8. ROBA DE MENESTRAL
-Quin estenedor, Teresa,
déu n’ hi do! Quin goig que fa!
D’ on heu tret roba tan blanca?
de la dot de cal Puyalto,
no fe de déu, no ho serà,
tan fina i ben brodada,
n’ és roba de menestral!
- Vos sempre sou tan “xocanta”,
Antònia del Carafí,
la roba que veieu aquí
és de la nostra jove
que en val més d’ un Potosí!
Menestral?, no!: filadora
de la fàbrica de teixits.
- Carai, Teresa, i la jove,
la més pobra de per aquí!
- Pobra, viva, matinera,
cantadora de matí!
Com fa la roba tan blanca
és un secret que us diré.
Primer n’omple els safareigs
d’ aigua clara de la mina,
vint o vint-i cinc galledes,
soleta, aviat està dit!
Ensabona bé la roba
amb un bon tall de sabó,
I la deixa que s’ estovi
mentre enllestim totes dos.
Quan és a punt, pica, frega
a la llosa del rentador,
sense pales ni raspalls,
amb braços “arboradors”,
i així en va traient l’ escuma
mentre recargola els llençols.
Acte seguit, aigua al cossi
amb gotes de lleixiu del bo.
- Carai , Teresa "Puyalto"!
- Alto! que en falta un retoc,
falta encara una esbandida
amb la “monyeca” del blau!
- Vet aquí la “maravilla”,
Teresa, adéu-siau,
tiro amunt a ca la filla!
- Au, Antònia, adéu-siau!
Antònia del Carafí,
sempre vestida de negre
passant per aquest camí.
A la meva mare, Maria Raidó Tomàs, la “Bessona”, jove de la Teresa “Puyalto”, Teresa Cosialls.
Text: Magda Español
Almenar, juliol de 2016
