SANT CRISTÒFOL: 10 de juliol

SANT  CRISTÒFOL O  CRISTÒFOR

 

Sant Cristòfol, o Cristòfor, és el sant patró dels viatgers i conductors. El carrer que du el seu nom és el situat a l’eixample traçat durant els anys 1960 als solars de l’antiga planta de casa Tonot, que tenien com a centre vital la Cooperativa del Camp de Sant Gaietà.

Fa anys,  va viure en aquest carrer el popular i estimat Sani, propietari de l'Auto-escola d'Almenar.

Sant Cristòfol ha estat, ja des de temps molt antics, un sant de gran popularitat. I veurem perquè. Les dades històriques sobre la vida de Sant Cristòfor, que segons els seus hagiògrafs antics i més moderns va ser martiritzat a Lícia durant les persecucions de l' emperador Deci entre els anys 249 i 251, apareixen barrejades, com era freqüent en aquells temps, amb elements folklòrics i fantàstics que han fet dubtar molts estudiosos de la seva existència, encara que va estar el mateix Sant Ambrosi qui escrigué la seva biografia al segle IV i el seu culte està documentat per l’ Església d’ Orient des de la meitat del segle V.

Segons les versions orientals més antigues, era un "gegant" originari d’ una tribu que els romans anomenaven “bàrbara”, és a dir, estrangera. Fill d’ un governador de la província de Síria, una de les que formaven l’ Àsia Menor i que depenien de l’ Imperi Romà, entrà a formar part de l’ exèrcit imperial. Allí va conèixer el cristianisme que s' anava introduint entre els soldats, es convertí i va fer possibles altres conversions entre els seus companys. Per aquest mateix motiu va ser arrestat, interrogat, torturat i, finalment, decapitat no abans d’ haver obrat miracles i haver aconseguit més adeptes del cristianisme, que era ja imparable.

 

Segons la biografia actual del doctor en Teologia Vicente Hernández García, Cristòfol, va créixer en un ambient militar, fill d’ un home d’ armes d’ origen cananeu que arribà a tenir l’ important càrrec de governador de la província de Síria i que manava un exèrcit de més de 50.000 soldats que controlaven la frontera de l’ Èufrates. La seva mare "va arribar a una edat ja avançada", però no sabem quina edat es considerava llavors "avançada", sense haver pogut tenir descendència. Finalment, va néixer aquest únic fill molt desitjat i, seguint els costums de l’ època en una família important, li van imposar els noms de Relicte, Alfer, Rèprobo i Adòcim. Els seus familiars i paisans el van anomenar Relicte fins que , per voluntat pròpia, va decidir rebre el baptisme cristià i passà a anomenar-se Cristòfor pel significat que comporta aquest nom, que més endavant explicarem.

 

Cristòfor era un noi molt alt, corpulent, considerat un "gegant", de cabellera rossa, ulls clars amb mirada segura, molt hàbil amb les armes, un caràcter entusiasta i, fins i tot, amb una certa ingenuïtat pròpia del jove que somia amb grans triomfs . Aquesta ànsia de glòria el dugué a deixar la seva pàtria per posar-se al servei del “rei més gran de la terra”, anant a parar a l’exèrcit de Gordià III (223-244 de Crist), un dels emperadors més joves que va tenir Roma, que va dirigir personalment un poderós exèrcit per lluitar contra el rei Sapor I, rei dels perses, mort el 261, que es rebel·là contra  Roma i havia conquerit la regió de Mesopotàmia i la ciutat d’ Antioquia. Antioquia va ser reconquerida per l' exèrcit romà i en aquesta guerra hi lluità Relicte entre els pretorians, nom de la tropa encarregada de servir, guardar i protegir directament l’ emperador.

 

Finalitzada la campanya d’ Orient, i trobant-se a Roma, imaginem Relicte orgullós del seu emperador victoriós, però vet aquí que va ser sorprès per un fet que el decebé profundament: arribat triomfant a Roma, l’ emperador Gordià va ser assassinat. Va ser una traïció dirigida  pel prefecte Marco Julio, que li arrabassà el poder i prengué el nom de Filip I, anomenat l’Àrab (204-249 d. Crist ). Relicte, malgrat la decepció, es posà a les ordres del nou emperador.

Però sens dubte, Relicte va conèixer de manera sobtada la cara fosca del poder. Els biògrafs antics expliquen d’ una manera fantàstica la reacció de Relicte davant els fets que realment el durien a servir “el rei més gran de la terra”:  ens presenten el nou emperador, Filip, en companyia de la noblesa romana, celebrant una de les fastuoses orgies pròpies d’una època de decadència. En un dels banquets, Relicte va escoltar una cançó dedicada a Satanàs, príncep dels  dimonis, que alabava el seu poder sobrehumà. Al mateix temps, observava la feblesa al rostre de l’ emperador convertit en un pobre home dominat pels vicis. Relicte va pensar: l’ Emperador té por de Satanàs i , per tant, ell és el més poderós. I el nostre futur sant,  surt decidit a l’ encontre de Satanàs, posant-se al seu servei. Fins que un dia, anant en companyia de Satanàs, van veure una creu de fusta a la vora d’ un camí. Només en veure-la , Satanàs es posà a tremolar davant  la sorpresa de l’ innocent Relicte. En preguntar-li perquè tremolava d’ aquella manera, el dimoni li respongué que “la creu era la insígnia del seu principal enemic, l’ anomenat Crist, mort a la Creu”. I Relicte va decidir d’ anar a cercar aquest “Crist”.

Era tanta la seva decepció que, segons la llegenda, Relicte caminà per camps, ciutats, disposat a trobar el seu “rei”: Crist, disposat a servir-lo per damunt de tot. Fins que un dia , en un paratge solitari, prop d’ un riu, trobà un eremita vell que resava agenollat. Relicte li preguntà perquè vivia tot sol en aquell lloc solitari. I l’ eremita li respongué que “vivia en aquella solitud servint el Rei dels reis”. Com era possible? Relicte no podia creure el que veia: un ancià que havia gastat tota una vida intentant inútilment el mateix que ell cercava:

-“I qui és aquest Rei, senyor de tots els reis?"- tornà a preguntar Relicte.

Aleshores el mateix eremita li ensenyà qui era "el Crist, Fill del Déu totpoderós, el Senyor del cel i terra, que ens creà i, fet home, morí crucificat per fer-nos a tots fills de Déu, hereus del cel".

Molt confús però content, demanà a l’ eremita com podia convertir-se en vassall d’ aquest Rei .

Ell l’ instruí sobre els preceptes de la caritat i el preparà per al baptisme. Però li faltava trobar un sentit, la manera de servir  aquest  Déu, sense el domini de les armes que ell coneixia. El seu mestre ancià li respongué: “Resa i dejuna”, però la resposta no el podia convèncer, continuava sense entendre el sentit. Com podia dejunar un home amb tanta força i corpulència i acostumat a la lluita física?

I així precisament, Relicte trobà la manera de servir Déu com ell podia i sabia: amb la força i corpulència de la seva joventut.

Es construí una cabana prop del riu amb la finalitat d’ ajudar els viatgers a passar a l’ altra riba. Els carregava a les espatlles i ajudat per un tronc d’ un arbre per mantenir-se sota l’ aigua, possiblement d’ una palmera, creuava el riu tantes vegades com era necessari.

Però una tarda, en fer-se fosc, sempre segons la llegenda, va ser despertat per un infant que li demanà de passar-lo a l’ altra riba del riu.

Com més s’endinsava cap al mig del riu amb l’infant a sobre, més li pesava, d’ una manera que creia desproporcionada a l’alçada d’un infant. Amb gran dificultat i ajudat pel seu gran bastó, aconseguí guanyar l’ altra riba. Relicte, molt estranyat per aquest pes que el desestabilitzava, li preguntà qui era. L’ infant es donà a conèixer: “Sóc el Crist, i tu el meu portador”.

I  aquest és el significat del seu nom de cristià, “portador de Crist”, encara que pot haver estat a la inversa, és a dir, que aquest nom hagués estat l’ origen de la llegenda, també és possible.

 

Sigui com sigui, un cop més, l’ ànima del nostre sant rebia un sotragada increïble, no sabia si havia estat somiant o era una fantasia però el cas és que el mateix infant profetitzà el seu martiri i la seva mort propera  i ,en agafar de nou el bastó que havia deixat a terra per fer baixar el nen Jesús, s’ adonà que li havien rebrotat fulles verdes, una nota viva i alegre, com una imatge d’ una mort que dóna fruits .

 

Cristòfor rebé el baptisme a Antioquia i molt decidit es dirigí a Lícia i a Samos a predicar l’ Evangeli , malgrat que eren temps adversos per als seguidors de Crist, ja que l’emperador Deci (201-251 d. Crist) publicà el seu “Edicte contra els cristians” amb la intenció d’exterminar-los.

Cristòfor va ser arrestat per ordre del prefecte de Lícia, anomenat Dagon, juntament amb altres cristians, per propagar la doctrina d’una nova religió considerada perillosa ja que els seus seguidors es negaven a practicar el culte oficial de l’Imperi. Les terribles tortures a les que va ser sotmès, semblaven reafirmar-lo en la fe, donant mostres d’una serenitat i fortalesa extraordinàries. Fins que el prefecte, veient que no aconseguia res, ordenà que fos decapitat. Però l’ impacte que causà l’ actitud del sant davant la mort va fer que, després, el mateix prefecte es convertís al cristianisme amb alguns dels seus súbdits.

 

El culte a Sant Cristòfor, més conegut per nosaltres com Cristòfol, es va estendre ràpidament d’ Orient a Occident. Durant l’ Edat Mitjana era considerat un dels catorze sants auxiliadors, invocats contra les desgràcies o perills més greus, com era la pesta i ,sobre tot, com  a protector dels vianants i pelegrins dels perills en els viatges. Aquesta devoció , molt estesa ja des del segle XII al XIV, ha arribat als nostres dies, complint una funció equivalent, i així el sant ha esdevingut el protector dels automobilistes i de totes les professions lligades al transport, com els repartidors o els missatgers . La llegenda del bastó florit després del transport de Jesús, l’ ha fet també protector dels transportadors i venedors de fruites i verdures. Per l’estatura i la força física, és també patró dels atletes i dels que fan feines pesades o que comporten riscos.

Aquesta gran popularitat de Sant Cristòfol arriba també a Catalunya  sobre tot des de que, el dia 10 de juliol de l’any 1592, el Consell de la ciutat de Barcelona, que patia el terrible flagell de la pesta, l’ invocà i l’ epidèmia s’ acabà en sec. I com agraïment  per aquest motiu, s’ instituí la festa en honor del sant aquest dia: el 10 de juliol.  Sant Cristòfor, el gran protector dels vianants i els qui viatgen per camins i carreteres del món, assegurant-los de morir sota teulat i de no ser presa de lladres ni de feres. La seva imatge es trobava antigament en pedrons de la vora dels camins i en les façanes dels hostals, al costat de la imatge de santa Marta, patrona dels hostalers. Més modernament, tots hem vist una petita imatge del sant  al frontis d’un cotxe o d’un camió.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Capella de Sant Cristòfol al carrer de Regomir, Barcelona, el dia 10 de juliol 2017

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per una altra banda, la popularitat de la llegenda del sant ha inspirat i ha donat lloc a moltes altres versions, adaptades a cada poble, rondalles, goigs i, fins i tot, petites representacions teatrals de gran riquesa.

 

La tradició catalana suposa que sant Cristòfor va viure a Catalunya, és clar, i que va ser aquí on va viure les seves heroïcitats i proeses amb algunes variants. Per exemple, segons la llegenda catalana recollida per Joan Amades al gran Costumari Català, Cristòfor era un gegant que estava al servei d’ una “mena de gegantàs que feia anar el món en renou”, (Pàg. 489 a la 492. Juliol) que quan en una conversa sentia anomenar el diable , “s’ estremia i feia el senyal de la creu”. Primer entengué que el fort era el diable i, finalment, la creu. També apareix l’ ermità, que li fa comprendre que la creu que cerca està per tot arreu i, per tant, on es trobi pot servir-la.  També es fa passa-rius, amb un gran bastó a la mà ,que és un pi arrencat de la muntanya.

Tot això, segons la llegenda, va tenir lloc entre Barcelona i el poble de Begues, d’ on se suposa que era fill. Parava a la plaça del Pedró i esperava arrambat a la font de Santa Eulàlia.

També conten, segons el Costumari Català, que el sant, de nit, anava a festejar a Santa Coloma. Els d’Olesa sortien a empaitar-lo a cops de pedra. El sant, per depurar-los, des del cim de la muntanya es va orinar a la vall, i va fer néixer una riera que travessa nou vegades el camí, així els que el perseguien el van haver de deixar estar.

 

Com podeu veure, la riquesa de la fantasia popular no té fi, ni les tradicions o costums d' altres pobles de Catalunya.

També són coneguts els goigs de sant Cristòfor que fan referència a la seva invocació contra la pesta:

“De fam, bombes, foc i guerra

I de tot contagiós mal…”

I oracions que els nostres avis pronunciaven quan sortien de viatge, davant els perills que comporta viatjar: “la pèrdua del camí, les males companyies, la sortida de lladres, el maltractament o robatori en els hostals, l’ atac d’ animals ferotges, la tempesta en despoblat, l’ incendi de boscos, els falsos testimonis i tants altres” (pàg. 494):

“Sant Cristòfor gloriós,

guardeu-me de tota pena

i de tots dolors.”  

 

Text i fotos: Magda Español Raidó

 

 

 

Bibliografía:

Vicente HERNÁNDEZ GARCÍA: San Cristóbal. Ediciones del Apostolado Mariano. Sevilla, 1996

Joan AMADES: Costumari Català. Salvat Editores i Edicions 62. Barcelona 1983

Santiago de la Vorágine: La leyenda dorada. Prólogo de Alberto Manguel. Alianza Editorial. Madrid, 2011