Venècia a SANG O AMOR, de Donna Leon

SANG O AMOR, de DONNA LEON
 
Edicions 62, s.a. Col·lecció EL Balancí. Barcelona
Primera edició: febrer de 2015
 
Títol original: Falling in love
 
 
 
 
 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

SANG O AMOR, de DONNA LEON

 

ARRIBEM A VENÈCIA:

 

"Des d’ Almenar" fem cap a l’ Aeroport del Prat (Barcelona). Allí prenem el nostre vol de la companyia Vueling i aterrem a l’ Aeroport Marco Polo, situat a la frazione de Tessera, pedania del municipi de Venècia (Veneto).

 

Transport fins a Venècia: “Aerbus”. Última parada: Piazzale Roma.

A partir d’ ara, obrim la novel·la, “Sang o amor” de Donna Leon, i els nostres ulls per admirar una de les ciutats més fascinants del món de la mà del protagonista, el "commissario" Brunetti.

 

Des del Piazzale Roma, ens desplacem a peu fins al Canal Grande. Agafem el “Vaporetto”de la línia 1 a la parada “Piazzale Roma” i seguim el seu trajecte fins a la parada “Accademia”. Allí anirem darrere del Palazzo Venier dei Leoni i Museu de Peggy Guggenheim , en direcció a La Salute, pels carrers del darrere, fins a la calle delle Mende, nº 531, al districte o Sestiere de Dorsoduro, i ens allotgem a la Locanda San Vio, un hotelet petit, encantador i bastant econòmic. Però pot servir un altre de la zona.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els districtes, "sestieri",

de Venècia

 

I per què en aquest lloc? Perquè és al sestiere de Dorsoduro, precisament on Federico d’ Istria, el “marchese” de Istria, o Freddy, el gran amic de la soprano Flàvia Petrelli , viu amb la seva muller, Silvana, en un "palazzo" que dóna al Canal Grande. Ben segur que des del domicili del Freddy es deu de gaudir d’una vista espectacular: el Palazzo Franchetti  i tots els altres palaus adjacents.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Palazzo Franchetti

 

Però al mateix edifici on viu el Fredy, hi ha un altre apartament més fosc, amb un vestíbul cavernós, que cedeix a la seva amiga i antiga amant, la gran diva del bel canto, Flàvia Petrelli, durant un mes aproximadament, que és el temps que romandrà a Venècia representant Tosca, de Giacomo Puccini, al gran teatre La Fenice. En aquesta òpera dramàtica, ella representa el paper de protagonista, la cantant Floria Tosca, que es treu la vida tràgicament llançant-se des de dalt del Castel Sant’ Angelo de Roma.

En aquest mateix barri de Dorsoduro, hi viuen els sogres del "commissario" Brunetti, és a dir, els pares de la Paola Falier. El pare, el comte Falier, i la mare són amants de l’ òpera i admiradors de la Flàvia, i a la Paola se li acudeix de convidar la gran soprano a sopar un diumenge a les 20:30 h a casa dels seus pares, ja que se’n van a Londres la setmana vinent i així tindran un magnífic motiu per veure’ls abans de marxar de viatge i fer-los contents.

Casa seva és just al costat del Campo San Barnaba, on cal baixar per la "calle" a l’ esquerra de l’ església, famosa perquè surt a la pel·lícula Indiana Jones y la última Creuada.

A l’ altra banda del canal, a l’ última porta a l’ esquerra , és casa dels Falier.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Campo San Barnaba

Fotograma de la pel·lícula "Indiana Jones a la darrera creuada", d' Steven Spielberg (1989)

 

La Flàvia accepta la invitació perquè està encuriosida i, a més a més, espantada per haver rebut una gran quantitat de rams de roses grogues, tantes que  és difícil que una floristeria les pugui servir. Una acció pròpia d' una persona excessiva, i potser perillosa. Per tant, la Flàvia se sent més protegida en un ambient privat.

Per cert, al Canal Grande, no molt lluny del Ponte dell’ Accademia hi ha un Palazzo Falier, de la família veneciana avui extingida del Dux Marino Falier, així és que, l' escriptora utilitza sovint noms venecians, en aquest cas el d' un personatge històric i, també,  literari de Venècia gràcies a una tragèdia escrita per Lord Byron protagonitzada per aquest personatge real.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Palazzo Falier

 

Per anar als assajos a La Fenice amb el seu "ripetitore" al piano, el senyor Ludovico Santello  (pare de la Francesca Santello) i per fer el camí de tornada a casa, la Flàvia ha de creuar per Ponte dell’ Accademia, passar davant de San Vidal i travessar el Campo Santo Stefano, que té al bell mig l’ estàtua dedicada a Nicolò Tommaseo (1802-1874), intel·lectual dàlmata que va fer mèrits durant la revolució de 1848 contra els austríacs. En aquesta famosa plaça, sovint , després d’ una actuació, els artistes s’ hi aturen a menjar un plat de pasta al restaurant Beccafico i beure mitja copa de Teroldego, un vi negre robí, el “príncep dels vins del Trentino”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ponte dell' Accademia

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Campo Santo Stefano

amb S.Vidal i estàtua

dedicada a Tommaseo

 

 

Més endavant, es travessa el Campo Sant’ Angelo i per una "calle" estreta s’ arriba a La Fenice. La Flàvia entra per la Porta dels Artistes .

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Fenice

 

 

La Fenice és un dels teatres de l’òpera més meravellosos del món. Situat al Campo San Fantin, el 1996 va patir un incendi devastador però avui dia està funcionant i la seva reconstrucció , projectada per l’ arquitecte italià Aldo Rossi, ha tornat a fer lluir el Teatre tal com era abans de l’ incendi, amb tot el seu esplendor, però adoptant les millores i comoditats que permet la tecnologia actual.

La Fenice es pot visitar tots els dies de 10 h a 18 h amb un sistema de audio guies en quatre idiomes excepte si l’ espai està ocupat per algun treball de muntatge d’ un espectacle.

 

A La Fenice, la Flàvia gaudeix del èxit a cada representació  de Tosca, malgrat que hi ha un moment de l' obra que a ella odia, i és quan s’ ha de llançar damunt d’ una plataforma amb les deu capes de matalassos de cautxú i plàstic. Passat aquest impàs, ja tot són aplaudiments, salutacions i triomf, especialment la nit en què un admirador o admiradora cobreix de roses grogues la part de l’ escenari on ella saluda i, a més, li omple el camerino de rams de roses del mateix color, amb els seus gerros corresponents, alguns d’ ells valuosos, com un de cristall de Paolo Venini de Murano. I per si encara no fos suficient, també troba rams de roses grogues a l’ entrada de l’ apartament que li cedeix el seu amic de l' institut, Freddy, el "marchese d’ Istria".

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Cristall Venini

 

És un fet inquietant, gens normal, amb una certa connotació violenta, o sospitosa, ja que ningú sap de quina floristeria provenen les flors, ni a tota Venècia potser no n’ hi ha tantes.

La Flàvia té por d’ un fan obsessionat. Un dia vol anar a indagar a la seva floristeria preferida, Biancat, però s’ adona que ha tancat, que al seu lloc hi ha una botiga de bosses i moneders fabricats a la Xina. No pot averiguar res.

 

El primer atac violent de la novel·la de Donna Leon el pateix, però, la jove Francesca Santello, filla del "ripetitore" de La Fenice, que estudia cant al conservatori de París i que la Flàvia, quan la sent cantar, elogia per cortesia la seva veu. De nit, quan creua el Ponte delle Scuole, un pontet metàl·lic d’ un sol arc i només tretze esglaons repartits, proper al Campo Santo Stefano i al Ponte dell’ Accademia, algú l’empeny i cau.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                            Ponte delle Scuole

 

 

 

El resultat de la caiguda de la noia és una commoció cerebral lleu, amb una ferida aparatosa, i un braç trencat. La troben a terra, inconscient. A la telecàmera es veu que l' agressora és una dona allargada, que probablement va pensar que havia mort. La noia és ingressada a l’ Ospedale Civile SS Giovanni e Paolo, un antic hospital amb tres-cents anys d’ història que té teles de Tintoretto, Bellini, Palma el Jove, amb una façana de la Scuola Grande di San Marco però distribuit en diversos edificis i avui dia amb dificultats d’ organització entre els diferents pavellons. Allí Francesca és vigilada per l’ agent Alvise. L’ Ospedale es troba al Sestiere Castello, darrere de San Lorenzo, ja prop de la laguna, a l’ altre extrem de la ciutat, prop de l’ Arsenale.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ospedale San Giovanni e 

Paolo (al "sestiere" Castello)

 

Allí també s’ hi troba la "Questura" de la Policia, als Fondamenta San Lorenzo, on el comissario Brunetti té com a cap el vicequestore Patta. El seus companys són l’ inspector Lorenzo Vianello, el tinent Scarpa, la signorina Elettra i l’ agent Alvise. Entre ells hi ha un difícil equilibri entre jerarquia i amistat o companyonia. També col·labora amb ell l’ atractiva policia napolitana Claudia Griffoni, una dona amb una intel·ligència especial, una gran observadora quan interroga la Francesca a l‘ Ospedale. També hem de mencionar en Foa, el conductor de la barca de policia, que quan cal es desplaça a tota velocitat intentant arribar en el moment més precís al lloc dels fets, com ara veurem.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

" Questura" di Polizia

 

 

Això és a la ficció. En realitat, aquí, al número 5053 de Fondamenta San Lorenzo hi ha un senzill Commissariato di Polizia di Stato, un lloc petit. La verdadera Questura di Polizia de Venècia es troba al costat de la Stazione di Ferrovie Santa Lucia, molt a prop del Piazzale Roma.

 

Però hem de tornar cap a La Fenice on la nostra diva Flàvia Petrelli acaba de fer la seva brillant penúltima actuació. En entrar al seu camerino s’ ha trobat un paquet amb un nou regal anònim. Aquesta vegada és un collar d’ or i pedres verdes, potser maragdes, del qual l’ ajudant del camerino, Marina, no en sap res, no l’ ha portat de la fira de San Maurizio de la que havien parlat un dia, sinó que resulta valorat aproximadament en uns cinc-cents mil euros.

El comissari posa el collar dins d’ una simple bossa de lona verda, se la penja al coll com si res i acompanya la Flàvia de nit fins al Ponte dell’Accademia. Ella no les té totes. Allí l’ espera el Freddy, tot galant, per fer l’ altre tram del camí fins a casa seva. Els dos homes estan protegint la Flàvia afectuosament, però hi ha una misteriosa persona que no trigarà a aparéixer per demostrar la seva gelosia malaltissa. Els està seguint pels carrers laberíntics de Venècia. El commissario se’n adona però se' n torna a peu cap a casa seva, al Campo San Polo.

 

El districte o "sestiere" de San Polo és potser el barri més petit de Venècia, es comunica amb el famós barri de San Marco a través del Ponte di Rialto, un dels llocs més visitats pels turistes, ple de bars, restaurants, botigues, tot tipus de comerços, amb el famós mercat de Rialto i el Pont únic.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ponte di Rialto

 

 

 

La família del comissari Guido Brunetti està formada per quatre persones: ell i la Paola Falier, i els seus dos fills, la Chiara i el Raffi. Viuen a l’ últim pis de l’ edifici des d’ on veuen les teulades de Venècia. L’ escriptora va explicar en una antiga entrevista que des de la primera novel·la sobre Guido Brunetti es va inspirar en un pis real, propietat d’ uns amics seus. El pis existeix i no és difícil de trobar: venint des del Teatre La Fenice, al barri de San Marco, es va cap al Campo Manin, que pren el nom del Palazzo de Daniele Manin (Venècia 1804- París 1857), un polític que defensà heroicament Venècia. És un lloc on els canals, pontets i palaus formen un conjunt d’ una gran bellesa. S’ avança en direcció a la blanca façana de San Salvador, i cap al Ponte di Rialto que creua el Canal Grande.

A l’ altre costat del pont, a San Polo, un cop passat l’ antic local de la famosa floristeria de Venècia, la “Biancat”, on va la Flàvia a comprar flors i es troba amb la sorpresa de veure que ja no existeix, una mica més endavant, a l’ esquerra, hi ha una calle estreta que acaba a la casa del comissario, un edifici de quatre plantes a San Aponal. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Paola Brunetti és amant de la cuina tradicional, senzilla però de qualitat. És una gran lectora, professora de Literatura en un Institut de Venècia i, a més, cuinera d' èxit, ja que el comissario Brunetti va a dinar a casa des de la seva oficina a Castello. A la nevera de la seva cuina no hi falta una bona ampolla de Pinot Grigio, un dels vins blancs més populars al Veneto, la regió de Venècia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per arribar a casa el més ràpid possible, Brunetti ha de travessar el Sestiere San Marco per la part de dalt, per San Lorenzo, el Ponte Novo, carrer de Santa Maria Formosa i Campo Santa Maria Formosa, el pont i calle Mondo Nuovo cap a San Lio, San Antonio, Bissa, Campo San Bartolomeo i Rialto. És un altre passeig que val la pena recórrer, esquivant la famosa plaça de Sant Marco, que no apareix en aquesta novel·la.

 

L’ endemà apunyalen l’ amic Freddy al pàrquing del Piazzale Roma. El porten a l’ hospital de Mestre en una ambulància de l’ empresa veneciana Sanitrans s.r.l. L’ agressora és una dona.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Mentre el comissari investiga el passat amorós de la Flàvia, el seu exmarit, i la seva possible relació amb alguna dona, es prepara per a la representació final de Tosca al Teatre La Fenice.

Allí tindrà lloc un final teatral, apoteòsic, com el de l’òpera de Puccini, un final rebuscat per a una agressora, una simple però adinerada fan desequilibrada. Un fet inquietant i terrorífic on la casualitat d’ una vaga de tramoistes del teatre i el detall afectuós d’ un operari que coneix la por que té la diva als matalassos de polietilè desencadenen els darrers fets. Però us convido a llegir la novel·la per saber què succeeix.

Bona lectura i bon passeig per Venècia!

 

 

 

SANG O AMOR, de DONNA LEON

Edicions 62, s.a.. Col·lecció EL Balancí. Primera edició: febrer de 2015

Títol original: Falling in love

Traducció: Núria Parés Sellarès

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Donna Leon (Nova Jersey, 1942), és una escriptora nord-americana d’ origen espanyol i italià. Va estudiar a Perugia i a Siena, va treballar com a guia turística a Roma, com a redactora de textos publicitaris a Londres i com a professora d’ anglès en diverses escoles nord-americanes d’ Europa i Àsia. Des del 1981 viu a Venècia dedicada a l’ escriptura. És també una gran experta en òpera i música barroca.

Com a escriptora, Donna Leon s’ ha dedicat a la novel·la negra. I com altres escriptors contemporanis que cultiven aquest gènere, ha reconegut també la seva admiració per Manuel Vázquez Montalbán, creador del teniente Carvalho a la ciutat de Barcelona. El "commissario" venecià Guido Brunetti no és tampoc un súper heroi invulnerable sinó un home normal, amant de la cultura clàssica, la mitologia i els grans poetes del renaixement italià com Petrarca i Dante, i dels petits plaers de la vida quotidiana com un bon cafè, o un "tramezzino", pres als seus llocs favorits. Un home familiar, que va a dinar a casa, amb la seva dona i els fills. Un ser proper. Sap posar-se els companys de treball a la butxaca perquè col·laborin amb ell, tot un mèrit dins d’ un cos ple de jerarquies i interessos personals diversos que sovint creen interferències en l’ eficàcia del treball. En definitiva, Guido Brunetti ens és simpàtic perquè, malgrat tot, és un policia eficient: intenta salvar dificultats sense massa esforç. A part d' aquest mèrit, el seu èxit es deu sovint als errors o als defectes dels mateixos delinqüents: pot ser complicat, però sap entendre la seva "lògica". És observador, naturalment, i coneix Venècia com el palmell de la mà.  

 

Text: Magda Español Raidó