Aix-en-Provence a L'olor del desig, de David Cirici

L' OLOR DEL DESIG, de DAVID CIRICI
Edicions Proa S.A.
Col·lecció literària A Tot Vent
Badalona
Primera edició: gener de 2019
320 pàgines
Disseny de la coberta: Planeta Art & Disseny
Fotografia de la coberta: Roger Viollet / Aurimages

ENS VEIEM A AIX-EN-PROVENCE:

Sortim “Des d’ Almenar” per la N-230 fins a la rotonda de Torrefarrera, on agafarem l’ A-2 en direcció a Barcelona. A Cervera, deixarem aquesta via per agafar la C-25 (l’ Eix Transversal) en direcció a Girona, fins a l’ AP-7 (Autopista de la Mediterrània) que corre en alguns trams paral·lela a la N-II fins a La Jonquera i Le Perthus (El Pertús), primera població francesa, a la comarca del Vallespir, Pirineus Orientals.  Tenim molt camí per davant fins a Aix-en Provence. Ara seguirem per l’ A-9 (La Catalane) fins a Nimes, on haurem d’ agafar l’ A54 en direcció Arles i, a Salon de Provence, agafem la direcció Aix-en Provence per la E-80. És un llarg recorregut ple de llocs interessants que conviden a parar i gaudir. Però ens centrarem en Aix-en-Provence (Ais de Provença, en català), l’ espai principal on es desenvolupa l’ acció de la darrera novel·la de David Cirici, L’ olor del desig .

Una altra opció, ben còmoda, és agafar l' AVE de Renfe en col·laboració amb SNCF des de Barcelona-Sants amb parada a Aix-en-Provence.

 

 

 

 

Aix-en-Provence és una ciutat francesa i occitana del departament de les Boques del Roine, a la regió Provença-Alps-Costa Blava. És una ciutat elegant, d’ origen gàl·lic, amb el refinament dels edificis dels segles XVII i XVIII, places amb fonts, moltes fonts, avingudes amb terrasses, i envoltada per un paisatge encantador, com la muntanya de Sainte-Victoire, tantes vegades dibuixada pel gran pintor local, Paul Cézanne (1838-1906), o la Vall de la Durance.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                Paul Cézanne: Montagne de Sainte Victoire vue des Lauves (1904-1906)

 

Aix és el punt ideal per conèixer un entorn meravellós. El mateix protagonista de L’ olor del desig, l’ André, seguint la trama de la novel·la, ens atansa al castell de Vauvenarga, no visitable, on Pablo Picasso va residir poc temps (1959 -1961), abans de traslladar-se a Mougins, situat prop de Cannes, als Alps Marítims. La novel·la es refereix a les excursions que realitzen els companys de l' escola rural al mont Ventoux (Ventor, en català) o a la Camarga, entre Aix i Arles. I sent ja alumne del Lycée, a Aix, l' André va a París amb la seva nova classe, amb la Suzon, "la petite Suzon", la primera enamorada, i la professora Mme. Lamy, la Céline.

David Cirici i Alomar (Barcelona, 1954) és escriptor, llicenciat en filologia catalana, membre del PEN català i de l'AELC. És professor de llengua i literatura catalanes. Ha fet de guionista de televisió, especialment amb La Trinca i amb Rosa Maria Sardà, i, com a publicitari, amb la multinacional Saachi & Saachi des de la seva pròpia agència, Cirici Comunicació.

Precisament, el tema de la comunicació és un punt important en aquesta novel·la, ja que el seu protagonista és noi cec, amb les lògiques limitacions físiques. L’ autor expressa amb molt detall els seus mecanismes de percepció de la realitat, la seva sensibilitat, l’ aprenentatge dels llenguatges i, en general, la seva situació i manera de copsar el món. No intenta commoure’ns només pel fet de la ceguesa, sinó pel fet que, com a ser humà, posseeix unes febleses o dificultats i desenvolupa uns punts forts.

David Cirici és autor de nombrosos títols de narrativa infantil i juvenil, obres de divulgació infantil, novel·la, traduccions i obres dramàtiques representades, on destaquen les obres musicals. Ha rebut tots els premis literaris més importants a nivell nacional i el premi Strega de literatura infantil a Bolonya (Itàlia) 2017 amb Muschio , traducció a l'italià de Molsa.

 

L’ OLOR DEL DESIG, LA NOVEL·LA:

L’ olor del desig, ambientada al sud de França a principis dels anys 60, ens presenta l’André Arnaud, un noi cec educat per la seva mare per fer-lo el més autònom possible. La mare es mor i ell i el seu pare, el jardiner del castell de Vauvenarga on viu el pintor Picasso, es queden molt sols. L’ André, per l' edat, ha d' anar a l’ enorme Lycée Carnot d’ Aix-en-Provence i allí  s’enamora de la Céline, la seva professora d’ història, vint anys més gran, però una persona que s’ interessa per ell, capaç de comprendre la sensibilitat del seu alumne.

Quan és al castell, l’André fa amistat amb Pablo Picasso, que es mostra especialment interessat en comprendre la manera com un cec pot acostar-se a la realitat, els instints, i a l’ art. A poc a poc, Picasso es guanya la confiança del noi i parlen de temes personals: tots dos intenten entendre la vida.

Però l’ afecte entre l’ André i la Céline es complica potser pel fet de ser una dona admiradora de les teories feministes de Simone de Beauvoir, trencadores a l’ època. La Céline creu que la infidelitat al matrimoni és un dret que una dona ha de conquerir per avançar, sobretot amb relacions sexuals pel mig, ja que el sexe és explícitament el punt que indica el grau de llibertat que un individu té. La història d’ amor entre l’ André i la Céline és la història d’ un amor prohibit, un experiment, un amor arriscat en una societat encara tradicional on, tot i sent a França, s’ entén que la dona és propietat del marit. Però pel que fa al noi, la seva ceguesa li permet acostar-se a la dona des dels sentits, sense valorar-ne la bellesa física. Pressentim però que tot plegat no pot acabar bé. La societat aplica els seus mecanismes per reinstal·lar l’ ordre perdut: una professora no pot abusar d’ un menor, i menys si és un pobre cec.

 

COMENÇA LA RUTA  DE L’ OLOR DEL DESIG PER 10 LLOCS D' AIX-EN-PROVENCE:

 

1-LYCÉE CARNOT. Es troba al Boulevard Carnot número 60. A l’ actualitat es diu Lycées Vauvenargues, precisament el nom del poblet on es troba el castell de Vauvenargues, al peu de la cara nord de la muntanya de Sainte-Victoire, on el pare de l’ André feia de jardiner del Pablo Picasso. El pintor i la seva muller, Jacqueline, hi són enterrats.

El Lycée Vauvenargues és un gran institut públic que aplega diversos edificis on s’ imparteixen ensenyaments del segon cicle de la secundària: un batxillerat general, un professional, un CPGE (Classe Preparatòria per a Grandes Écoles), un centre de formació d'aprenents (CFA), formació professional de grau mitjà, un BTS (Brevet de Technicien Supérieur), formació professional superior, i un Greta (acrònim de “groupement d'établissements”), que inclou la formació d’ adults de diversos nivells. Un centre enorme, ple d' adolescents, sovint protagonista als actuals mitjans de comunicació per expressar el malestar davant la situació laboral i social dels joves a l' actualitat.

2- COURS SAINT LOUIS:

L' André i la Céline surten de bracet del "Lycée Carnot" i continuen amunt, seguint el Cours Saint Louis, fins arribar a la Place Bellegarde. Han de passar per força per davant de l' École Supérieure des Arts et Metiers i, al mateix costat, per la Font de Saint Louis, del 1843, coronada per un bust del rei Louis IX de França, Sant Lluís, sobre una columna romana. La base és un pedestal adornat amb diversos elements simbòlics, com l' escut d' Aix, elements vegetals i una cara de lleó d' on brolla l' aigua. L' aigua i les fonts tenen una importància especial als carrers i places d' Aix des dels temps dels romans. 

               http://www.aixenprovence.fr/Fontaine-Saint-Louis          Foto: Guy Liegeois, "Schmoll"

3- PLACE BELLEGARDE:

Contemporània de la font de Saint Louis, la seva construcció es va decidir el 1632 i va ser instal·lada  el 1849. Quan va morir el gran pintor neoclàssic François Marius Granet (Aix-en-Provence, 1775-1849), va deixar una gran col·lecció de pintures a la seva ciutat natal. Com a agraïment, la ciutat va encarregar un bust  a l' escultor Hippolyte Ferrat (Aix-en Provence, 1822–1882) , col·locada sobre una columna romana dels segles IV-V, que realment convida a visitar el museu. El monument, amb els seus quatre dolls d'aigua al pedestal, forma un conjunt elegant. 

L' André i la Céline passen per aquest indret en direcció a la Catedral de Saint Sauveur (Sant Salvador). 

 

 

                                                       Foto: http://mikestravelguide.com

4- CATHÉDRALE St. SAUVEUR:  

http://www.aixenprovence.fr/Cathedrale-Saint-Sauveur

Tots dos passen per davant de la catedral, edificada, segons la llegenda, sobre un temple romà preexistent dedicat al déu Apolo. La pròpia façana és una mostra dels períodes de la seva construcció,  entre els segles V i XVIII, per tant la seva arquitectura reflecteix una gran varietat d' estils, una combinació de romànic, gòtic i barroc. Hi destaquen el campanar construït entre 1323 i 1425 i, entre altres sorpreses, un baptisteri octogonal del segle VI que aprofita elements primitius. No és estrany que, des de 1840, la catedral sigui al llistat dels Monuments Històrics de França. D' enorme interès és també el claustre romànic de finals del segle XII.

I allí l' André i la Céline, que venen parlant dels seus assumptes, se separen perquè ella viu a la Rue Pierre et Marie Curie i ell, a la Rue Constantin.

5- RUE PIERRE ET MARIE CURIE:

Antigament era el carrer "du Séminaire" , ja que als números 14-16 s' hi trobava el "Grand Séminaire", fundat el 1659. És un carrer històric, amb interessants palaus de nobles d' abans de la Revolució, com el següent, propietat dels Albi, senyors de Brés al segle XVI , que passà als Forbin fins al 1720. És el carrer on viu Madame Lamy, Céline, casada amb Monsieur Neuville, Monsieur le Proviseur (el director) de l' Institut on estudia l' André.

6- RUE CONSTANTIN: 

És un carrer estret, transversal, que comunica la rue Pierre et Marie Curie amb la rue Mignet que, com la rue Matheron, baixen cap a la Place des Prêcheurs. Aquí hi ha menys palaus, però al nº 16 en trobem un del segle XVII, propietat de Jean Baptiste de Séguiran, senyor d’Auribeau, personatge influent del seu temps.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

I al número 28 de la rue Constantin, una proposta original, "Le Chat qui tricotte", un curiós i acollidor saló de te i lloc per aprendre a tricotar: http://www.lechatquitricote-shop.com/

 

 

7- PLACE DES PRÊCHEURS/ SAINTE MARIE-MADELEINE:

 

Hem anat baixant i, sortint per la rue Montigny, de seguida veiem la pomposa església de Sainte Marie-Madeleine (dels segles XVIII-XIX), però interessant per les obres d' art que conté i perquè aquí va rebre el baptisme Paul Cézanne el 20 de febrer de 1839.

I ens trobem a l' encantadora Place des Prêcheurs (dels Predicadors), lloc d’un pintoresc mercat diari a l'aire lliure on podem comprar els productes de la Provença. Al centre de la plaça, la font barroca, un obelisc amb medallons que representen Carles III, Lluís XV, Lluís XVIII i Sextius al voltant d' una base d' aigua. Creació de l' escultor Jean Pancrace Chastel (Avignon, 1726 - Aix-en-Provence, 1793) el 1748.

Però aquí mateix, a la nostra esquena, tenim el Palau de Justícia d' Aix, on la relació amorosa de la professora, ara Madame Neuville, nom de casada,  és jutjada i severament castigada pel Tribunal de Justícia. A part del tribunal, tothom està en contra d' ella, senyalada com a culpable pel seu comportament immoral amb un alumne de disset anys.

El Palau és un edifici neoclàssic històric, de gran interès arquitectònic, projectat durant la Revolució Francesa i definitivament construït el 1831.

Des d' aquí anirem baixant fins al Cours Mirabeau.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

8- COURS MIRABEAU:

En aquest gran passeig, al pis principal d' un edifici, hi té el despatx l' advocat del Lycée. És un lloc trist per a l' André  ja que entén que l' advocat dona tant per fet que la Céline, Madame Neuville, el tenia manipulat, que només vol saber detalls de l' assumpte, saber com ho havia aconseguit, i si era a canvi de diners, però en tot cas ella és una adúltera indecent.

Al Cours Maribeau hi continua havent despatxos d' advocats. També molt ambient: importants palaus, famoses terrasses, hotels, restaurants, i gent.

A la foto superior, l' inici del Cours Maribeau amb la font del rei René d' Anjou,  creada el 1822 per l' escultor David d’Angers (Angers, 1788- París, 1856), al fons. I una fresca font de molsa més propera a nosaltres. A baix, la font de la Rotonda, de mitjans del segle XIX , amb tres estàtues popularment conegudes com "Les tres Gràcies", obra de tres escultors diferents, representen l'agricultura, les belles arts i la justícia. La base està decorada amb figures de nens, dofins, lleons i cignes.

 

9- BOULEVARD DE LA RÉPUBLIQUE:

A la seva darrera trobada a casa, mentre es vesteixen, la Céline li regala a l' André un recull de poemes d' Arthur Rimbaud en Braille i li demana que vagi sol fins a l' estació d' autobusos per evitar els tafaners. Ell oblida el llibre dins de casa i, quan se' n adona, torna a buscar el llibre i algú li obre la porta...

Calia que anés fins al Boulevard de la République, més enllà de la font de la Rotonde , al final del Cours Maribeau.

10- VILLEVIEILLE /GARE ROUTIÈRE:

Després havia de baixar per rue  Villevieille, dedicada al pintor Joseph Villevieille (Aix-en-Provence, 1829-1916),  on es troba la Gare Routière (Estació d' Autobusos). Però la vida prendrà una nova direcció.

https://www.busbud.com/en/gare-routiere-d-aix-en-provence/s/6973

Nosaltres tornem per Rue Lapierre i Avenue des Belges cap a la Fontaine de la Rotonde, prop de l' Oficina de Turisme de la ciutat. Ens hem d' acomiadar de L' olor del desig de David Cirici. Ens veiem a la terrassa d'un cafè de la Place de la Mairie ( Plaça de l' Ajuntament), presidida per la majestuosa Tour de l' Horloge des del 1510.

 

Pel camí, em refresca la immensa llibertat expressada als versos d' Arthur Rimbaud:

Pels vespres blaus d' estiu aniré pels conreus,

picotejat pels blats, sollant l' herba menuda.

Somniós, sentiré la frescor sota els peus,

deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

Però Aix-en-Provence té molt més per oferir. Consulteu la web de l' Oficina de turisme:

https://www.aixenprovencetourism.com/

 

Text: Magda Espanyol Raidó