SANTIAGO APÒSTOL: 25 de juliol

SANTIAGO APÒSTOL

 

El carrer dedicat a Santiago Apòstol es troba dins el conjunt de carrers de l’ eixample traçat als anys 1960 al voltant de la Cooperativa del Camp o de Sant Gaietà.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’ espai correspon a l’ antiga “planta de casa Tonot” que la gent més gran va conéixer: camps de gra i oliveres regats per l' aigua de la “toma”, un bon braçal d’ aigua clara que baixava tot vorejant la pedrera dels Trullets, detall que avui dia costa d’ imaginar ja que és sòl urbà, quasi tot construït. Però la gent de la barriada ho sabem bé: creuàvem la “toma” cada dia per un pontet fet de troncs situat al darrere de cal “Gracian”, una drecera per no donar el tomb per "camí de la Plana". Aquests camps ja només els podem constatar exactament a les fotos antigues dels fons fotogràfics.

El nom del carrer Santiago Apòstol, però, no era gens nou a la vila d’ Almenar. Al contrari: al llibre del nostre historiador Josep Forns Bardají sobre l’ economia i la societat d’ Almenar dels segles XIV-XIX hi podem llegir: “A l’ exterior de les muralles, tocant la població, a Almenar trobem indrets comuns a la major part de les poblacions de la comarca: la bassa per abeurar els animals, el Pati de la Dula (lloc de concentració del bestiar abans i després d’ anar a pasturar), pletes de bestiar, el molí d’ oli i també l’ hospital, conegut amb el nom d’ Hospital de Sant Felip i Santiago, lloc d’ acollida provisional de malalts de pas, ben documentat als segles XVII i XVIII.” (pàg.31)

 

El mateix “Hospital de Sant Felip i Santiago” és descrit amb tot detall en un apartat del llibre de mossèn Francesc Martí i Solsona, “Almenar: Història i gent”, on analitza el seu funcionament difícil en mig d’ un temps convuls, amb les repercussions de la Guerra de Successió espanyola (1705-1714) , els refugiats, la pobresa, l’ abandó que genera tota guerra i, a més, amb problemes de sanitat derivats de la manca d’ higiene, les epidèmies, la mortalitat infantil o la pesta. És especialment emotiva la sensibilitat amb la què mossèn Martí relata les circumstàncies de persones que hi van morir, algunes ben joves.

 

L’ edifici d’ aquest Hospital va ser derruït vers els anys 1986-87, per construir-hi al seu lloc l’ actual “Llar de Jubilats”, a l’ antiga “Plaça del mercat”, amb els seus dos porxos. Allí hi havia hagut també, fins als anys 1960, la ferreria del popular ferrer de l’ hospital.

 

En un principi es podia pensar la hipòtesi de si aquest establiment, en cas d’ haver existit ja en temps anteriors, hagués pogut servir per acollir pelegrins relacionats amb el Camí de Sant Jaume aragonès, procedent de Montserrat, que passava per Algerri, Alfarràs, no lluny d’ Almenar, cap a Tamarit, Montsó i Osca, fins anar a trobar el Camí Francès a Puente la Reina. Però no és així ja que, segons l’ estudi del nostre historiador Josep Forns, l’ Hospital està documentat als segles XVII i XVIII, molt posteriors als temps daurats del pelegrinatge a Compostela. El nom de “Sant Felip i Santiago” fa referència als dos sants apòstols dels quals l’ Església celebra la seva festivitat el mateix dia: el 4 de maig. Són Felip, nascut a Betsaida (Galilea), prop del llac de Genesaret i mort a Hieràpolis (Turquia), o Cesàrea de Filipo. I l’ apòstol Santiago el Menor, que s’ anomena així per diferenciar-lo de l’ altre apòstol Santiago, el Major, martiritzat poc temps després de la mort de Crist: el popular Sant Jaume de Galícia.

 

Sobre l’ apòstol Santiago el Menor, l’ evangeli diu que era de Canà de Galilea, que el seu pare es deia Alfeu i que era parent, probablement cosí, de Jesús. En alguns versicles se l’ anomena "el germà de Jesús", però a la Bíblia s’ anomenen "germans" també els que provenen del mateix avi: cosins, oncles o nebots, són “germans”.

Santiago el Menor va arribar a ser sant per mèrits propis. Va ser un dels apòstols als quals es va aparèixer el Crist ressuscitat. Al llibre dels “Fets dels apòstols” se’l valora com un gran “bisbe de Jerusalem”. Quan Sant Pere va ser alliberat per un àngel de la presó, va córrer a la casa on vivien els deixebles de Jesús i els deixà l’ encàrrec de comunicar a Santiago i als altres que havia estat alliberat i que se n’ anava en un altre indret (Fets, 12, 17). El mateix Llibre explica també que la darrera vegada que Sant Pau va anar a Jerusalem, primer de tot, “va anar a visitar Santiago, i a casa seva es van reunir tots els caps de l’ Església de Jerusalem” (Fets, 21, 15).

Sant Pau afirma a la carta (epístola) que va escriure als Gàlates: “Santiago és, juntament amb Joan i Pere, una de les columnes principals de l’ Església”. I abans d’ acabar el primer Concili o reunió de tots els caps de l’ Església realitzat a Jerusalem, després del discurs de Pere i els comentaris de Bernabé i Pau, intervé Santiago per reforçar el sentit de la reunió en sintonia amb les paraules dels profetes, tal com està escrit. Un discurs ple de pensament positiu per animar a portar endavant la seva missió. (Fets, 15, 13).

 

Santiago el Menor era considerat un sant ja en vida, un home venerat per tothom, que amb el seu bon exemple va convertir al cristianisme molts jueus, fet que, precisament, el va convertir en un personatge incòmode per als caps dels sacerdots jueus fins al punt de fer-lo assassinar cruelment, escarnit, lapidat.

 

El seu missatge a la “Carta de Santiago”, que es troba al final de la Bíblia, és ben interessant i algunes de les seves frases, perfectament vigents, ens recorden els missatges de l’ actual papa Francisco. Diu, entre altres: “Sapigueu-ho, germans meus estimats: que tothom sigui prompte a escoltar, lent a parlar, lent a la ira.”(Jm, 1,19) o “Si algú es pensa que és una persona religiosa i no refrena la llengua, sinó que sedueix el seu cor, la seva religió és vana” (Jm, 1, 26). O bé, “Au, ara, rics! Ploreu, planyeu-vos per les calamitats que han de venir damunt vostre” (Jm, 5, 1), si no compartiu amb els pobres les vostres riqueses, s’ entén. I potser la frase més famosa d’ aquest apòstol és: “La fe sense obres, està morta” (Jm, 2, 17 i 26). Com diu sovint el papa Francisco: “Una fe sense obres no és fe, és només paraules”.

 

Sant Felip i Santiago el Menor, junts, tenen famoses esglésies dedicades, com la de Saragossa, d’ estil barroc, segles XVII-XVIII. I a Roma, la Basílica dels Apòstols, conserva les seves relíquies.

 

Per tot el seu exemple, l’ apòstol Santiago el Menor és àmpliament mereixedor del nom d’ un carrer de la nostra vila. Però, així i tot, és del tot improbable ja que, tradicionalment, els carrers i places famoses dedicades a l’ Apòstol Santiago es refereixen a Santiago el Major, o Sant Jaume, sovint representat com a pelegrí o amb el famós cavall blanc, molt popular a qualsevol municipi de Catalunya, a Lleida, Espanya i tota Europa.

 

I la vida de Santiago el Major, per distingir-lo de l’ altre Santiago, el “Menor”, té un pes important dins la nostra cultura, donant el seu nom a tants llocs, persones, institucions molt diverses, llegendes, cançons, o a la Via Làctia. La seva tomba a Santiago de Compostela (A Corunya) ha representat tot un símbol de fe i, encara avui dia, tantes persones al món fan el “Camí de Sant Jaume” mentre busquen el sentit del seu propi camí a la vida.

 

Santiago el Major va néixer a Betsaida, a la vora del llac Tiberiades. Era fill de Zebedeu, un pescador jueu, i de Maria Salomé, que juntament amb Maria, la mare de Jesús, i Maria Magdalena, són anomenades “les tres Maries”. Era germà de l’ apòstol Joan Evangelista. Ell i el seu germà van ser cridats per Jesús, que ja comptava amb els germans Simon Pere i Andreu, fins arribar a envoltar-se dels dotze apòstols o deixebles.

Santiago el Major va estar present en els principals miracles de Jesús (Marc 5, 37), com la resurrecció de la filla de Jairo, la Transfiguració de Jesús al Mont Tabor (Mateu, 17, 1) i al Getsemaní, la vigília de la Passió , juntament amb Pere i Joan va ser testimoni de la seva agonia. Tenia un caràcter impetuós, ràpid, com el seu germà Joan, i per això Jesús els deia “fills del tro” (Marc, 3, 17; Lluc, 9, 52-56). Va ser el primer apòstol martiritzat, morí decapitat a Jerusalem cap a l’ any 43-44 per ordre d’ Herodes Agripa.

 

Aquest Herodes Agripa és Agripa I. El seu avi va ser Herodes el Gran. A Roma va ser company de festes i excessos del jove Calígula, que el 37 pujà al tron de l’ imperi romà, a la mort del seu oncle Tiberi, i envià el seu “amic” a Palestina com a rei. Va ser un rei detestat perquè, estranger i corrupte com era, buscava el recolzament de Roma martiritzant els cristians, una força emergent que els inquietava.

Efectivament, va començar a perseguir altres membres de l’Església emergent , també fa fer matar Joan Evangelista, el germà de Santiago (Fets, 12). Després del martiri, el sepulcre que contenia les seves despulles va ser traslladat lluny de Jerusalem per evitar més danys. Però en temps de Carlemany, el 814, va ser miraculosament descobert.

 

A partir d’ aquell moment, neixen gran nombre de tradicions, amb miracles inclosos, llegendes avui dia recollides per diversos autors. Es diu que va venir a predicar l’ Evangeli a Hispània. Amb la invasió àrab, s’ afirma que el cos de Santiago va ser trobat miraculosament a Galícia, en un “camp d’ estels”, el Campus Stellae, Santiago de Compostela. A partir d’ aquell moment, la tomba ha estat l’ objectiu de grans pelegrinatges medievals, i el lloc va adquirir el nom de Santiago (de Jacobus, o Sant Yago en castellà). L’ hagiògraf medieval anomenat Santiago de la Vorágine explica el significat d’ aquest nom tan complex, que ve del llatí i més enllà, de l’ hebreu, “que segueix o que suplanta Déu”, per fer-ho senzill. El 1075 es va iniciar la construcció de la grandiosa basílica dedicada a la seva veneració.

 

Durant tants segles d’ invasió, de guerres incertes, en els quals imperaven uns valors militars i feudals, es tributà a Santiago, Sant Jaume, un culte especial de fe en la seva protecció, sobretot durant les batalles, que el van convertir en un combatent invencible, sense cap relació i molt lluny de l’ apòstol dels Evangelis, fins i tot, sovint, amb una certa confusió, molt freqüent en la transmissió oral de la cultura popular, amb l’ altre Santiago, el fill d’ Alfeo.

 

Sigui com sigui, la fe en la protecció de Sant Jaume va ser un gran estímul en aquelles proves tan dures. I tot això va tenir un gran ressò a tota l’ Europa cristiana, que ja al segle X inicia els pelegrinatges a Compostela, lloc fascinant que esdevé un símbol d' esperança i de fe entre tanta lluita.

Durant tota l'edat mitjana, el Camí de Sant Jaume va ser molt concorregut, després va ser lleugerament oblidat i en l'època actual ha tornat a prendre popularitat. No té un únic recorregut, sinó que hi ha diverses rutes d'accés al camí més conegut, que és el Camí francès.

 

De llegendes i tradicions d’ origen popular sobre Santiago o Sant Jaume n’ hi ha a tota Europa, però aquest sant s’ ha associat sobretot a Castella i a Espanya com a Estat, ja que n’ és el sant patró. Però els antics camins a Sant Jaume de Galícia han deixat petjada en més de seixanta pobles catalans que celebren per sant Jaume la seva festa major.

 

A la ciutat de Lleida, una celebració molt significativa és la dels Fanalets de Sant Jaume, en la què la vigília de la festa, els nens participen en una processó nocturna amb fanalets des de l’ església del Carme fins a la catedral, passant per la capella del Peu del Romeu, on la tradició, que recull l’ etnògraf lleidatà Joan Bellmunt, situa sant Jaume intentant treure’s una punxa clavada al peu. Com que era de nit, els àngels del cel van baixar a fer-li llum.

 

 

 

 

 

 

 

             Banda Municipal de Música de Lleida acompanyant Sant Jaume i els fanalets. Festa 2016.

Aquesta festa ens recorda, en certa manera, que la Via Làctia, considerada tradicionalment el camí a Compostela, va representar també un camí cap al món dels avantpassats, els difunts, anomenada igualment “Camí de Sant Jaume”. I es dóna el cas que, també, el cavall blanc era en època preromana el “missatger” i el transportador de difunts. Com es pot deduir, hi ha molts detalls per estudiar sobre els orígens i significats de les nostres creences i tradicions. Un motiu més per respectar-les.

 

Santiago Apòstol, el Major, o Sant Jaume, és patró dels pelegrins, cavallers, soldats i, popularment, protector de les malalties reumàtiques o invocat per demanar bon temps.

 

Text: Magda Español Raidó

 

 

 

Bibliografia:

 

AMADES, Joan : Costumari Català. El curs de l' any. Salvat Editores i Edicions 62. Barcelona, 1983.

 

BELLMUNT i FIGUERAS, Joan: 500 Històries i llegendes de les terres de Lleida. Pagès Editors, Lleida, 2004

 

COSTA SOLÉ, Roger: El gran llibre dels sants. Ara llibres S.L. Badalona, 2007

 

FORNS BARDAJÍ, Josep: Economia i societat en els regs històrics occidentals catalans: Almenar (Segrià) i la seva àrea, segles XIV-XIX. Publicacions de l’ Abadia de Montserrat. Barcelona, 2004

 

MARTÍ i SOLSONA, Francesc: Almenar: Història i gent. Ajuntament d’ Almenar, 1991

 

Santiago de la Vorágine: La leyenda dorada. Alianza Editorial S.A.. Madrid 2011

 

LA BÍBLIA, versió dels textos originals i notes pels Monjos de Montserrat. Publicacions de l’ Abadia de Montserrat, Vuitena edició, abril 2007