 1231, dues setmanes abans de la mort, la seva salut feble es va ressentir.
Es refugià al camp, al castell de Camposampiero, a uns 20 km. de Pàdua, propietat del compte Tiso, retirat de la política i molt amic de sant Antoni i dels frares franciscans. Allí, ja sense forces, prop d’un bosquet d’ acàcies, freixes i àlbers, va veure el gran noguer secular, amb un gran tronc de sis branques on demanà que li fessin una cel·la penjant per passar-hi gran part dels últims dies, molt malalt d’ hidropesia. Als quinze dies va sentir que li arribava la mort, no li donà ni temps de tornar al convent. Era el 13 de juny de 1231. La gent de Pàdua, en saber la notícia, deia: “Ha mort el sant!” I el nom d' aquesta ciutat va completar per sempre el nom de sant Antoni de Pàdua.
Basílica de Sant Antoni a Pàdua
No sabem si la família de Portugal va tenir notícia de la mort del seu fill Fernando però en tan sols un any, el 30 de maig de 1232, dia de Pentecosta, el Papa Gregori IX anuncià la seva canonització a tota la cristiandat.
A partir d’aquell moment es va sol·licitar la construcció de la basílica dedicada a sant Antoni de Pàdua.
A Lleida, en referència a Sant Antoni de Pàdua, no es pot dir que estem de sort, ja que el convent dels frares franciscans del carrer Vila Antònia, amb la seva església de sant Antoni, van ser clausurats a finals de l' estiu de 2022. La comunitat deixà Lleida després de 8 segles de permanència a la ciutat, de ser la primera comunitat de Frares Menors que es va establir a la península Ibèrica el 1217, en vida del propi fundador de l' orde, sant Francesc d'Assís (Assís, Itàlia, 1181 / 1182-1226) , i de desenvolupar l' Obra Social "Pa de Sant Antoni", fundada el 1887, per a la gent més vulnerable, que avui dia va en augment, com va creixent també la limitació dels recursos dels organismes oficials . El motiu del tancament no és altre que la manca actual de vocacions.
Una gran aventura com la d' Antoni de Pàdua semblava que a Lleida no podia acabar d' aquesta manera.
Contingut exclusiu per a subscrito
Text: Magdalena Español Raidó
Bibliografia:
AMADES, Joan: Costumari català. El curs de l'any. 2a ed. facsímil. Salvat-Edicions 62, Barcelona, 1982-1984.
COSTA SOLÉ: El gran llibre dels sants. Ara Llibres, S.L. Badalona, 2007
CORREDOR GARCÍA, Fray Antonio: Vida de San Antonio de Padua. Apostolado Mariano. Sevilla, 2000
GAMBOSO, Virgilio: Vita di San Antonio. Edizioni Messaggero, Padova, 1987
La Bíblia de Montserrat. Versió dels textos originals i notes pels Monjos de Montserrat. Editorial Casali Vall S.A. Sisena edició, Andorra 1992
