Alpicat (Segrià) a  PACTE DE SILENCI, de Llorenç Capdevila

PACTE DE SILENCI, de LLORENÇ CAPDEVILA
XIVè PREMI FERRAN CANYAMERES DE NOVEL·LA 2015
Pagès Editors. Lleida
Primera edició: febrer de 2016
 
 
 
 
 
 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 RUTA DE "PACTE DE SILENCI",  de LLORENÇ CAPDEVILA (Alpicat, el Segrià, 1969)

 

ARRIBEM A ALPICAT:

 

Sortim “Des d’ Almenar ”. Agafem la N-230 en direcció a Lleida fins a Torrefarrera. Arribats a la primera rotonda del poble, prenem la sortida a la dreta en direcció a Alpicat per l’ Av. Catalunya. Creuarem la Sèquia i seguirem recte. A la propera bifurcació, seguim la direcció de l’ esquerra, cap a Alpicat. Continuem endavant. Creuem per davall l' Autovia de la Ribagorça i aviat divisarem Alpicat, on entrarem pel carrer de la Sardana.

 

 

El poble d´Alpicat (Segrià) es troba a uns 7 quilòmetres al nord-oest de Lleida. Limita amb Malpartit (Torrefarrera) al nord i nord-oest, amb Rosselló al nord-est i amb Torrefarrera a l’est i nord-est. El poble antic s’aixecà sobre un turó, des del qual es domina una extensa planura flanquejada, per la banda occidental, pels altiplans de la Cerdera.

 

 

 

 

Anem a l' autèntic escenari de “Pacte de silenci”, la interessant novel·la de Llorenç Capdevila Roure (Alpicat, 1969) amb la qual ha rebut  el XIVè Premi Ferran Canyameres de Novel·la (2015).

L' AUTOR:

Llorenç Capdevila Roure es considera, primer de tot,  un narrador i creador de personatges. També és professor de llengua i literatura en un institut d’ ensenyament secundari a Santpedor i viu a Manresa.

Ha publicat, fins ara, una dotzena de novel·les: Racó de món (2000), El color del crepuscle (2001),  O rei o res!  (2003), Ànima de llop (2004), Serrallonga, l' últim bandoler (2005), El secret del bandoler  (2007),  Els diaris de Pascal  (2008), Sota la pell (2010), Tothom a terra!  (2011),  A fer punyetes! (2012), L' Èlia va de bòlit (2013), L' herència del vell pirata (2015).

Algunes de les seves novel·les se situen en una altra època històrica, però l' autor té molta cura també dels aspectes literaris i de la creació de personatges. Pacte de silenci obté el Premi Ferran Canyameres convocat per l'  Òmnium de Terrassa i es va lliurar a la Nova Jazz Cava, en el marc d'una festa anomenada La Nit del Misteri.

Llorenç Capdevila forma part del col·lectiu Narradors Centrals, integrat per diversos escriptors del Bages, Berguedà, Anoia, Solsonès i Osona.

Col·labora en publicacions periòdiques com SegreEl pou, El nou Pinetell i Regió 7.

La història que narra a “Pacte de silenci” s’ ambienta a Vilanova del Tossal, nom literari d' Alpicat,  presidida per la parròquia de Sant Bartomeu i el carrer Major, durant el curs escolar 1935 i 1936.

L' Església d' Alpicat és un edifici important a la novel·la. És de finals del segle XVIII. La seva construcció s’ acordà el 14 de desembre de 1780 en un estil arquitectònic de transició, amb una façana llisa, de trets barrocs i un interior més neoclàssic. El campanar, reconstruït l'any 1988, és de forma octogonal amb una teulada de ceràmica vidriada de color blau.

 

LA NOVEL·LA:

"Pacte de silenci” ens presenta un mestre de Barcelona,  Robert Duran, que accepta la plaça vacant a l' escola de Vilanova del Tossal, una vila propera a Lleida aleshores de pocs habitants, el setembre de 1935. I accepta tot fugint d'un passat que anirem descobrint a mesura que avança la novel·la no solament a través d'unes cartes adreçades a la seva "estimada", sinó també de les decisions pedagògiques que pren, massa avançades en un poble pagès i en aquells anys.

El mestre Robert Duran es topa, a més, amb l'ambient enrarit de bàndols enfrontats previ a la guerra civil. Només arribar, ja observa els carrers deserts. Poc després, veu un estrany seguici fúnebre al qual només assisteix la vídua del difunt. La resta de gent s' ha amagat darrere les persianes de les finestres, espiant, i s' adona que ningú no vol parlar del difunt, que era el sagristà de l' església, ni de les circumstàncies que envolten aquella misteriosa mort, aparentment un suïcidi.

En aquest ambient tens, Robert Duran intentarà tirar endavant la seva tasca de mestre impulsant la renovació pedagògica republicana, i no trigaran a aparèixer les dificultats. A Vilanova del Tossal espera superar també  la seva tragèdia personal, els sentiments que li han fet deixar Barcelona. I amb tot plegat, intenta no quedar-se al marge. S' interessa i s' involucra amb l' ambient del poble fins poder esbrinar l' entrellat de la situació que sembla un misteri impossible d' entendre.

Fins aconseguir-ho, haurà de conèixer qui és qui: Tòfol el sagristà, qui l' odiava i perquè; el doctor Valentí Escuder, de qui s' ha fet molt amic en poc temps, a qui podia molestar?;  i també l' Andreu Rabassa. Què representen cada un d' ells per a les forces vives de la vila ?

Tot i que Vilanova del Tossal és un poble fictici, té uns referents clars, començant pel nom en al·lusió al "Tossal de la Corona". L' autor mateix expressa, al final del llibre, uns  importants agraïments a l' amic Fabià Corretgé, historiador i coautor de la  Història Gràfica d' Alpicat, i a familiars i amics per recordar com era la vida al poble abans de la guerra. Però hem d' entendre que una novel·la és, per damunt de tot, una creació literària, que  l' autor es pren unes llicències, per exemple en els diàlegs i el perfil dels personatges,  per tal de crear el seu propi estil narratiu de novel·la negra i rural, com els crítics ja han dit. I amb el supens que sap desencadenar presentant de manera dosificada una sèrie de morts que ningú, al poble, té cap interès per aclarir.

Llorenç Capdevila, a través de Robert Duran, aconsegueix mantenir el lector enganxat a una trama d'intriga amb un protagonista estrany, tres assassinats i un poble on tothom amaga algun secret.

Una lectura plena de suspens i misteri !

Som a  Alpicat!  Us convido a fer una passejada pels llocs principals dels fets.

EL CAMPANAR DE L' ESGLÉSIA: LA CAMPANA SEBASTIANA

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Robert Duran arriba al poble i aquí, en aquest campanar avui reformat,  han trobat penjat de la campana Sebastiana, nom que fa honor a un dels dos patrons del poble: Sant Sebastià i Sant Bartomeu, el cos del sagristà de l' església la vigília de Sant Ramon, el dia 30 d' agost de 1935. L' endemà, festivitat del sant, és l' enterrament solitari, on la vídua,  alimentada per un odi brutal, maleeix tot el poble.

CAL NEGRE:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Cal Negre és una casa pairal rural de la primera meitat del segle XVIII (1741). És un edifici amb quatre nivells, una planta soterrada amb un important celler i un cup exterior, una planta baixa, on hi havia les quadres, i dos pisos superiors. Les dos façanes exteriors són de pedra picada, amb grans carreus regulars. Hi ha dos portalades d’entrada amb arcs de pedra, una de mig punt i l’altra de punt rebaixat. Tan els balcons com les finestres estan fets de dintells de pedra i bases treballades. És un dels pocs edificis del carrer Major, el carrer de les famílies benestants dels temps de la novel·la. Alpicat s' ha renovat, ha deixat enrere aquell sistema en què dominaven uns cacics, a la recerca de la prosperitat socialment més repartida, aprofitant la riquesa de les seves terres de regadiu, el bon clima i la proximitat de Lleida. Però Cal Negre és el record d' un altre temps de classes socials marcades. 

EL CARRER MAJOR AVUI:

      

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aparentment, res del que veiem avui passejant per aquest carrer Major ens transporta als fets de la novel·la de Llorenç Capdevila. En canvi, el traçat sinuós dels carrers del centre històric és encara el mateix. Pensem en la vida que hi existia: la barberia, els cafès dels diferents bàndols, les botigues, la farmàcia... pensem en "Pacte de silenci", i l' aire sembla que s' hagi aturat. Tant poder podia arribar a tenir la família Grau, el Marquès ? La vila era petita però el terme, immens. En aquell temps, el terme municipal d' Alpicat aplegava també les terres regades per l' aigua del Canal d' Aragó i Catalunya i la Sèquia d' Alpicat de l' actual Gimenells, Pla de la Font i Malpartit. L' aigua va contribuir directament a la riquesa de les terres, va afavorir la necessitat de treballadors, mossos, per als conreus: el conflicte estava servit. 

Després de la segregació d' aquestes partides al llarg de la dècada de 1990, el terme actual té encara 15,3 km2

 i  comprèn diverses urbanitzacions que s'han desenvolupat al Pla de Montsó (la Terra Ferma, l'Hostal del Lluc, les Moreres, Rafel i el Rec Nou), i al Pla de la Cerdera (la Cerdera, Buenos Aires i la Miranda), a més de la de les Bruixes i la Terra Baixa. Entre les partides cal esmentar el Pla de Montsó, el Rec Nou, Graó, els Rovinals, el Tossal Gros, el Tossal de la Corona i la Coma.  La seva població, l' any 2014, era de 6.297 habitants (Institut Nacional d' Estadística d' Espanya).

VILANOVA D' ALPICAT O "VILANOVA DEL TOSSAL".

El nom més antic de la vila era Vilanova d' Alpicat. Però, com podem veure a la imatge següent, la part antiga de la vila es troba, de fet, sobre un turó o un "tossalet". Encara que sembla ser que, amb el nom de Vilanova del Tossal, l' autor ha pretès en realitat ressaltar el "Tossal de la Corona", indret de gran simbolisme per a la gent d' Alpicat.

 

 

 

 

DUES SALES DE BALL: LA UNIÓ I L' ÍNTIMA.

 

Abans de la guerra hi havia dues sales de ball: La Unió i L'Íntima. O s'era d'una o s'era de l'altra. Als pobles petits les divisions no eren només per motius ideològics, però igualment la societat estava molt polaritzada.

A la imatge de A. S. M. del diari El Punt Avui, Llorenç Capdevila és davant La Unió d' Alpicat, hereva d' una de les dues sales de ball rivals que hi havia a la vila i que van inspirar l' autor per escriure "Pacte de silenci".

A la novel·la són La Germandat i  L' Amistat.

L' ESCOLA D' ALPICAT:

"L' Escola de Vilanova del Tossal estava situada a l' extrem nord del poble, al costat d' on arrencava el camí que duia a la serra dels Rovinals. Era un edifici nou. Tot i això , la seva consistència estructural era bastant precària. Estava construït amb certa pressa i amb materials de qualitat dubtosa, per això algunes parets s' escrostonaven i en calia apuntalar unes altres, les rajoles ballaven i moltes finestres tancaven malament. L' havia pagat el Marquès feia set o vuit anys, i no ho havia fet només com a servei a la comunitat, sinó principalment per a poder cobrar un lloguer que, segons deien, escanyava encara més la ja de sempre prou complexa situació financera de l' Ajuntament. A baix hi havia les classes: la dels petits i la dels grans. A dalt, a la primera i única planta, els habitatges per als mestres".  ( Capítol XIV. Pàgina 205)

Així és descrita al llibre aquella Escola d' Alpicat d' abans de la guerra. Fa uns cinquanta anys, l' Escola estava situada en l' edifici que actualment ocupa l' Ajuntament, al ple centre.

L' any 1957, la població creixia, havia augmentat considerablement la matrícula escolar i el "Ministerio de Educación" va concedir l' ampliació de dues aules més. La demanda de places escolars va anar creixent. Durant els anys 1959-1960, el "Ministerio" va construir un Col·legi nou, situat en l' actual carrer de la Sardana, on avui hi ha la Biblioteca Municipal. El curs 1990-91 es va fer l’ampliació de l’edifici del Parc del Graó quedant, així, l’escola unificada. I el curs 2006-2007 s' inaugura una nova ampliació de l' Escola, que actualment és de dues línies. 

Són uns altres temps.

LA SERRA DELS ROVINALS:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Prop d' aquests paratges, cap a la serra, cada cop més a prop del Tossal, els gossos d' un pastor descobreixen el cos d' un ser humà mal enterrat que la pluja ha anat aproximant a la superfície, a mig camí de la putrefacció. És el tercer mort de la novel·la: Andreu Rabassa. L' espiral d' odi es fa irrespirable.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El senyor mestre ha decidit marxar de Vilanova del Tossal, vila que com tantes altres, és la viva imatge d' una situació miserable escampada per tot el país. Aquí hi ha també els dos bàndols irreconciliables i massa secrets i draps bruts per totes bandes. Mentre, el Florit, el Mingo Tarruella o el Tou semblen no tenir por de cap justícia.

Al mateix temps, la rebel·lió militar al protectorat del Marroc  es va estenent per la península fins arribar a Catalunya.

Robert Duran torna a Barcelona i d' ell no en sabem res més. Només sabem que la Barcelona d' abans de la guerra, que recorria amb la seva "Estimada": la Ciutadella, l' Arc del Triomf, el carrer Petritxol amb les granges Pallaresa i Dulcinea, o l' Hotel Colón on solia veure-hi l' escriptor Josep Maria de Sagarra... aquella Barcelona ja no tornaria a ser la mateixa. 

VENIU A ALPICAT:

http://www.alpicat.cat/el-municipi/fires-festes-i-activitats/festa-major-de-sant-bartomeu

Aprofiteu la lectura per venir a Alpicat. Una bona ocasió és per la festa major: la d' estiu o de Sant Bartomeu, al mes d' agost. O la festa major d' hivern, el dissabte abans del 20 de gener,  festa de Sant Sebastià i Sant Antoni, amb la benedicció d'animals. 

                                                                                                                                

 

 

A reveure, Alpicat! i bona lectura!

 

Text: Magda Español Raidó