SANT JAUME Apòstol: 25 de juliol
SANT JAUME APÒSTOL
Com diu la cançó que es canta a Lleida durant aquesta festa tan popular, "sant Jaume ve de Galícia, sant Jaume ve d' Aragó". Per tant, està clar que la tradició es refereix a l' apòstol Jaume el Major.
Tot i que l’ apòstol Santiago el Menor pugui ser àmpliament mereixedor de ser festejat, tradicionalment, és Santiago el Major, el nostre sant Jaume, l' apòstol més popular a qualsevol municipi de Catalunya, de Lleida, d' Espanya o de tot Europa. Sovint és representat com a humil pelegrí o cavalcant amb el famós cavall blanc, el de la innocent endevinalla de quan érem petits. L' haureu sentit alguna vegada, segur: "Escolta guapo, o guapa -ens deien-: a veure si saps de quin color era el cavall blanc de sant Jaume?" Quines pensades! I encara hi havia algú que no ho encertava! No en devíem ser tan d' espavilats, abans!
Així també la vida de Santiago el Major, per distingir-lo de l’ altre Santiago, el “Menor”, té un pes molt més important dins la nostra cultura, donant el seu nom a tants llocs, persones, institucions molt diverses, llegendes, cançons i, fins i tot, a la Via Làctia. La seva tomba a Santiago de Compostela (A Corunya) ha representat tot un símbol de fe i, encara avui dia, moltes persones al món fan el “Camí de Sant Jaume” mentre busquen el sentit del seu propi camí a la vida.
Santiago el Major va néixer a Betsaida, a la vora del llac Tiberiades. Era fill de Zebedeu, un pescador jueu, i de Maria Salomé, que juntament amb Maria, la mare de Jesús, i Maria Magdalena, són anomenades “les tres Maries”. Era germà de l’ apòstol Joan Evangelista. Ell i el seu germà van ser cridats per Jesús, que ja comptava amb els germans Simon Pere i Andreu, fins arribar a envoltar-se dels dotze apòstols o deixebles.
Santiago el Major va estar present en els principals miracles de Jesús (Marc 5, 37), com la resurrecció de la filla de Jairo, la Transfiguració de Jesús al Mont Tabor (Mateu, 17, 1) i al Getsemaní, la vigília de la Passió , juntament amb Pere i Joan va ser testimoni de la seva agonia. Tenia un caràcter impetuós, ràpid, com el seu germà Joan, i per això Jesús els deia “fills del tro” (Marc, 3, 17; Lluc, 9, 52-56). Va ser el primer apòstol martiritzat, morí decapitat a Jerusalem cap a l’ any 43-44 per ordre d’ Herodes Agripa.
Aquest Herodes Agripa és ni més ni menys que Agripa I, nascut vers l'any 10 aC, nét del famós Herodes el Gran. A Roma va ser company de festes i excessos del jove Calígula, que el 37 pujà al tron de l’ imperi romà a la mort del seu oncle Tiberi, i envià el seu “amic” a Palestina com a rei. Un rei detestat perquè, estranger i corrupte com era, buscava el recolzament de Roma martiritzant els cristians, una força emergent que els inquietava. Un pobre home.
Després del martiri de l' apòstol Santiago, el sepulcre que contenia les seves despulles va ser traslladat lluny de Jerusalem per evitar més danys. Fins que, ja en temps de Carlemany, el 814, va ser miraculosament descobert.
A partir d’ aquell moment, neixen gran nombre de tradicions, amb miracles inclosos, llegendes avui dia recollides per diversos autors, com la que diu que va venir a predicar l’ Evangeli a Hispània. Amb la invasió àrab, s’ afirma que el cos de Santiago va ser trobat miraculosament a Galícia, en un “camp d’ estels”, el Campus Stellae, Santiago de Compostela. A partir d’ aquell moment, la tomba ha estat l’ objectiu de grans pelegrinatges medievals, i el lloc va adquirir el nom de Santiago (de Jacobus, o Sant Yago en castellà). L’ hagiògraf medieval anomenat Santiago de la Vorágine explica el significat d’ aquest nom tan complex, que ve del llatí i més enllà, de l’ hebreu, “que segueix o que suplanta Déu”, per fer-ho senzill. El 1075 es va iniciar la construcció de la grandiosa basílica dedicada a la seva veneració.
Durant tants segles d’ invasions i guerres, en els quals imperaven uns valors militars i feudals, es tributà a Santiago, Sant Jaume, un culte especial de fe en la seva protecció, sobretot durant les batalles, que el van convertir en un combatent invencible, sense cap relació amb l’ apòstol dels Evangelis, sovint, amb una certa confusió amb l’ altre Santiago, el fill d’ Alfeu, freqüent en la transmissió oral de la cultura popular.
Certament, però, la fe en la protecció de Sant Jaume va ser un gran estímul en aquelles proves tan dures. I tot això va tenir un gran ressò a tota l’ Europa cristiana, que ja al segle X inicia els pelegrinatges a Compostela, lloc fascinant que esdevé un símbol d' esperança i de fe entre tanta lluita.
Durant tota l'edat mitjana, el Camí de Sant Jaume va ser molt concorregut, després va ser lleugerament oblidat i en l'època actual ha tornat a prendre popularitat. No té un únic recorregut, sinó que hi ha diverses rutes d'accés al camí més conegut, que és el Camí francès.
De llegendes i tradicions d’ origen popular sobre Santiago o Sant Jaume n’ hi ha per tot Europa i aquí, a la Península, a tots els antics regnes cristians medievals on, una vegada feta la unificació el 1492, Santiago passarà a ser també el sant patró d' Espanya, ja com a Estat. Però els antics camins a Sant Jaume de Galícia han deixat petjada en més de seixanta pobles catalans que continuen celebrant per sant Jaume la seva festa major.
A la ciutat de Lleida, una tradició fortament arrelada, ja citada a la "Crònica universal del Principat de Catalunya", de Jeroni Pujades (Barcelona, 1568- Castelló d' Empúries, 1635), és la Romeria dels Fanalets de Sant Jaume, en la què la vigília de la festa, els nens participen en una processó nocturna amb fanalets des de l’ església del Carme fins a la catedral, passant per la capella del Peu del Romeu, on la llegenda, que recull l’ etnògraf lleidatà Joan Bellmunt, situa sant Jaume intentant treure’s una punxa clavada al peu. I com que era de nit, els àngels del cel van baixar a fer-li llum.
Banda Municipal de Música de Lleida acompanyant Sant Jaume i els fanalets. Festa de 2016.
Aquesta festa ens recorda també, en certa manera, que la Via Làctia, considerada tradicionalment el camí a Compostela, va representar originalment un camí cap al món dels avantpassats, els difunts, anomenada igualment “Camí de Sant Jaume”. I es dóna el cas que, també, el cavall blanc era en època preromana el “missatger” i el transportador de difunts. Com es pot deduir, hi ha molts detalls fascinants per estudiar sobre els orígens i significats de les nostres creences i tradicions. Un motiu més per respectar-les encara que certs detalls es vagin perdent.
Santiago Apòstol, el Major, o sant Jaume, ha estat patró dels pelegrins, cavallers, soldats i, popularment, protector de les malalties reumàtiques o invocat per demanar bon temps. De feina no li'n falta !
Text: Magdalena Español Raidó
Bibliografia:
AMADES, Joan : Costumari Català. El curs de l' any. Salvat Editores i Edicions 62. Barcelona, 1983.
BELLMUNT i FIGUERAS, Joan: 500 Històries i llegendes de les terres de Lleida. Pagès Editors, Lleida, 2004
COSTA SOLÉ, Roger: El gran llibre dels sants. Ara llibres S.L. Badalona, 2007
Santiago de la Vorágine: La leyenda dorada. Alianza Editorial S.A.. Madrid 2011
LA BÍBLIA, versió dels textos originals i notes pels Monjos de Montserrat. Publicacions de l’ Abadia de Montserrat, Vuitena edició, abril 2007
