Per Barcelona amb "El pianista", de Manuel Vázquez Montalbán

EL PIANISTA, de MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN
Editorial Seix Barral, S.A. 
Barcelona
Segunda edición: abril de 1985
283 páginas
Cubierta: reproducción autorizada del cartel de Joan
Miró, "Aidez l' Espagne" (1937)
PASSEIG PER BARCELONA AMB "EL PIANISTA":
L' atzar i el Covid-19 han fet que em retrobés amb "El pianista" de Manuel Vázquez Montalbán 35 anys després de la primera lectura. I ha estat una sort: els anys no ho espatllen tot, al contrari, la visió actual em reafirma que "El pianista" és una gran obra, un gran retrat de la Barcelona d' aquells dies, amb la mirada incerta vers el futur. 
L' acció de la novel·la queda repartida en tres llargs capítols corresponents a tres moments terribles de la història de l' Espanya del segle XX.
La primera part comença a Barcelona, als primers anys 80, amb un grup d' antics  membres del PSUC desencantats de la política, entre els quals destaca en Ventura, que surten una nit a "fer les Rambles" després de la victòria socialista a les eleccions del 1982, quan la transició es pretén superada.  El grup passa per diferents locals nocturns, alguns encara existeixen i altres no. Finalment entren al "Capablanca", on un pianista gran i una mica sord, Alberto Rosell, acompanya artistes transvestits, molt de moda a Barcelona. Al mateix local hi apareix un músic famós, Luis Doria, una llegenda de la música, que demostra que coneix l' Alberto per històries passades i hi veiem el ministre Javier Solana com a client distingit del local. Acabada la festa, a casa l' espera la Teresa, malalta i acabada.
La segona part ens porta als anys 40, també a Barcelona, en plena misèria i repressió de postguerra, entre els veïns d' unes cases del carrer de la Cera, prop del mercat de Sant Antoni, en un barri pobre, vençut, amb por, gana, rellogats i, aquí precisament, hi ve a viure l' Alberto Rosell, un nou rellogat, que ha passat sis anys a la presó per motius polítics. El terrat de les cases és aquí un espai de convivència, per compartir misèries, i una talaia. 
La tercera part transcorre a París el 1936 quan l' Alberto Rosell és un jove músic que promet, té una minsa beca de la Generalitat per estudiar música, i viu a l' apartament que un altre músic, Luis Doria, comparteix amb la seva parella o amant temporal, la Teresa, una aspirant a cantant. És el temps en què s' està coent l' esclat de la guerra civil espanyola. Ara ja sabem de què es coneixien l' Alberto i el Luis Doria: un ha resultat ser un perdedor i l' altre, en canvi, coneix el preu de l' èxit.
L' èxit, associat al poder i la immoralitat, i el fracàs són la base de constants i profundes reflexions, amb sorprenents revelacions que avui dia tampoc ens deixen indiferents. 

RUTA PEL RAVAL DE BARCELONA: EL PASSEIG DE VENTURA. 
És una nit quasi d' estiu. I Ventura, personatge representatiu de la Barcelona progre de Vázquez Montalbán, parella de Luisa i traductor gandul, realitza un passeig crític amb els seus amics Irene i Schubert per carrers, places i altres llocs d' interès del Raval, barri emblemàtic de Barcelona, carregat d' història, que degut a les operacions urbanístiques i de sanejament aplicades des dels Jocs Olímpics del 92, n' ha resultat bastant canviat. Tot passejant parlen del que van veient, de l' espectacle que ofereix la ciutat d' aquells dies, i qui llegeix té el privilegi de participar en el passeig. 
 
Amb els amics, Ventura surt de la casa familiar al carrer Bisbe Laguarda, molt a prop de l' església del Carme, construïda després de la Setmana Tràgica (26 de juliol i el 2 d'agost de 1909) sobre el solar d' un antic convent, cremat pels revolucionaris:
La seva intenció inicial era anar per la Plaça del Padró fins a les Rambles, però Schubert li canvia els plans: aniran cap a Riera Alta, Carmen, Plaça dels Àngels, passant per davant de la Casa de la Caritat (l' actual CCCB).
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
I arriben al carrer Tallers, a la part on donaven els tallers del diari La Vanguardia, quan encara es podia sentir el rumor de les màquines d' escriure:
 
I a través del carrer de Jovellanos, surten al carrer Pelai per fer cap a les Rambles, a Canaletes, per tal d' iniciar "un recorrido a la vez simbólico y rememorativo" (pág. 33). Veuen l' ambient, els borratxos, pidolaires i altres.
Van baixant i la primera parada és el bar Boadas, Can Boadas, al carrer Tallers número 1.
 
 
Al bar Boadas, la cockteleria més antiga de Barcelona,  s' hi afegeix el trio format per Joan, Mercè i Delapierre que,  per la seva aparença, sabem que és homosexual. Beuen i critiquen el món que els envolta amb el seu punt de vista de progres que coneixen de primera mà els tripijocs tèrbols de la nova política.
 
 
 
 
 
Surten "entonats" però la nit només acaba de començar. Continuen la ruta en la què s' entreveu  que "la part" de la ciutat que es mostra a les Rambles és comparable al "tot" de Barcelona.
Arriben al Palau de la Virreina. Schubert i Delapierre creuen el carrer i es planten davant les estàtues eqüestres de Gargallo  que  hi havia a les portes.  Efectivament,  les estàtues eren "els Genets fent la salutació olímpica", dues escultures eqüestres en bronze, ambdues de Pau Gargallo (1881-1934), que van estar davant del Palau de la Virreina des de la primavera de 1981, en motiu d' una exposició dedicada al centenari de l' escultor,  fins al 1989, data en què van tornar al seu lloc inicial: a l' Estadi olímpic Lluís Companys juntament amb els Aurigues olímpics (1929) del mateix autor.  Els nostres amics hi veuen el símbol de Catalunya dins l' Espanya moderna, tot i que és bastant més probable la referència a una glòria de la ciutat, un patrici barceloní, Luci Minici Natal, (Bàrcino, 97 dC -? ) que va ser el primer campió olímpic de l'Imperi Romà.
Van baixant. Passen pel Mercat de la Boqueria, un motiu més per ridiculitzar el masclisme habitual i les diferències de classe social. I molt més encara en passar per davant del Liceu, veient els llums festius del seu interior i la sortida d' algun cotxe oficial, les aparences, els vestits... encara que s' adonen que els temps estan democratitzant la cultura abans elitista i ara la gent d' esquerra pot gaudir sense complexos de l' òpera. Era el Liceu previ a l' incendi devastador del 31 de gener de 1994. 
 
Davant del Liceu, el cafè de l' Òpera, catalogat com Bé Cultural d' Interès Local, encara que es mostri trist, lànguid, esperant la calor.
A continuació, s' enfilen pel carrer de Fernando (Ferran), amb la seva esgroguissada il·luminació, en direcció a la Plaça de Sant Jaume, però abans, fan un tomb per la Plaça Reial i tornen a les Rambles, en un indret on es fa visible "el puterío barato y la droga podrida" (pàg.48), davant del carrer  "Conde del Asalto", avui dia nomenat Carrer Nou de la Rambla, el seu nom original. En Schubert avisa: "Ésta es la zona menos segura de las Ramblas" i senyala a la seva esquerra: "Aquello es el Jazz Colón" (pàg 48), local que avui no existeix. Allí, entre palauets , edificis de delegacions de Ministeris i oficines d' importants empreses navilieres, de nit, hi ha un formigueig de gent molt diversa al voltant de la mala vida. En arribar a la vorera del Restaurant Amaya,  un dels grans restaurants de cuina basca de Barcelona, torcen per un carreró, un congost de gent on es trobava el Capablanca, que abans s' havia dit el Casbah. En Schubert hi ha reservat una taula per al grup. Allí, l' Alberto Rosell fa de pianista d' artistes transvestits com la famosa Bibí Andersen, la millor de totes. I allí es troben dos exemples de triomfadors: el reconegut i famós pianista Luis Doria, de més de setanta anys, relacionat amb prestigiosos artistes de l' avantguarda de París, i el ministre de cultura, el socialista Javier Solana. Se saluden. L' Alberto Rosell i Doria, en canvi, no ho fan. Però s' han vist. L' Alberto somriu, observa i, una mica sord, encara fa bé la seva feina. En Ventura seu prop del ministre i conversen sobre "la movida madrileña" i altres temes relacionats amb el nou paper de Madrid envers Barcelona amb la renovada democràcia. Res, només ha fet el graciós.
Quan acaba l' espectacle, en Ventura i amics segueixen fins al final, Rambles avall fins al mar. En canvi el pianista Alberto Rosell es posa la gavardina i torna cap a casa seva, Rambles amunt fins al famós mosaic de Joan Miró.
Allí, "como si sus pies hubieran sido advertidos por el nudo gordiano del rosetón de Miró en el suelo" (pàg. 97), torç pel carrer Hospital fins a la Plaça del Padró (del Pedró) amb la font erosionada que sosté l' estàtua de Santa Eulàlia, també màrtir, patrona de Barcelona.
I només arribat al carrer de La Botella (carrer d' En Botella), el pianista entra a casa seva. 
-"Teresa. Teresa. Soy yo." (pàg.98)
És la casa de dos perdedors, el pianista i Teresa, nom que sempre em recorda el de l' escriptora María Teresa León (1903-1988), maltractats pels anys i més pel sistema. Així i tot, però, l' Alberto acaba el dia i en comença un altre, tranquil. Tot passa. Llegeix el diari. Els llums del món exterior, o el país que està reorganitzant la nova democràcia, no són millors que la realitat amb el pobre afecte de casa seva.
Text: Magda Español Raidó
Fotos: Totes d' Internet mentre duri el confinament.