8. ROBA DE MENESTRAL

-Quin estenedor, Teresa,

déu n’ hi do! Quin goig que fa!

D’ on heu tret roba tan blanca?

de la dot de cal Puyalto,

no fe de déu, no ho serà,

tan fina i ben brodada,

n’ és roba de menestral!

-  Vos sempre sou tan “xocanta”,

 Antònia del Carafí,

la roba que veieu aquí

és de la nostra jove

que en val més d’ un Potosí!

Menestral?, no!: filadora

de la fàbrica de teixits.

- Carai, Teresa, i la jove,

la més pobra de per aquí!

- Pobra, viva, matinera,

cantadora de matí!

Com fa la roba tan blanca

és un secret que us diré.

Primer n’omple els safareigs

d’ aigua clara de la mina,

vint o vint-i cinc galledes,

soleta, aviat està dit!

Ensabona bé la roba

amb un bon tall de sabó,

I la deixa que s’ estovi

mentre enllestim totes dos.

Quan és a punt, pica, frega

a la llosa del rentador,

sense pales ni raspalls,

amb braços “arboradors”,

i així en va traient l’ escuma

mentre recargola els llençols.

Acte seguit, aigua al cossi

amb gotes de lleixiu del bo.

- Carai , Teresa "Puyalto"!

- Alto! que en falta un retoc,

falta encara una esbandida

amb la “monyeca” del blau!

- Vet aquí la “maravilla”,

Teresa, adéu-siau,

tiro amunt a ca la filla!

- Au, Antònia, adéu-siau!

Antònia del Carafí,

sempre vestida de negre

passant per aquest camí.

 

A la meva mare, Maria Raidó Tomàs, la “Bessona”,  jove de la Teresa “Puyalto”, Teresa Cosialls.

Text: Magda Español

 

Almenar,  juliol de 2016