SANT CRISTÒFOL: 10 de juliol

SANT  CRISTÒFOL O  CRISTÒFOR

 

Sant Cristòfol, antigament Cristòfor, continua sent avui dia el sant patró dels viatgers i conductors que, des de temps  antics, ha gaudit de gran popularitat ja que viatjar pels camins no és pas un invent modern. Tot seguit ho veurem.

Molt sovint, les dades històriques sobre la vida dels sants dels primers temps del cristianisme ens han arribat barrejades amb elements folklòrics i fantàstics que han fet dubtar de la seva existència. No és gens estrany tenint en compte que, sovint, la pròpia història es nodria amb testimonis de transmissió oral tot i que, en el cas del nostre sant, segons els seus hagiògrafs antics i més moderns, afirmen que va ser martiritzat a Lícia durant les persecucions de l' emperador Deci, entre els anys 249 i 251. Posteriorment, el mateix Sant Ambrosi  de Milà (340-397) en va escriure una biografia al segle IV i el seu culte està documentat per l’ Església d’ Orient des de la meitat del segle V.

Segons les versions orientals més antigues, sant Cristòfol era un "gegant" originari d’ una tribu que els romans anomenaven “bàrbara”, és a dir, estrangera. Fill d’ un governador de la província de Síria, una de les que formaven l’ Àsia Menor i depenien de l’ Imperi Romà, entrà a formar part de l’ exèrcit imperial. Allí va conèixer el cristianisme que s' anava introduint entre els soldats, es convertí i va facilitar altres conversions entre els seus companys. Per aquest mateix motiu va ser arrestat, interrogat, torturat i, finalment, decapitat no abans d’ haver obrat miracles i haver aconseguit més adeptes del cristianisme, que era ja imparable.

 

Segons la biografia actual del doctor en teologia Vicente Hernández García, Cristòfol, va créixer en un ambient militar, fill d’ un home d’ armes d’ origen cananeu que arribà a tenir l’ important càrrec de governador de la província de Síria i que manava un exèrcit de més de 50.000 soldats destinats a la frontera de l’ Èufrates: sempre les fronteres! La seva mare "va arribar a una edat ja avançada", no sabem quina edat es considerava llavors "avançada" -podria ser a partir dels 40-  sense haver pogut tenir descendència. Finalment, va néixer aquest únic fill desitjat i, seguint els costums de l’ època en una família important, li van imposar els noms de Relicte, Alfer, Rèprobo i Adòcim. Els seus familiars el van anomenar Relicte fins que , per voluntat pròpia, va decidir rebre el baptisme i passà a anomenar-se Cristòfol precisament pel significat cristià que comporta aquest nom, que més endavant explicarem.

 

Com dèiem abans, Cristòfol era un noi molt alt, corpulent, considerat un "gegant" per la gent del seu entorn, de cabellera rossa, ulls clars, molt hàbil amb les armes, un caràcter entusiasta i, fins i tot, amb una certa ingenuïtat pròpia del jove que somia amb grans triomfs . Aquesta ànsia de glòria el dugué a deixar la seva pàtria per posar-se al servei del “rei més gran de la terra”, anant a parar a l’exèrcit de Gordià III (223-244 de Crist), un dels emperadors més joves que va tenir Roma, que va dirigir personalment un poderós exèrcit per lluitar contra el rei Sapor I, rei dels perses, mort el 261, que es rebel·là contra  Roma després de conquerir la regió de Mesopotàmia i la ciutat d’ Antioquia. Antioquia va ser reconquerida per l' exèrcit romà i en aquesta guerra hi lluità Relicte entre els pretorians, nom de la tropa encarregada de servir, guardar i protegir directament l’ emperador.

 

Finalitzada la campanya d’ Orient, i trobant-se a Roma, imaginem Relicte orgullós del seu emperador victoriós, però vet aquí que va ser sorprès per un fet que el decebé profundament: arribat triomfant a Roma, l’ emperador Gordià va ser assassinat. Va ser una traïció dirigida  pel prefecte Marco Julio, que li arrabassà el poder i prengué el nom de Filip I, anomenat l’Àrab (204-249 d. Crist ). Malgrat la decepció, Relicte es posà a les ordres del nou emperador. Però, a la vegada, les circumstàncies el van fer conèixer la cara fosca del poder.

Els biògrafs antics expliquen d’ una manera fantàstica la reacció de Relicte davant els fets que l' havien de dur a servir “el rei més gran de la terra”:  ens presenten el nou emperador, Filip, en companyia de la noblesa romana, celebrant una de les fastuoses orgies pròpies d’una època de decadència. En un dels banquets, Relicte va escoltar una cançó dedicada a Satanàs, príncep dels  dimonis, que alabava el seu poder sobrehumà. Al mateix temps, observava la feblesa al rostre de l’ emperador convertit en un pobre home dominat pels vicis. Tot plegat el va fer pensar: l’ Emperador té por de Satanàs i , per tant, ell és el més poderós. Així és com el nostre futur sant  surt decidit a l’ encontre de Satanàs, posant-se al seu servei. Fins que un dia, anant en companyia de Satanàs, van veure una creu de fusta a la vora d’ un camí. Només en veure-la , Satanàs es posà a tremolar davant  la sorpresa de l’ innocent Relicte. En preguntar-li perquè tremolava d’ aquella manera, el dimoni li respongué que “la creu era la insígnia del seu principal enemic, l’ anomenat Crist, mort a la Creu”. I Relicte va decidir d’ anar a cercar aquest “Crist”.

Era tanta la seva nova decepció que, segons la llegenda, Relicte caminà per camps, ciutats, amb l' esperança de trobar el seu “rei” -Crist- i disposat a servir-lo per damunt de tot. Fins que un dia , en un paratge solitari, prop d’ un riu, trobà un eremita vell que resava agenollat. Relicte li preguntà per què vivia tot sol en aquell lloc solitari. I l’ eremita li respongué que “vivia en aquella solitud servint el Rei dels reis”. Com era possible? No podia creure el que veia: un ancià que havia gastat tota una vida intentant inútilment cercar el mateix que ell :

-“I qui és aquest Rei, senyor de tots els reis?"- tornà a preguntar Relicte.

Aleshores l' eremita li ensenyà qui era "el Crist, Fill del Déu totpoderós, el Senyor del cel i terra, que ens creà i, fet home, morí crucificat per fer-nos fills de Déu, hereus del cel".

Molt confús però content, demanà a l’ eremita com podia convertir-se en vassall d’ aquest Rei .

Ell l’ instruí en la fe cristiana i el preparà per al baptisme. Però li faltava trobar un sentit, la manera de servir  aquest  Déu, sense el domini de les armes que ell coneixia. El seu mestre ancià afegí: “Resa i dejuna”. Però com podia dejunar un home amb tanta força i corpulència i acostumat a la lluita física?

Fins que, efectivament, Relicte trobà la manera de servir Déu com ell podia i sabia: amb la força i corpulència de la seva joventut.

Es construí una cabana prop del riu amb la finalitat d’ ajudar els viatgers a passar a l’ altra riba. Els carregava a les espatlles i ajudat per un tronc d’ un arbre, que podia ser una palmera, per mantenir-se sota l’ aigua, creuava el riu tantes vegades com era necessari.

Però una tarda, en fer-se fosc -sempre segons la llegenda- , va ser despertat per un infant que li demanà de passar-lo a l’ altra riba del riu.

Com més s’endinsava cap al mig del riu amb l’infant a sobre, més li pesava, d’ una manera que creia impròpia d' un infant. Amb gran dificultat i ajudat pel seu gran bastó, aconseguí guanyar l’ altra riba. Però molt estranyat per aquest pes que el desestabilitzava, li preguntà qui era. L’ infant es donà a conèixer: “Sóc el Crist, i tu el meu portador”.

I  aquest és l' origen del nou nom cristià, Cristòfor, del grec Χριστόφορος (Khristóphoros), significa “portador de Crist”, encara que pot haver estat a la inversa, és a dir, que aquest nom hagués estat l’ origen de la llegenda,  pot ser perfectament.

 

Sigui com sigui, un cop més, el nostre sant "al·lucinava" -com es diu ara- , no sabia si havia estat somiant o era una fantasia però el cas és que el mateix infant profetitzà el seu martiri i la seva mort propera  i, en agafar de nou el bastó que havia deixat a terra per fer baixar el nen Jesús, s’ adonà que li havien rebrotat fulles verdes, una nota viva i alegre, com la imatge d’ una mort que dóna fruits .

 

Cristòfol rebé el baptisme a Antioquia i molt decidit es dirigí a Lícia i a Samos a predicar l’ Evangeli , malgrat que eren temps adversos per als seguidors de Crist, ja que l’emperador Deci (201-251 d. Crist) publicà el seu “Edicte contra els cristians” amb la intenció d’exterminar-los. Poc després va ser arrestat per ordre del prefecte de Lícia, juntament amb altres cristians, per propagar la doctrina d’una nova religió considerada perillosa ja que els seus seguidors es negaven a practicar el culte oficial de l’Imperi.

Les terribles tortures a les que va ser sotmès, semblaven reafirmar-lo en la fe, donant mostres d’una serenitat i fortalesa extraordinàries. Fins que el prefecte, veient que no aconseguia res, ordenà que fos decapitat. Però l’ impacte que causà l’ actitud del sant davant la mort va fer que, després, el mateix prefecte es convertís al cristianisme amb alguns dels seus súbdits.

 

El culte a sant Cristòfol es va estendre ràpidament d’ Orient a Occident. Durant l’ Edat Mitjana era considerat un dels catorze sants auxiliadors, invocats contra les desgràcies o perills més greus, com era la pesta i ,sobre tot, com  a protector dels vianants i pelegrins dels perills en els viatges. Aquesta devoció , molt estesa ja des del segle XII al XIV, ha arribat als nostres dies, complint una funció equivalent, i així el sant ha esdevingut el protector dels automobilistes i de totes les professions lligades al transport, com els repartidors o els missatgers . La llegenda del bastó florit després del transport de Jesús, l’ ha fet també protector dels transportadors i venedors de fruites i verdures. Per l’estatura i la força física, és també patró dels atletes i dels que fan feines pesades o que comporten riscos.

Aquesta gran popularitat de sant Cristòfol arriba també a Catalunya  sobre tot des de que, el dia 10 de juliol de l’any 1592, el Consell de la ciutat de Barcelona, que patia una terrible pesta, l’ invocà i l’ epidèmia s’ acabà en sec. I com agraïment  per aquest motiu, s’ instituí la festa en honor del sant aquest dia: el 10 de juliol.  Sant Cristòfol, el gran protector dels vianants i els qui viatgen per camins i carreteres del món, assegurant-los de morir sota teulat i de no ser presa de lladres ni de feres. La seva imatge es trobava antigament en pedrons de la vora dels camins i en les façanes dels hostals, al costat de la imatge de santa Marta, patrona dels hostalers. Més modernament, tots podem recordar encara una petita imatge del sant  al frontis d’un cotxe o d’un camió. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                    Capella de Sant Cristòfol al carrer de Regomir de Barcelona, el dia 10 de juliol de 2017

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per una altra banda, la popularitat de la llegenda del sant ha donat lloc a moltes altres versions, adaptades a cada poble, rondalles, goigs i, fins i tot, petites representacions teatrals de gran riquesa.

 

La tradició catalana suposa que sant Cristòfol va viure a Catalunya, és clar, i que va ser aquí on va viure les seves heroïcitats i proeses amb algunes variants. Per exemple, segons la llegenda catalana recollida per Joan Amades al gran Costumari Català, Cristòfol era un gegant que estava al servei d’ una “mena de gegantàs que feia anar el món en renou”, (Pàg. 489 a la 492. Juliol) que quan en una conversa sentia anomenar el diable , “s’ estremia i feia el senyal de la creu”. Primer entengué que el fort era el diable i, finalment, la creu. També apareix l’ ermità, que li fa comprendre que la creu que cerca està per tot arreu i, per tant, on es trobi pot servir-la.  També es fa passa-rius, amb un gran bastó a la mà ,que és un pi arrencat de la muntanya.

Tot això, segons la llegenda, va tenir lloc entre Barcelona i el poble de Begues, d’ on se suposa que era fill. Parava a la plaça del Pedró i esperava arrambat a la font de Santa Eulàlia.

 

Com podeu veure, la fantasia popular era extraordinària.

Però sobretot, els nostres avis, si havien de sortir de viatge, no deixaven de pronunciar una oració a sant Cristòfol per protegir-se dels perills que comportava i comporta viatjar, que no són pocs: “la pèrdua del camí, les males companyies, la sortida de lladres, el maltractament o robatori en els hostals, l’ atac d’ animals ferotges, la tempesta en despoblat, l’ incendi de boscos, els falsos testimonis i tants altres” (pàg. 494):

“Sant Cristòfor gloriós,

guardeu-me de tota pena

i de tots dolors.”  

I a Lleida, el 10 de juliol de 2021, el diari La Manyana va publicar l' extraordinari article de Jordi Curcó Pueyo sobre la presència de Sant Cristòfol a la ciutat, en el passat, quan era popularment venerat com a patró dels xofers,  i en el present, amb presència molt més discreta. Actualment, encara es pot admirar la Capelleta de pedra del Teatre Principal, ubicada damunt la porta del n.8 dels anomenats Porxos de Dalt a la Plaça Paeria, dins de la façana d' estil neoclàssic del Teatre Principal, obra dels arquitectes Humbert Puig i Manuel Casas Lamolla, inaugurada el 29 de setembre de 1951. 

 

 

 

 

                                         Foto: Jordi Curcó Pueyo publicada al diari La Manyana de Lleida el 10/07/2021

 

La imatge de Sant Cristòfol va ser restaurada el setembre de 2018 per la comunitat de veïns de l' immoble, però la capelleta ja no és il·luminada, com feia el senyor Jordi Cortada, antic propietari del Teatre , ni és guarnida amb flors pel Montepio de Conductors, com se solia fer, com tampoc té lloc , tal dia com avui,  l' antiga benedicció de vehicles.

Val la pena llegir, però, l' article de Jordi Curcó Pueyo i seguir l' itinerari que proposa, tot passejant per Lleida, al voltant d' aquest sant singular :

https://www.lamanyana.cat/seguint-les-petjades-de-sant-cristofol-per-la-ciutat-de-lleida/

 

 

Text: Magdalena Español Raidó

 

Bibliografia:

Joan AMADES: Costumari Català. Salvat Editores i Edicions 62. Barcelona 1983

Jordi CURCÓ PUEYO: Seguint les petjades de Sant Cristòfol per la ciutat de Lleida. Article publicat pel diari LA MANYANA el dia 10/07/2021

Vicente HERNÁNDEZ GARCÍA: San Cristóbal. Ediciones del Apostolado Mariano. Sevilla, 1996

Santiago de la Vorágine: La leyenda dorada. Prólogo de Alberto Manguel. Alianza Editorial. Madrid, 2011

 

TEATRE-PRINCIPAL.jpg